Un regal inesperat de l'esquerra a l'independentisme

El proppassat 11 d’octubre a l’independentisme català se li van avançar els Reis. Efectivament, el grup parlamentari d’En Comú Podem li va fer un regal preciós: un paquet antimonàrquic en tota regla. Un brindis al sol, com la proclamació de la república del 27 d’octubre de 2017, però un clau on agafar-se per seguir fent de Felip VI la seva bèstia negra (quina malastrugança, pobre, mira que tenir només un dígit més que el maleït Felip V!). Pedro Sánchez no és Mariano Rajoy, no dóna la talla com a enemic perfecte. Però que ningú no es confongui, darrere el discurs antimonàrquic de l’independentisme no hi ha una reivindicació dels valors republicans. Es vol quelcom menys republicà que la reivindicació de la sobirania del poble, aquest ens uniforme i abstracte que s’enfronta al concepte il·lustrat de ciutadania! Darrere la reivindicació de la república catalana s’hi amaga la manca d’un descendent directe de Martí l’humà i l’antiborbonisme que entronca amb el fatídic 11 de setembre de 1714, l’eterna nafra que mai no deixa de supurar.

A més, els Comuns es van fotre dos trets al peu. Mira que presentar la moció el mateix dia que s’anunciava l’acord de govern entre el PSOE i Unidos Podemos! Cal ser negat per fer una cosa així. Anem a veure: quants acords de govern ha fet l’esquerra des de la Transició. Que jo recordi, cap. Aquest és el primer. Aquests tipus d’acords són molt difícils. Mireu Portugal. L’esquerra (socialistes, Bloco de Esquerda, comunistes i ecologistes) han hagut d’esperar quasi quaranta anys, no ho han aconseguit fins a finals de 2015. Si hom s’ha molestat en llegir l’acord, ha vist que no és poca cosa, sobretot en els temps de corren*. La dreta del país (PP i C’s) s’ha llençat a la jugular dels signants. Fins i tot l’FMI, que ja és dir, s’ha mostrat més moderat en la seva crítica. Una dreta, per cert, que, ara amb el suport de Vox, que els farà girar més a la dreta encara, demana l’aplicació immediata de l’article 155 a Catalunya i sense data límit. Però aquí som tan espavilats, que, fent abstracció d’una correlació de forces extremadament delicada, li compliquem una mica més la vida al govern central. No cal ser gaire intel·ligent per veure que és complicat pactar l’acció de govern amb una força política que juga a qüestionar, dia sí i dia també, la forma d’Estat. Han obligat Sánchez, dins dels equilibris que ha de fer per no estavellar-se, a presentar un recurs davant el Constitucional.

L’altre tret: no veuen els Comuns que s’han d’allunyar del discurs independentista! Volen consolidar el projecte en base a un discurs social i pensant en els sectors populars del país o volen ser la crossa d’un independentisme que ja va traient la llengua malgrat estar molt lluny del seu objectiu? I no els nego el paper de pont entre l’independentisme i el no independentista, absolutament necessari, a la vegada que ingrat i complicadíssim. Però s’ha de fer des de la claredat conceptual: crítica, sense complexos, a l’estratègia que ha portat Catalunya a un atzucac i proposta, també sense complexos, d’un model federal per a l’Estat. I, ara, deixeu-me ser més pràctic: volen conservar l’alcaldia de Barcelona o volen regalar vots de Nous Barris, Sant Martí de Provençals o Sant Andreu, que són els que van fer alcaldessa a Ada Colau, a Valls i els socialistes, que no els perdonaran el lleig de fotre’ls fora del govern municipal? Sembla que, ara per ara, no hi ha resposta. Més ben dit, si hi ha resposta, és ben errada: una altra reprovació al rei al Ple de Barcelona (ho compensarà l’independentisme votant a favor del Pressupost municipal de 2019?) i un manifest d’un sector dels independentistes dels Comuns, que, fent una lectura al revés dels resultats electorals, demanen que el partit sigui més sobiranista; que és tant com recomanar-li embotit a una persona que està a tres-cents cinquanta de colesterol.

I, anem al gra. Diguem-ho en els termes en què els marxistes ens platejàvem les coses fa temps: és la monarquia en aquests moments la contradicció principal amb la qual hem de lidiar? Si en lloc d’una monarquia tinguéssim una república, no em vull ni imaginar quin president tindríem!, seria més fàcil fer polítiques socials o resoldre el contenciós territorial espanyol? I amb això que ningú no es pensi que renuncio a un futur republicà, és a dir, quan hi hagi una correlació de forces política i una opinió pública que ho faci possible. I ja sé que per aconseguir-ho s’ha de fer pedagogia, però presentar mocions que no van més enllà de les quatre parets del Parlament o de l’Ajuntament de Barcelona, no sembla la millor manera. I, a més i com he dit, en el pitjor moment.

I, ara, deixeu-me que alci la mirada, per anar més enllà de la pell de brau. Quin és l’estat del món i, en concret, l’estat d’Europa, més ben dit, de la Unió Europa? Quin és el gran repte que tenen les esquerres plantejat? El debat entre monarquia i república? O, el debat entre avançar o retrocedir en termes democràtics, econòmics, polítics i socials? Per a mi, la resposta és inapel·lable: el darrer interrogant és allò que marca la nostra agenda**. Fem un repàs de la situació.

Deixeu-me dir quatre coses sobre Trump i Bolsorano. Del primer, de fet, ja està tot dit, cada cop que obre la boca o pren una decisió, és per empitjorar l’estat del món. America first i “sóc nacionalista, d’acord”. I ja sabem el que significa (o pot significar) ser un president nacionalista en la primera potència mundial. Aquest és el seu mot d’ordre i cal dir que està fent escola. Pel que fa al segon, sexista militant, racista i terrorista, només cal reproduir el seu eslògan preferit: “Brasil i Déu per damunt de tot”. Prometent que els “rojos marginals seran escombrats de la nostra pàtria” i anunciant que el seu rival es podrirà a la presó, acaba d’assolir la presidència del Brasil amb un 55% dels vots. Gràcies a una barreja, que sembla repetir-se arreu, de vots procedents de les classes mitjanes, que veuen estroncat el seu ascens social per la crisi, i sectors populars que esperen que un home fort resolgui els seus problemes de sempre. És una simplificació, ja ho sé, però sembla que les coses van per aquí.

Però parlem de la Unió Europea. Un projecte que trontolla com mai, però que és més necessari que mai, fora la democràcia passa molt de fred. Aquesta és la paradoxa. Un projecte amenaçat per un clar procés de renacionalització i pel populisme***. Qui se’l creu en aquests moments? Qui té la responsabilitat de replantejar-lo, per defensar la idea inicial i els seus guanys? I que ningú no em parli en abstracte de l’Europa social i dels pobles. El que calen són compromisos i propostes concretes. Alguns països de l’Est, després de beneficiar-se dels fons estructurals, ara se’n desdiuen, fins i tot Brussel·les ha hagut d’obrir alguns expedients. Aquí cal posar-hi l’Hongria d’Orbán i la Polònia de Kaczinski. I no són els únics. Mentre, el populisme de dreta, més ben dit, d’ultradreta, campa com si res. Fins i tot en països que fa anys consideraven el mirall on volíem reflectir-nos. A Itàlia tenim un aliança surrealista entre l’extrema dreta i el populisme dels “estrellats” de Beppe Grillo, amb un primer ministre, Matteo Salvini, que somnia cada dia en llençar al mar tots els immigrants que arriben a les costes d’Itàlia; i que ha fet de Riace, un model d’integració, i el seu alcalde, dos enemics a batre. A Alemanya, la CDS bavaresa compra el discurs d’Alternativa per a Alemanya (AfD: “família, pàtria i tradició”), força que ja ha entrat en els parlaments de tots els länder: “La migració és la mare de tots els problemes” (setembre de 2018). A Àustria, el seu canceller compra el discurs de la ultradretana FPO, amb qui governa. A Romania, sense sort afortunadament, s’intenta il·legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe. A Dinamarca segueixen fora de l’acord Schengen per evitar que hi entrin “immigrants indesitjables”. A Letònia guanya un partit prorús i queda segon un partit populista de nova volada. I podríem seguir: França, Holanda, Suècia, Eslovàquia... I, com ens explicava fa unes setmanes Sami Naïr, sembla que hi ha una esquerra no socialdemòcrata temptava pel nacionalpopulisme, amb la immigració en el punt de mira, ell parlava del moviment francès de Melenchon i l’alemany de l’exdirigent de De Linke, En Peu. Cal recordar, en aquest sentit, l’opinió condescendent de Julio Anguita i algun teòric podemista amb el govern italià.

I on ens porta tot plegat? Doncs, a uns discursos que pretenen cohesionar les societats en base a suposats enemics exteriors, però que, a la vegada, les divideixen políticament per la meitat. Els elements “cohesionadors” són la por (o l’odi, directament) als immigrants o refugiats (amb l’Islam pel mig o sense) i/o el nacionalisme, sempre el nacionalisme!, en format de “primer el meu país”****. Al tractar-se d’elements que no busquen la seva justificació en discursos racionals (o, almenys, basats en paràmetres exclusivament racionals), provoquen, en la mesura que hi ha un discurs contrari, la confrontació en base als aspectes més elementals de la persona. És una confrontació basada en plantejaments simples que no apel·len, precisament, a la raó, a l’argumentació contrastada. Com combatre el nacionalisme, de tots els signes, o la xenofòbia? A més, s’ha instal·lat en la política la sensació que cal derrotar el contrari amb totes les de la llei. La transacció i el consens perden punts a passes agegantades. El reflex d’això és que les societats es divideixen, especialment en termes polítics i sembla que d’una manera irreconciliable, per la meitat; sigui quin sigui l’eix entorn del qual giri la política, nacional o social. Donem-ne alguns exemples propers: el brexit ha dividit el Regne Unit per la meitat (alguns somnien en convertir-lo en una espècie de Singapur d’Europa); a Portugal les esquerres governen amb un escàs marge; a Suècia el bloc de l’esquerra té el 40,6% dels vots i el de la dreta el 40,2%; a Espanya el govern disposa d’un escàs 50% dels vots parlamentaris i de manera precària; a Catalunya l’adhesió o no a la independència es divideix al 50%; Brasil també s’ha dividit per la meitat, o quasi, amb unes conseqüències que ja es comencen a notar; i les eleccions del darrer dimarts han tornat a dividir els EUA exactament per la meitat, encara que li ho han posat una mica més difícil al trumpisme.

En aquest context, cal recosir l’acció política a partir de l’acord, de la síntesi entre diferents propostes. Cal, si es vol generar un consens prou ampli per avançar o, si més no, per mantenir l’aconseguit, la cerca del màxim comú denominador. Cal travessar els eixos que divideixen les societats, siguin de caràcter nacional o social. Amb un 50% dels diputats, o fins i tot menys, no es pot governar un país amb eficiència i amb perspectives que l’acció de govern no sigui esborrada al cap de poc temps. Cal una cultura política que no es basi en el curterminisme o, més ben dit, en pures expectatives electorals. En aquest cursa irracional pel poder, i dic irracional en la mesura que no es basa principalment en la confrontació de programes i solucions, els partits traslladen a la ciutadania una divisió que no existeix com a tal en les societats. I amb això no vull dir que no hi hagi diferència socials, que hi són i moltes, i que tothom tingui els mateixos interessos. Ans al contrari, precisament perquè les societats no es divideixen entre el 10% dels de dalt i el 90% dels de baix, com alguns pensen, cal cercar consensos i acords entre interessos molt diversos, especialment en termes socials. Que això no ens permet pensar en un canvi sobtat i en profunditat, sens dubte. Però, és que la revolució no està esperant a la cantonada. El que espera és una quotidianitat difícil, complexa i diversa, que cal gestionar de la millor manera possible, pensant amb els que tenen més necessitats, que és el que han de fer les esquerres.

I ja que sóc aquí, algunes dades que ens recorden la dura realitat a la qual hem de fer front i especialment les esquerres (dades espanyoles de 2017, informe de l’Observatori Social La Caixa): un 26% de persones de més de 25 anys amb ingressos nuls o per sota dels 536 euros; un 21,6% de persones estan en risc de pobresa; un 12% de persones viuen en llars que han patit un gran descens de la renda; un 32,6% de persones viuen en llars amb ingressos inferiors al 75% de l’ingrés mitjà; un 25,2% de persones arriben amb dificultat o molta dificultat a final de més; un 29,3% de persones viuen en llars en què les despeses superen els ingressos; un 7,8% de persones destinen un 40% de la seva renda bruta a pagar deutes, incloent-hi la hipoteca; un 13,5% de persones en risc de pobresa durant tres anys consecutius; i un 8,8% de persones les llars de les quals pateixen de forma simultània risc de pobresa monetària i privació material. Espanya ocupa el vint-i-sisè lloc en el rànquing de vulnerabilitat de la Unió Europea, per davant només de Romania, Estònia i Letònia (el 2008 era al vint-i-tresè). Ja són uns quants els treballs que adverteixen de la divisió d’Espanya (i, per tant, de Catalunya) entre els que els va bé i els que no, una desigualtat social que no només no s’ha reduït després del final de la crisi, sinó que amenaça de quedar-se de manera permanent, en part, a conseqüència d’unes polítiques d’ajuda social clarament ineficaces.

Per acabar, em pregunto: no caldria cercar en aquestes dades, i les conseqüències de tot tipus que generen, la contradicció principal amb la qual hem de lidiar i no pas en la confrontació monarquia-república? Almenys avui i per a uns quants anys.

* “Es hora de que la política y la economía se pongan al servicio de la ciudadanía. Es urgente revertir las cicatrices de la austeridad, coser la brecha social, reducir la desigualdad, la precariedad y la pobreza, recuperar el pacto con la ciudadanía, y una de las claves para ello está en los Presupuestos Generales del Estado”. Acuerdo de Presupuestos Generales del Estado 2019: presupuestos para un estado social”, p. 3.

** Juan-José López Burniol ha parlat de “la deriva autoritària de molts sistemes polítics, encoberta sota una subsistència estrictament formal de l’entramat institucional democràtic, que serveix de coartada a un govern despòtic” (La Vanguardia, 13/10/2018). I Enric Juliana s’ha referit al “desig de viure a l’interior d’una enorme fortalesa (digueu-li nació o UE) mentre el món canvia de sentit, com a conseqüència d’una brutal acceleració tecnològica” (La Vanguardia, 4/11/2018).

*** En aquest sentit, faig meva la versió que ha fet Jordi Amat de la definició del llenguatge populista per part del sociòleg Ferran Sáez (Populisme. El llenguatge de l’adulació de les masses, Taurus, 2018): “un llenguatge dirigit a un subjecte autoanomenat poble que es contraposa a unes determinades elits que, consolidant aquesta dicotomia en el greuge, substitueix el referent de la racionalitat política per consideracions de caràcter emocional” (La Vanguardia, Suplement Cultura/s, 13/10/2018). D’altra banda, no comparteixo el tarannà general del llibre.

**** El sociòleg Manuel Castells ha parlat de “La política de l’odi” (La Vanguardia, 27/10/2018). Partint d’una anàlisi concreta sobre el Brasil, afegeix: “I no és només a Brasil. Sorgeixen en l’àmbit mundial líders que s’encimbellen predicant odi, seguits per masses enfervorides que buiden les seves frustracions contra l’altre”. I no em puc estar de reproduir un paràgraf de Gabriel Magalhaes: “Un diria que, avui dia, a Europa i Occident, s’està tornant difícil ser honestament d’un país. Si un vol pertànyer a fons a un a comunitat nacional ha d’empassar-se una quantitat impressionant de falòrnies i sopars de duro. I a sobre, els ha de repetir, divulgar-los amb passió. És com si tots ens estiguéssim transformant en el gegant Polifem, que només tenia un ull. Un ull amb el qual, dins de la cova del nostre nacionalisme, només és possible la versió del nostre grup” (La Vanguardia, 3/11/2018).

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades