Un pas enrere per fer-ne dos endavant o la insuportable lleugeresa de l’esquerra

No és un article pensat arran del que va succeir fa unes setmanes al Parlament espanyol, encara que ho pugui semblar, fou escrit abans d’aquells fets, el quals, en tot cas, li han donat més rellevància.

Vivim en un temps accelerat, en el qual se’ns invita a viure online. Sembla que no hi hagi oportunitat de descansar, ordenar les idees i veure exactament on ens trobem; cadascú de nosaltres i com a societat.

Tot és líquid. Res no és segur. El futur sembla més incert que mai. I tot indica que tenim poc temps per corregir. La desigualtat social, que vol dir la concentració impúdica de la riquesa; la constatació que anem contra rellotge per salvar el planeta, que vol dir salvar l’espècie humana i les altres que la pateixen; i la sensació, que és més que això, que els drets de tot tipus cal consolidar-los dia a dia, semblen contradir l’enunciat d’aquest article. Res més lluny de la meva intenció que defensar un retrocés en tot allò que ens cal salvar o conservar (dit sigui de passada, com diu un amic, avui l’esquerra ha de ser “conservadoraˮ en molts sentits), sinó la necessitat que cada pas que donem, per petit que sembli, sigui irreversible. Em sembla l’única manera de transformar la realitat.

Les recents eleccions gregues han demostrat que l’esquerra, pel fet de ser-ho, no té garantida la seva permanència en el poder. Un cop endreçat el país, que no és equivalent a oferir el que la gent esperava, la dreta es disposa a fer no se sap exactament què, a part d’abaixar els impostos. Molt probablement en poc temps es constatarà el seu fracàs i tornarà a girar la sínia electoral. Aquí rau el rovell de l’ou. Avui més que mai la gent no vota projectes polítics, en cada moment vota el que considera que li és més convenient. Ja no es vota en un sentit de classe, ni tan sols s’emet un vot ideològic; la qual cosa no vol dir que cadascú a l’hora de votar no es pronunciï a favor de mantenir o canviar aquelles polítiques que considera que el beneficien o el perjudiquen. Qui ho faci des del govern ja no és una qüestió de principis ideològics o d’adhesió a una manera determinada d’entendre (i, sobretot, d’ordenar) la realitat. Almenys de manera majoritària.

La classe obrera tradicional ja no existeix o, si més no, ha estat reduïda a la mínima expressió. La solidaritat de classe que generava l’organització fordista de la producció, avui s’ha convertit en una carrera sense límits per situar-se en la millor posició possible en aquesta selva en què hem convertit el món laboral. La negociació col·lectiva, que té la funció pedagògica d’ensenyar a determinar les condicions de treball col·lectivament, perd pistonada a favor d’un frec a frec del treballador contra tots els altres (l’empresari, que mantes vegades no sap qui és, el company de treball, que molts cops també desconeix, el precari, l’immigrat...). El sindicats, malgrat els seus esforços per posar-se al dia, ho tenen realment difícil. I tot plegat en un context de “crisi de fiabilitatˮ de les institucions democràtiques.

Si la societat, i especialment els sectors socials en els quals troba la seva raó de ser l’esquerra, canvia, també ho han de fer la política i els partit polítics. Hi ha dues raons objectives per pensar que la connexió dels partits d’esquerra amb la seva potencial base social no és gens fàcil. La formulació del discurs i la proposta: una constel·lació de referències o un discurs (i una proposta) que doni sensació de globalitat i coherència? M’explico. Avui hom parla de feminitzar la societat, de radicalitzar la democràcia, d’ecosocialisme, de defensa dels drets del col·lectiu LGTBI, d’una política envers els refugiats i immigrats i de moltes altres coses. Però darrere aquests vectors de força (imprescindibles, sens dubte) hom hi entreveu un nou paradigma que té com a referent i prioritat els sectors més desvalguts de la societat o, dit amb altres paraules, hom percep, que no vol dir que l’entengui del tot, una proposta de canvi en profunditat del sistema economicosocial en el qual ens ha tocat viure? Em refereixo, naturalment, a aquells sectors als quals va dirigit, o hauria d’anar dirigit, majoritàriament el discurs i la proposta de l’esquerra. D’altra banda: és possible que, a causa de la composició social dels partits d’esquerra, es puguin fer les coses d’una altra manera? Em refereixo a una composició que està copada, i probablement no pugui ser d’una altra manera, per persones procedents de les classes mitjanes; un concepte que ja sé que és molt poc precís, però que utilitzo perquè ens entenguem. Crec haver-me referit a aquesta qüestió en algun altre article. Una i altra cosa té causa, no està de més repetir-ho, en la profunda transformació de l’estructura social que vivim des de fa unes dècades. Podria posar exemples propers perquè s’entengui el que vull dir, però em sembla que no cal. D’altra banda, avui és difícil defensar des de posicions d’esquerra que hom té la veritat (o, si més no, la solució més adequada). Si l’electorat no creu en una veritat per sobre dels seus interessos (algú hi afegiria “suposatsˮ), perquè haurien d’esgrimir-la uns i altres en el fragor de la contesa política i, en concret, l’electoral.

En aquest context: què fer? Ens podem permetre avenços i retrocessos permanents? Les urgències de tot tipus i valgui la redundància, avui són més urgents que mai. He posat l’exemple de Grècia, però podríem afegir-hi un reguitzell de casos. Ens podem permetre un joc de suma zero, a mitjà i llarg termini, entre la dreta i l’esquerra? Ja sé que no és així, ja que sempre queda un pòsit de canvis que es van acumulant, si no fos així estaríem encara en el paleolític inferior. Però l’acceleració de la vida i, per tant, també de la política (en la que no juga un paper menor una visió sempre a curt termini determinada pels cicles electorals), fa que sigui pertinent la darrera pregunta.

 

Comencem per dues constatacions. Sembla que, en general, els blocs que podem denominar per simplificar “dretaˮ i “esquerraˮ (que cal interpretar, òbviament, com dues maneres de veure i, potser, viure la realitat; a no ser que defensem que la gent vota sense tenir consciència del que fa) mantenen un equilibri difícil de trencar, almenys pel que fa a Europa. Per tant, no es pot pretendre guanyar l’altre bloc per golejada. És a dir, fer tabula rasa del que ha fet l’altre, encara que molts cops s’intenti. A la vegada, també sembla que cada cop serà més difícil definir la política en base a dos blocs monolítics (dos grans partits), ja que es va imposant una realitat més plural, la qual cosa té la virtut d’aportar un major marge de maniobra polític. I entre una i altra cosa, hi ha motius per dubtar de la impermeabilitat de cada un dels dos blocs, com si no fossin porosos i capaços de compartir diagnòstics i propostes. Això hauria de permetre de cercar la formació d’un bloc transversal prou ampli, la qual cosa implica habilitat, paciència, negociació i concessions de tot tipus, que trenqui la (suposada) rigidesa i impermeabilitat entre els blocs de “dretaˮ i “esquerraˮ (segueixo simplificant) i aplegui un consens social i polític prou sòlid perquè les millores no siguin qüestionades a la primera de canvi.

Això em porta a considerar que avui, en el marc concret i més general en el qual ens ha tocat viure, allò que és substantiu no és tant la posició conjuntural que ocupi una determinada força política, sinó el bloc en què estigui incorporada. Dit amb altres paraules: els reptes de tot tipus que es presenten a l’espècie humana i especialment als seus sectors més populars, els primers en rebre totes les patacades, requereixen la formació d’un bloc històric (i demano excuses per les seves ressonàncies gramscianes) progressista que no defugi abordar aquests reptes i intentar donar-los-hi la sortida més favorable al conjunt de l’espècie, i en especial als seus sector més populars. Que no sempre serà la més radical, entenent l’expressió en un doble sentit: que vagi a les raons profundes del problema i plantegi la solució més ràpida*. Potser estic fent reviure el “compromís històricˮ teoritzat i defensat pel PCI els anys setanta del segle passat, arran de l’experiència traumàtica del Xile d’Allende. En tot cas i salvant les distàncies, que són moltes, em sembla més necessari que mai. Crec que no cal posar exemples dels fracassos provocats per majories no prou àmplies per canviar les coses. A Catalunya en tenim un de tan recent que m’estalvia indicar-ne cap altre.

L’envergadura dels reptes que tenim i que apareixeran els propers anys ens conviden a pensar en aquest sentit. Amb el benentès que parteixo de dues premisses que em semblen insubstituïbles. I torno a Gramsci. La necessitat de reforçar el paper dels partits polítics, com a intel·lectuals col·lectius que analitzen la realitat i fan propostes per transformar-la. Quelcom, sigui dit de passada, que no pot ser substituït per una allau de tuits i un clic digital de tant en tant en una petita casella, amb la sensació que estem decidint grans coses, quan el que estem fent és cedir a la peresa mental i la comoditat del compromís de butaca. L’altra: la consciència que cal guanyar l’hegemonia en la societat, és aquí on es construeixen els valors socials que permeten, posteriorment o en paral·lel, concretar els canvis des de les institucions democràtiques. Això relativitza, però no anul·la de cap de les maneres, la importància d’estar ben situat en la sala de màquines de la política institucional.

Jordi Casas, historiador

* Ja sé que se’m pot acusar de convidar l’esquerra a fer un «viatge al centre», quelcom que no em sembla especialment dolent si tenim en compte que avui els vents bufen arreu cap a la dreta, quan no directament cap a l’extremadreta. Un cop escrit l’article, m’ha semblat veure formulada aquesta idea, amb unes altres paraules, en la resolució de Comissió Executiva Confederal de CC.OO. arran del fracàs de la investidura de Pedro Sánchez (26/VII/2019): «España debía adoptar una agenda reformista de amplio perímetro para enfrentar los cambios que en la economía y la sociedad, están mutando ya nuestra forma de vivir, producir, distribuir, aprender, etc. Una agenda reformista que no se puede hacer solo desde la izquierda, pero que si echaba a andar desde parámetros progresistas, podía ser más inclusiva, más democrática, más social»

Notícies relacionades