Dues nous sobre la taula o l’adéu de Castelló

Distant al govern. Proper al carrer. Feia temps que se sentia incòmode, com aquell a qui se li queden els pantalons torts en posar-se la camissa per dins i el cosit que uneix cada camal acaba fregant-li a una de les cuixes i, malgrat tot, aguanta unes hores fins a trobar el moment adequat per a solucionar el despropòsit.

– Ja saps que em porto bé amb tothom, que em dec a la gent –va dir en una conversa informal en ple mercadet de Valldoreix.

Potser era massa traure conclusions d’allò, d’aquell somriure còmplice que significava un canvi d’actitud gradual durant els últims mesos. I també era massa pensar que no dir “presidentaˮ a cada plenari de la Junta de Veïns anava a ser un indici de res. Res. Tot això era RES. Fantasies al cap d’uns periodistes tant obstinats en la informació local que acaben relativitzant els detalls, fins i tot els canvis d’actitud.

Però quan Castelló tenia el seu president a la taula del Ple de Valldoreix, se’l veia fort, rígid. Amb Josep Puig no dubtava a fer asseveracions contundents amb voluntat de tallar qualsevol possible resposta si considerava que les aportacions de l’oposició eren negatives. Així va passar, per exemple, quan la CUP-PC insistia ple rere ple amb l’obertura dels CAPs a l’estiu. O quan ERC-MES va posar el crit al cel per la despesa de les cadires fixes per a la nau de cultura. O quan Ciutadans entrava amb allò de la neutralitat institucional.

Ni tan sols la seua marxa del PDECAT va canviar res. Diu que ho va deixar perquè després d’haver estat un convergent fidel i un actiu en la reconstrucció de l’espai polític, no va rebre ni una trucada –que s’ho anote l’Eloi Rovira, li ha faltat dir–. Però a Valldoreix seguia amb eixe posat entre dialogant i de lideratge contundent. No va ser fins a la baixa de Puig que Castelló es va quedar una mica més apartat, al racó del Ple, com sempre ho havia estat però amb un xicotet mur invisible que el separava cada dia una miqueta més dels seus companys de govern.

Hi ha males llengües que diuen moltes coses sobre l’obra de teatre valldoreixenca però només sabem del cert que el vocal sortint no sent que Susana Herrada siga la seua presidenta. Què hi ha al darrere del desacord queda amagat entre les parets de la Casa de la Vila i als xafardejos del politiqueig valldoreixenc –i ves a saber quins són certs–. A la pràctica, però, tot això ha estat la història d’un distanciament fins que un dia van aparèixer dues nous sobre la taula.

Me les observava allà damunt, davant de Castelló, acompanyant la sempre solemne escena que suposa una sala de plens amb micròfons per a cadascun dels vocals. Vaig gosar traure la càmera i, dissimulant una mica, fer una fotografia que no tenia cap ús aparent. Dues nous, quietes, intangibles, símbol de ves a saber què. No em vaig atrevir preguntar-li. Que cadascú s’identifique amb el que bonament el represente, vaig pensar, i si són nous, que nous siguen.

I al Ple següent, allà seguien, quasi en la mateixa posició que dos mesos abans. Si no és perquè vaig veure com les portava i les tornava a col·locar sobre la taula, haguera pensat que les nous havien quedat allà, immòbils, des que les vaig veure l’última vegada. No m’hi podia estar. Un altre cop les maleïdes nous. Què coi fan unes nous a un Ple? Seria, potser, que aquell dia estava més animat, no sé, però, dos mesos després, vaig gosar fer la pregunta:

– Escolta Quim, ja m’hi vaig fixar el Ple passat. Per què tens dues nous?

Imagina’t per un moment l’escena. Un periodista que va a cada Ple, a tots i cadascun dels Plens, que acaba sentint aquella sala com una part de la seua rutina, que ja no li fa res ni riure dels despropòsits que de tant en tant porta acompanyat el debat polític, que en el temps mort entre l’Audiència pública i el Ple no li importa sumar-se a converses alienes que no porten enlloc, en què la banalitat del dia a dia substitueix per un moment tots els afers ideològics; eixe periodista, que també ha publicat alguna cosa incòmoda, que s’ha guanyat algun cabreig circumstancial, s’aixeca i pregunta per unes nous. No m’ho creia ni jo: treballar a un diari amb la voluntat d’aportar nous punts de vista, fer un periodisme crític i intentar no fracassar en l’intent per a acabar preguntant per dos fruits secs. Dues nous. DUES MALEÏDES NOUS.

– Ah, això! –va riure– Ve del bàsquet, sempre les utilitzava per a passar-me-les per les mans per a relaxar-me si em posava nerviós. Des d’aquell moment que molts cops porto dues nous a sobre –va respondre [evidentment això és una reconstrucció no literal].

Quin poc trellat!, vaig pensar. Doncs mira, jo em passe d’una mà a una altra un bolígraf i ell ho fan amb nous, ja està bé. Així ni mou amb excés la cama dreta ni es rosega la galta per dins –encara que potser això només ho faig jo, també vaig pensar–. Sí, se’m va passar, després de dos mesos amb nous sobre la taula no vaig saber escoltar ben bé què volia dir això: Per què Castelló havia d’estar nerviós al Ple?

Pocs dies després Sílvia González, companya de Cugat.cat i, siga dit de pas, especialment amant de la política valldoreixenca, va publicar l’exclusiva: Castelló deixava el govern i la vocalia. Me’n vaig recordar de les maleïdes nous, una altra vegada.

– Eres una crack –li vaig dir quan me la vaig trobar en un de tants actes als quals acudim els periodistes locals.

– Tampoc em donaran el Pulizzer per això –em va respondre bromejant.

Castelló em va atendre com a la resta de mitjans. No va donar detalls de la ruptura però deixava clar que Puig és el seu president i a ell s’encomana de cara al que puga vindre, que són moltes coses tenint en compte que entrem en any electoral. Però, assegura, no té res clar, ara es pren un temps de distància i, com és un senyor –ell mateix ho va dir–, ajudarà en el que calga mentre el govern no trobe un substitut.

– Ostres, a pocs mesos de les eleccions, què oportú, no? –li vaig dir per telèfon.

– Per mi és el moment adient per si a algú li pot interessant –va respondre.

I ves a saber què vol dir això. Com aquelles dues maleïdes nous que qui sap si tornarem a veure en el proper Ple. O, potser, en el seu comiat ja no seran necessàries.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades