Classisme a la Smart City

L’habitatge, i especialment la protesta de Yolanda, ha estat el tema clau d’inici del curs polític. Podria semblar que les reivindicacions de més seguretat esdevindrien l’assumpte principal de l’arrencada postvacacional però hem sabut que els problemes d’accés a l’habitatge arriben a una índole que qualsevol altre problema esdevé secundari, el que no vol dir que també s’haja de donar resposta.

I què he vist en aquests darrers dies? Classisme, classisme a mars. Era evident quan les persones que passaven per la rambla del Celler s’apartaven en veure Yolanda nua i més encara quan alguna d’elles li demanava que es tapara o se’n tornara al seu país –que és el nostre des de sempre però per alguna raó hi havia gent que la feina d’origen estranger–. No deu ser gens agradable per a alguns veure el retrat de la desigualtat al cor de l’Smart City verda i progre-guai que ens intenten vendre.

Hi havia classisme –i ja ho vaig dir a la contracrònica del Ple– en la mirada d’alguns regidors –i això és preocupant– quan ella va accedir al Ple de dilluns per a seguir amb la protesta. I hi ha hagut classisme quan se l’ha intentada desacreditar dient que té problemes de salut mental. Encara que potser això no és classisme i és més greu, és exclusió social per motius de salut mentre alguns dels que la practiquen s’omplen la boca amb la inclusió.

Hi ha hagut classisme en alguns comentaris a les xarxes socials i hi ha classisme quotidià quan no entenem la complexitat d’alguns problemes. No deixa de ser curiós que gran part d’aquest classisme ve de les suposades classes mitjanes, que no deixen de ser cap altra cosa que una classe treballadora –en tant que bàsicament es deu a la seua mà d’obra– amb una miqueta més de poder adquisitiu que el proletariat que ens ve a la ment quan pensem en aquest concepte.

Hem construït una ciutat que atreu any a any prop d’un miler de persones amb un poder adquisitiu alt alhora que a poc a poc va desplaçant la població més humil. I això ho determina tot, perquè des que Sant Cugat va optar per un urbanisme de baixa densitat i carregat de parcs, la gentrificació verda ha fet de les seues amb unes mesures de correcció que s’han mostrat tant anunciades com inútils.

Entrem, doncs, en un cercle viciós. L’urbanisme està pensat per a persones amb un poder adquisitiu alt i aquestes demanen una ciutat millor en base als seus impostos. A poc a poc la ciutat s’elititza i molta gent marxa. La política de substitució poblacional pot tenir dos límits si no s’intervé correctament: aconseguir que Sant Cugat es convertisca definitivament en la seua caricatura o fer que arribe un moment en què l’espiral especulativa rebente. Siga com siga, pel mig sofrirà molta gent.

I ho sabem perquè el Sindicat de Llogaters ha donat a conèixer alguns casos. Perquè sabem d’empreses que compren edificis sencers per a especular. Perquè ahir mateix em van deixar a casa un cartellet oferint-me una valoració del preu del meu habitatge –a mi i a tot el veïnat–. Perquè ens hem cregut –també entre gran part de l’esquerra– que per molt que l’habitatge siga un dret, ja està bé dins del mercat.

Mentre seguim immersos en aquesta espiral d’acumulació de poder i capitals, de la qual se’n beneficien les grans corporacions, ens sentim suficientment forts per a ser classistes amb els perdedors d’aquesta globalització. Potser si entenguérem el sofriment que està portant-nos aquesta nova onada de neoliberalisme –que semblava desacreditat però ahí està resistint–, analitzaríem millor moltes coses: des la política i el creixement de partits que plantegen una ruptura –alguns amb tocs feixistes preocupants– a la incapacitat del poder polític d’incidir realment en la millora de les nostres vides; i potser entenent tot això ens faria una miqueta de vergonya ser classistes i, quan ho fórem, demanaríem perdó.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades