El jovent no s’implica i altres mentides

Recorde amb estima un trist episodi que vaig viure als primers mesos d’elCugatenc, quan un servidor, amb una joventut insultant i sense haver acabar la carrera, es va capbussar en companyia d’altres persones a fer possible un mitjà de comunicació local que aportara noves perspectives. Ràpidament i pràcticament sense voler vaig haver d’agafar la responsabilitat de coordinar la redacció.

Va ser en aquest marc que Miquel, un dels companys que ara ja no és al diari, va marxar a demanar informació a Sorea per a un article que estava preparant. Hi va acudir i no va traure res en ferm –el que tampoc és sorprenent–. Poc després de la seua infructuosa visita a l’empresa, una dona em va trucar –per algun lloc deuria tindre posat el meu telèfon– per a criticar la iniciativa del Miquel. Però no, l’argumentació no va ser sobre com va fer la seua faena sinó sobre la seua edat: “És que m’envieu aquí un pipioloˮ –permeteu-me la reconstrucció.

Per aquelles dates tant Miquel com jo tindríem uns 21 anys. L’absurditat era criticar a un altre xic de 21 anys –tot i que ella no sabia l’edat– que li “havíem enviatˮ un xic de 21 anys. Pot quedar com una anècdota però té molt més de fons del que sembla. En primer lloc, sembla que per ser jove necessàriament hages de seguir ordres. En segon, que per la mateixa raó no faces bé la teua faena o se’t puga jutjar constantment.

Em resistisc a pensar que la majoria de la gent és així però, en canvi, la societat reforça aquesta visió. El món té una visió paternalista de la joventut, que se sotmet a aquesta pressió sense poc més a fer que intentar desmentir-la sempre que pot: que si sempre esteu amb el mòbil, que si no vos preocupa res, que si sou uns individualistes, que no mai vos impliqueu, que si això que escolteu no es pot considerar música, que si “jo a la teua edat ja havia fet...ˮ, que si...

Tot això enmig d’un moment clau de les seues vides, de creixement personal i consolidació com a persona adulta en un marc sistèmic complicadíssim perquè, si no canvien molt les coses, veuen un futur de precarietat i de crisi climàtica que s’apropa a una velocitat preocupant. Per això, per sort i desmentint totes les mirades de la dictadura dels adults, de sobte prenen consciència que han de ser protagonistes de les seues vides, que si el seu futur –i el nostre col·lectiu, de fet– perilla, són ells els que han de forçar o fer les transformacions necessàries per a evitar-ho.

És evident que el jovent actual, com qualsevol generació, és producte del seu temps i, alhora, pot plantejar respostes concretes al marc sociopolític en què li ha tocat viure. Enmig d’una alienació que arriba a grans capes de la societat, hi ha un seguit de joves que han decidit trencar les normes i plantejar propostes més o menys concretes, segurament amb molta més valentia que algunes de les persones que tant els critiquen.

I d’això en tenim mostres cada dia, amb joves que s’organitzen per a fer activitats i mobilitzacions, i no només entre ells sinó també creant lligams intergeneracionals que ens enforteixen com a societat. Els joves ens demanen ser protagonistes del canvi que necessiten les seues vides i en les nostres mans està escoltar-los i ser partícips. Una bona esperança és l’organització local de Fridays for future de la mà, de moment, d’alumnes de l’Arnau Cadell, el Leonardo da Vinci i el Til·ler.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades