El periodisme i la vulnerabilitat

Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat enorme en la construcció del debat social ja que són els transmissors dels fets noticiables que han de fomentar-lo. El periodisme, amb la seua fixació per mostrar injustícies, molts cops intenta apropar-se a la vulnerabilitat i topa de ple amb la realitat, que molta bona gent que viu per a sobreviure no està per a què periodistes aparentment benintencionats els prenguen el pèl. Què pretenem, fer un retrat de la seua precarietat? A canvi de què?

Però les dificultats de l’exercici periodístic no només venen pel classisme, racisme i superioritat moral –normalment en base al nivell d’estudis– que ens travessen sinó que a més topa de ple amb les males pràctiques d’altres companys de professió, les empreses per a les quals treballen s’obsessionen en la sucositat com a forma de guanyar visites i, en conseqüència, ingressos. Cínicament, sí, hi ha periodistes que han de renunciar a estones al periodisme per a garantir-se un sou. I tot això sense eixir de la redacció.

Va ser especialment interessant la conversa que vaig mantindre al respecte amb la presidenta de Després del Suïcidi - Associació de supervivents, Cecília Borràs, just després de saber que en una setmana hi havia hagut dues morts per suïcidi a Sant Cugat. “Molts periodistes són conscients que necessiten més temps per treballar bé la informació però els redactors en cap no els ho permetenˮ, em deia. Vaja, que amb les presses i la dictadura del clickbait s’acaben fent informacions nefastes sobre suïcidis: dient la forma de la mort, el lloc –amb foto–, no afegint ni una línia sobre prevenció... El que vindria a ser agafar les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la guia del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i no complir-les en res.

Una informació sobre el suïcidi mal donada és un factor de risc. Es pot cometre l’error de donar idees a persones que estan fase d’ideació, de planificació o que ja han tingut temptatives. Obviar la prevenció en un tema de salut pública i de benestar emocional tan gros com aquest és un error garrafal que fa que ens tinguem ben merescuda l’etiqueta de periodisme groc com a generalització de la nostra professió.

Però com aquest cas, n’hi ha molts. Quin sentit té publicar la veu d’algú que diu afirmacions que des de la perspectiva de la salut pública són un perill? Per exemple (real), si algú et diu convençudíssim que la pràctica esportiva és essencial o molt principal en la rehabilitació d’una addicció, dius indirectament a la gent que no pot fer exercici físic que mai eixirà de l’addició. És greu, és jugar amb la vida de persones. Potser és molt millor explicar els recursos existents, les opcions i marge de millora, com humilment vaig intentar fer la tardor passada.

Darrerament n’hem tingut nous exemples amb un article de Crónica Global sobre el centre d’acollida temporal de menors de Collserola. L’article en qüestió –que preferisc no enllaçar– no només criminalitza els infants i adolescents d’origen estranger que han de ser tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) sinó que indica l’adreça –amb Google Streetview inclòs–, espere que per no haver-se parat a pensar que estan posant la diana per a què grups ultres i altres racistes facen la vida impossible als xiquets i xiquetes que puguen passar per allà.

Atacar aquests infants i adolescents darrere de l’etiqueta MENA –que durant un temps va ser útil però ara ja només deshumanitza– sense entendre les penúries que han hagut de passar durant la seua migració i les mancances del nostre sistema d’acollida no és més que buscar un boc expiatori especialment vulnerable. Amb aquestes pràctiques el periodisme es posa al servei del racisme, de la divisió i conflictivitat social en contra de les persones més dèbils, que, per contra, haurien de tindre tot el nostre suport.

Necessitem construir un periodisme sensible amb la vulnerabilitat, que entenga de la complexitat i feblesa de la societat que retrata cada dia i que treballe per a obrir ponts de diàleg. Això passa per visibilitzar injustícies i donar veu –que és la millor manera de protegir– als més vulnerables. L’administració també té deures a fer en aquest sentit.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades