En defensa de l’afany recaptatori ben dissenyat

L’aplicació de l’àrea verda d’aparcament ens ha llençat, de nou, al típic debat social sobre unes suposades administracions escurabutxaques que no deixen la ciutadania viure en pau. Pagar per tot, en resum. I, així, situem enmig de la discussió aquella expressió –“afany recaptatori”– que fa tremolar els governs perquè saben que quan la gent parla amb eixos termes significa que hi ha gran part de la societat que els veu com uns lladres de guant blanc. Però tampoc poden fugir i han d’acceptar a contracor que si una mesura –com l’àrea verda– genera ingressos, té afany recaptatori. Li poden afegir tots els matisos, totes les justificacions paral·leles, en aquest cas sobre mobilitat i ecologia, però l’element pressupostari hi és.

Quan no poden negar la major, que Promusa –per seguir amb l’àrea verda– acabarà ingressant al 2020 més d’un milió d’euros en gestió d’aparcaments a la via pública segons la seua pròpia planificació, perden de vista un element bàsic: Les administracions han de tindre afany recaptatori perquè és l’única manera de redistribuir la riquesa, almenys amb les regles del joc que tenim. Es pot discutir si la construcció d’habitatge públic, a la qual es destinaran els diners de l’àrea verda, taronja i zona blava, està ben planificada, si s’ha de nodrir en part de la regulació de l’aparcament o hauria de tindre altres vies de finançament, si es pot renunciar a fer alguna altra cosa en lloc de posar aquesta nova tarifa... però, davant la crisi habitacional, és lloable que, potser tard, el govern s’haja decidit a buscar ingressos i planificar, malgrat les mil i una crítiques que se li puguen fer a la planificació.

Es poden fer moltíssimes crítiques polítiques i fins i tot un ampli debat social però creure que quan una administració busca noves vies d’ingressos ho fa com una forma d’emprenyar a la seua ciutadania és un error. I això topa amb els governs liberals, que creuen més que les esquerres amb això del vive y deja vivir a nivell econòmic, i, per tant, acceptar que una mesura té una part de recerca de recursos per a donar resposta a una problemàtica social els genera dos grans problemes. D’una banda, incompleixen eixa major pròpia de reduir la pressió fiscal. D’altra, estan acceptant que el capitalisme té problemes estructurals (socials, ambientals, de representativitat...) tan grans que l’única forma de solucionar-los és que el sector públic prenga diners de la ciutadania i els redistribuïsca.

Així, el problema no és tant si una mesura té afany recaptatori o no, sinó si té sentit que el tinga; i el matís és important. Si davant una desigualtat l’administració no té capacitat d’incidència, té l’obligació de buscar noves vies, el que pot passar per buscar ingressos i/o més productivitat –perdó pel decreixement–. D’ahí s’expliquen, per exemple, les famoses desamortitzacions espanyoles, les de Godoy, Mendizábal i companyia, que havien de servir per a tornar fer útils terres que l’església catòlica havia deixat abandonades de la mà de l’home.

Hem, per tant, de reconèixer aquesta jugada de l’Ajuntament i Promusa en favor de l’habitatge protegit i, a partir d’ací, discutir-ho tot: la planificació de l’habitatge, la forma de finançament, si considerem que hi ha altres despeses supèrflues que es podrien rebaixar o eliminar per a evitar haver de fer de pagament l’aparcament al carrer, quines altres formes de gestió de la mobilitat tenim, com podem reduir la contaminació... Així, si s’han de posar vermells, almenys que siga perquè veuen que la ciutadania està prou conscienciada com per a fer un discurs més enllà de “vosaltres ens voleu furtar els diners”.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades