Discurs, esquerres i crisi democràtica

De vegades les forces polítiques d’esquerres parlen en termes grandiloqüents i pretesament analítics, quedant lluny de molta gent, sonant a una gauche divine que es reuneix entre sopars i copes per a salvar el món des de la poltrona d’unes classes acomodades. És cert que una part de l’esquerra té problemes per a connectar amb el seu electoral. Potser això explica per què a Sant Cugat acostumen a guanyar partits des del centre-dreta cap a la dreta mentre la majoria de la seua població es considera d’esquerres segons els estudis realitzats per l’Ajuntament.

Siga com siga, l’element discursiu és essencial. Entre l’abstracció volguda però ineficient i l’excessiva contundència hi ha un mar de grisos que s’oblida. És normal que es critiquen algunes forces polítiques per ser massa toves, per no prendre partit –parafrasejant Gramsci–, però també és raonable que una part de la ciutadania més apolítica senta rebuig davant els discursos més directes i punyents, sobretot si es diuen des d’una superioritat moral recalcitrant –allò de “nosaltres ja sabem que tenim la raó, ens falta convèncerˮ que s’escolta de vegades en alguns àmbits.

Mentre alguns col·lectius fan crides tan directes que acaben provocant rebuig entre part dels seus potencials aliats, estos mateixos espais i l’esquerra en general sembla perduda en d’altres. Ho hem vist clarament en el debat de la seguretat a Sant Cugat. Ha calgut quasi doblar el nombre de robatoris a la ciutat durant un mandat per a què tots els partits d’esquerres comencen a parlar de seguretat. Ho fan reivindicant la seguretat des d’un punt de vista més ampli, més enllà de l’atemptat a la propietat privada.

És molt interessant parlar de la seguretat des d’altres punts de vista, és interessant parlar de feminisme vinculat a la seguretat, és interessant fins i tot plantejar processos transformadors a mig i llarg termini per a tindre uns barris més segurs. Però, què passa amb el mentrestant? Les esquerres continuen sentint-se incòmodes en el debat dels robatoris perquè la resposta hegemònica és policial i de càmeres de seguretat. Per això de tant en tant algun dels regidors del PSC cap a l’esquerra solta allò de: “Les esquerres també hem de parlar de seguretat, no ha de se un tema tabúˮ.

El que pretén ser una reivindicació esdevé una caricatura de les mancances de la nostra esquerra, que fa anys que no és capaç de parlar de policia i noves eines de la seguretat com a mesures que potser es poden implementar. Suposa això que ara els partits d’esquerres han de defensar una multiplicació d’agents i plagar la ciutat de càmeres? No, però no han de tindre por d’entrar al debat i deixar-se d’idees abstractes mentre al públic de la sala de plens hi ha desenes de veïns preocupats pels robatoris.

I sí, també cal parar els peus a aquelles opcions polítiques que juguen amb la por per pur rèdit electoral. El problema de la seguretat és, potser, que toca sentiments tant primaris que la racionalitat es perd pel camí. Tota la nostra vida té gran part d’impulsos emocionals, per això la percepció de seguretat acostuma a mantindre’s alta mentre les xifres reals de robatoris baixen. Però saber intervindre ací, donant xifres, relativitzant el que s’haja de relativitzar i donant importància al que realment és important és una obligació de les persones que treballen en aquest àmbit –i per extensió les que l’expliquem.

Finalment, i entroncant amb el que explicava Jordi Casas fa uns dies en un article, hi ha un debat ben present: està l’esquerra plantejant un discurs de i per a la classe mitjana il·lustrada –a mi això de classe mitjana sempre em sona estrany perquè, mentre una classe es dega a la seua mà d’obra, serà classe obrera, potser amb més privilegis i formació que altres segments que també són classe obrera– i, en conseqüència, deixant de banda el proletariat al que diu representar? Doncs és possible que hi haja aquest trencament, que els partits no estiguen arribant als que diuen que són els seus potencials votants i fins i tot podem atrevir-nos a dir que hi ha una ruptura cultural entre tots dos àmbits, pel que suposa l’estatus, espais de socialització i preocupacions de cadascun dels perfils.

Però el que apunta Casas és molt més greu que un problema dels partits a nivell discursiu, és evidenciar que hi ha un gruix important de gent que passa de la representació política, que no creu en les esquerres però tampoc en les dretes; abocant-se en molts casos a l’abstenció. És a dir, hi ha milers de persones que no creuen que el sistema polític vigent va a solucionar els seus problemes o, com a mínim, té altres llocs on centrar esforços abans que militar, informar-se i/o votar.

Això és determinant perquè implica entendre que l’abstenció que fins ara havíem considerat passiva –en contraposició a una abstenció activa des de la consciència com fan, per exemple, els anarquistes– té més d’activa del que ens creiem. És a dir, hi ha milers de persones que amb el seu no-vot aparentment passiu ens estan dient a la cara que aquest sistema no funciona perquè ni compta amb elles ni els serveix per a solucionar els seus problemes i preocupacions.

Travessem una greu crisi democràtica que és resposta amb més peticions de democràcia, d’ahí mobilitzacions com la de les armilles grogues a França. El problema és que esta nova democràcia no serà igual a la vigent perquè l’actual està massa deslegitimada. Saber trobar la transició entre els models, em tem, és essencial per a no caure en les respostes simples per a problemes complexos tal com planteja l’extrema dreta creixent arreu del continent.

Per tant, potser ha arribat el moment de pensar a qui i com interpel·lem i, sobretot, què passa per a què molta gent no se senta interpel·lada malgrat els nostres esforços. I això indefugiblement ha de superar l’espai de les esquerres, també ha d’arribar a unes dretes que en diversos estats –i Espanya comença a ser un– s’han posat a jugar amb foc. No cal cinturons sanitaris ni confrontació entre projectes, el que cal és redefinir el sistema per a què done resposta a la gent. I no, això no és fàcil i, crec, mai s’ha aconseguit; encara que hem tingut períodes històrics en què ens hi hem aproximat.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades