Contra (tots) els nacionalismes, començant pel de casa

Aquest article ha anat precedit d’una desena més que, més o menys, han tocat la mateixa qüestió, per la qual cosa el lector o lectora que se l’estalviï quedarà excusat/da. En tot cas, demano indulgència davant la meva insistència (i l’extensió de l’article).

Aquest article, encapçalat per un títol que vas més enllà del seu contingut i que moltes persones poden considerar excessivament contundent (no amago la seva intenció provocativa), mereix tres consideracions:

Primera, exerceixo plenament la meva catalanitat, per la qual cosa em resisteixo, intel·lectualment i políticament, a què ningú intenti convèncer-me de què aquesta plenitud no és possible fins que Catalunya no disposi d’un Estat propi.

Segona, això no impedeix que vulgui millores per al meu país (d’aquí, el meu catalanisme), però amb el ben entès que considero que si alguna causa és mereixedora d’una lluita constant i fins i tot i arribat el cas, d’un sacrifici personal, és la que té com a objectiu una societat més justa, més fraternal i en pau amb el planeta.

Tercera i última, en la perspectiva suara esmentada no hi cap un plantejament nacionalista, ara i aquí no és una solució als grans problemes que tenim plantejats. Els nacionalismes, en confrontació oberta o sorda, es retroalimenten i quasi sempre empitjoren la convivència ciutadana. El federalisme, com a principi, és l’única solució.

Dit això, apunto l’objectiu d’aquestes ratlles: aportar algunes reflexions, en una síntesi extrema, que ajudin a entendre perquè les esquerres catalanes, i en concret una determinada esquerra, la que a mi més m’interessa, no han estat capaces de desempallegar-se d’alguns plantejaments nacionalistes, els quals han impossibilitat durant anys una confrontació oberta amb el pujolisme i avui amb l’independentisme, la qual cosa ha dificultat i dificulta la disputa de l’hegemonia social i política.

Fa uns anys Isidre Molas ja va destacar la pobresa intel·lectual de l’esquerra catalana: “Els grans corrents ideològics penetren tard i amb poca intensitat. I els nostres són d’una originalitat relativaˮ. I, referint-se al marxisme de la primera meitat de segle XX, deixà escrit: “fou més divulgatiu que creador, fou més apologètic que analíticˮ. (1)

En concret i pel que fa al tema nacional, en gran part s’ha limitat a importar la definició de Stalin, tan blasmada i admirada a la vegada, i les receptes de Lenin. Situant-nos en els anys trenta del segle passat, destaquen dos personatges en aquest sentit: Joaquim Maurín (1896-1973) i Andreu Nin (1892-1937), (2) màxims dirigents, respectivament, del Bloc Obrer i Camperol i d’Esquerra Comunista (els quals es trobaran anys després en la Partit Obrer d’Unificació Marxista). Els dos compartien dues conviccions, que Espanya era un país semi-feudal i que la revolució democraticoburgesa ja no era cosa de la burgesia, sinó que havia passat a mans del proletariat (a partir de 1934 defensaran saltar-se aquest estadi i passar directament a la revolució socialista). Tenint en compte que, d’acord amb els pares del marxisme, els moviments nacionals eren propis de la fase democraticoburgesa, calia implicar-s’hi per tal d’empènyer processos de canvi, en sentit democràtic i socialista. Aquí Maurín i Nin discrepaven. El segon en feia una lectura més leninista i, a més, considerava que a Espanya només hi havia un nacionalisme progressiu, el català. Maurín, en canvi, estava disposat a reconèixer nacionalismes hispànics urbi et orbi, ja que considerava que era l’única manera d’esberlar un Estat autoritari i reconstruir-lo de nou sobre bases socialistes. En dues coses coincidien, però: en el resultat definitiu, una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria; i en el mecanisme per resoldre els contenciosos nacionals, que Nin reduïa a Catalunya: el dret d’autodeterminació. Ho feien a partir d’una lectura que no era gaire leninista. Lenin no va defensar mai una aplicació general i indiscriminada del dret d’autodeterminació (com el marxisme anterior no havia concebut un suport generalitzat a tots els moviments nacionals). En la mesura que la “qüestió nacionalˮ era pròpia de la revolució democraticoburgesa i aquesta ja s’havia efectuat en l’Europa Occidental, Lenin considerava que aquí el tema ja estava resolt (a diferència de l’Europa de l’Est i en concret de l’imperi tsarista, on s’estava plantejant amb força, o dels països colonitzats, en els quals encara era inexistent). Així, doncs, i per dir-ho d’alguna manera, el dret d’autodeterminació entrà amb calçador, però per quedar-se en l’imaginari de l’esquerra catalana durant dècades.

La formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya marcarà una altra fita en aquest sentit. Com és sabut fou el resultat de la confluència, precipitada per l’aixecament militar del 18 de juliol, de quatre partits marxistes. La definició fundacional de la qüestió nacional vingué marcada pels dos partits més nacionalistes, de fet el segon era clarament separatista: la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari (resultat d’una escissió d’Estat Català). Vegem el que deia la ponència aprovada pels comitès executius d’ambdós partits per portar-la al congrés de fusió (13 de novembre de 1935): “Per la seva història, el caràcter i la cultura, Catalunya és una nació (...). Catalunya és, doncs, una nació a la qual políticament correspon un Estat (...). Enemic de totes les opressions (el proletariat), no pot estar indiferent a la lluita pel recobrament d’una llibertat col·lectiva, de caràcter biològic, que completa la llibertat individual, de caràcter socialˮ. (3) No cal ser un marxista perspicaç per adonar-se’n que el text, especialment la seva part final, no n’és gaire, de marxista. Amb aquests vímets es va teixir el document fundacional del PSUC (23 de juliol de 1936): “El Partit únic del proletariat de Catalunya, sorgit com a resultat de la unificació, alça la bandera de l’alliberament nacional del poble català i serà el seu més fidel combatent i organitzador per a la conquesta de la llibertat nacional i social del pobleˮ. Feia seus mots que han complicat a l’esquerra catalana la necessària clarificació conceptual sobre el tema: “alliberament nacionalˮ, “pobleˮ i “llibertat nacionalˮ.

Joan Comorera (1894-1958), a qui cal atribuir algunes aportacions originals sobre el tema, fetes des del seu exili rus de principis dels anys quaranta, incorporarà algunes idees que al meu entendre són alienes al marxisme i, en tot cas, beuen clarament en la font conceptual del nacionalisme: “La nació, com a entitat de convivència humana que tendeix a la llibertat i no a la dominació, a la cooperació i no a l’explotació, morirà de mort natural, en una perspectiva llunyana, quan la seva funció històrica s’hagi acabat, no per imposició, sinó per esgotament, per evolucióˮ. Substituí Comorera, com a motor de la Història, la lluita de classes per la lluita entre nacions? Utilitzà conceptes, més propers a la metafísica que a la política, que una determinada esquerra ha seguit utilitzant fins avui: el dret d’autodeterminació és “inalienable i imprescriptibleˮ. (4)

El PSUC, a partir de mitjans dels anys cinquanta farà un gran esforç de reflexió sobre el fet nacional, aplicat a Catalunya, naturalment. En aquest sentit editarà dos textos de gran valor: 1961 i 1968. Resultat d’aquesta reflexió i d’altres aportacions fetes per intel·lectuals del partit i de l’esquerra en general, serà l’apartat dedicat a aquesta qüestió en els materials aprovats en el seu IV Congrés, el primer en la legalitat (octubre/novembre de 1977): allò que ha configurat la Catalunya moderna com a nació “ha estat el joc recíproc de dos elements. Primerament, la topada de les diverses classes socials catalanes amb l’Estat centralista i burocràtic, topada que no ha afectat igualment totes les classes socials catalanes (...). Segonament, la lluita de classes a l’interior de Catalunya, la qual s’ha expressat històricament com una lluita per l’hegemonia política i ideològica i ha donat lloc a l’aparició de corrents diversos dins els moviment nacional català, és a dir, diversos catalanismesˮ. (5) Naturalment, se seguia defensant en dret d’autodeterminació (encara no hi havia Constitució ni Estatut d’autonomia), però s’apostava per una república federal. Crec que amb posterioritat i des de l’esquerra, no s’ha fet una aproximació a la qüestió més rigorosa, analíticament i conceptualment, que aquella.

Amb aquest bagatge teòric, una evident implantació entre la classe treballadora, un bons resultats electorals, especialment en les municipals de 1979, i la defensa d’un “catalanisme popularˮ, (6) el PSUC estava en condicions de disputar l’hegemonia al nacionalisme conservador de Convergència i Unió, abans de convertir-se en un pujolisme políticament abassegador. De fet, des de finals dels anys seixanta el pujolisme venia disputant l’hegemonia intel·lectual a l’esquerra catalana i en concret al PSUC. (7) El lliurament, el 1980, de la Generalitat a CiU (amb el vot de l’ERC de l’anticomunista Heribert Barrera, i els diners de la patronal Foment del Treball), la implosió del PSUC (1981) i l’encapsulament del PSC en la política municipal (especialment en l’àrea metropolitana barcelonina), facilitaren les coses. A més, Pujol rematà la feina amb l’afer Banca Catalana (1984). (8) Des d’aleshores els partits catalans d’esquerra han hagut de passar permanentment unes oposicions de catalanitat, les normes de les quals les ha dictat Pujol. I des de fa uns anys l’independentisme. En definitiva, l’esquerra catalana ha estat incapaç de bastir un projecte nacional propi. Potser si s’hagués produït un major debat entre les diferents esquerres, s’hauria disposat de més i millors idees per fer-ho.

No és el lloc per desgranar tots els factors que han permès deixar en mans del pujolisme, i sense quasi oposició, el procés de nacionalització endegat a partir de 1980 des de la Generalitat. Ja s’ha escrit molt sobre el tema. (9) Un procés gens innocent en termes socials (i no em refereixo només al caràcter de les polítiques socials impulsades des del govern de la Generalitat), culturals i intel·lectuals (i polítics, per descomptat). En tot cas, un pujolisme construït amb els següents materials: un nacionalisme catòlic que havia transitat del torrasibagisme al personalisme mounierista (la nació com a comunitat natural imprescindible per al desenvolupament humà) (10); una aposta de reconstrucció nacional amarada, en part, per la convicció que la Guerra civil fou una guerra d’Espanya contra Catalunya; un manteniment incòlume de tota la mitologia nacional(ista); una digestió dificultosa de la gran epopeia immigratòria dels anys cinquanta i seixanta; i un rerefons permanent: el desig d’un Estat propi, acompanyat d’un cert alè messiànic; mereixia una confrontació (o impugnació, si ho voleu així) més directa i contundent per part de l’esquerra catalana. Dit amb altres paraules: descodificar cada un d’aquests ítems era (i segueix sent, en part) una obligació de l’esquerra, per complicat i enutjós que fos (i que sigui).

Dit això. Al meu parer, aquests són els elements que l’esquerra catalana, i en concret una determinada esquerra, hauria d’haver confrontat amb el pujolisme (si més no amb més força) i avui ha de confrontar amb l’independentisme (parlo d’una confrontació intel·lectual i política, no de fixar línies vermelles que impossibilitin avançar políticament i socialment):

La defensa d’una concepció laica de nació. La nació com a marc de drets i deures. La nació com a constructe social. L’estructura política no se superposa a una realitat social (o fins i tot natural, com pensen alguns) anterior. La configuració d’una estructura política (la que sigui: Estat propi, Estat federal, comunitat autònoma...) forma part del procés de construcció nacional i, per tant, de lluita per l’hegemonia entre diferents projectes polítics.

La Història no atorga drets. Només l’individu, la persona, és subjecte de drets i deures. El dret d’autodeterminació (encara que sigui amb el subterfugi del “dret a decidirˮ; per cert, un sintagma buit de contingut jurídic) té difícil encaix en la història contemporània i, a més, no compta amb un aixopluc en el dret internacional. És una reivindicació del nacionalisme, de fet és el cor del seu ideari: a cada nació un Estat propi. (11). L’esquerra no el pot seguir assumint acríticament. En el franquisme i en la transició democràtica era comprensible, avui ja no. Fa anys que cal fer un aggiornamento en aquesta qüestió, com reclamava Solé Tura el 1985. (12) A més, un referèndum no és la solució: no es pot construir un projecte nacional a partir d’una societat dividida per la meitat (no cal recordar el Brexit, oi!).

Els costos de l’aposta independentista superen els hipotètics beneficis, només cal mirar els resultat del que hem denominat Procés: un enrariment de la convivència entre catalans; un refredament de les relacions amb la resta d’Espanya; una indiferència quasi absoluta d’Europa; i l’autogovern en un atzucac, en set anys no hem avançat ni un mil·límetre, ans el contrari. I, un aspecte especialment sensible per a l’esquerra: una agenda nacional omnipresent que amaga l’agenda social; el 15-M va ser deglutit per l’11-S (aquí, juntament amb la corrupció de CDC, rau la causa més conjuntural del Procés; (13) que, a més, ha ajudat a superar l’impacte psicològic de la confessió de Jordi Pujol de juliol de 2014). D’altra banda, els partidaris de la independència, l’únic aspecte en què s’ha avançat, sembla que difícilment superaran el 50%. Només des d’una anàlisi crítica, que ha d’incloure forçosament els “processistesˮ, del que ha passat, es pot fer cau i net i elaborar un nou full de ruta: raonat, raonable i probable.

La solució passa per una proposta de caràcter federal. Els lligams amb la resta d’Espanya són profunds i marquen qualsevol intent de marxar-ne. Això, en un món cada cop més interconnectat (la globalització ho està canviant tot) i amb una Unió Europea (avui amb moltes dificultats, cal dir-ho) que apunta cap a una futur federal, i on ja s’aplica el principi de subsidiarietat. En definitiva, cal parlar d’autogovern i federalisme.

Jordi Casas, historiador

(1) Isidre Molas, Les arrels teòriques de les esquerres catalanes, Barcelona, Edicions 62, 2001, pp. 13 i 187, respectivament. Més recentment s’hi ha tornat a referir Jordi Amat: «Deixant de banda la influència d’un parell de figures totèmiques –Manuel Sacristán i Josep Fontana (amb l’afegitó del gegant Pierre Vilar-, el marxisme a Catalunya, mancat d’una tradició sòlida, no sembla que hagi produït obres de gran valor. No em sembla tampoc que tingués (es refereix als anys seixanta i setanta del segle passat) una capacitat de capil·larització social destacable entre el ventall de les classes mitjanes (el sector més representatiu de la Catalunya del moment)» Op. cit. a la nota 10, p. 332. Vegeu també Emili Gasch i Francesc Roca, «Marx, aquí. El marxisme català de 1868 a 1970», Nous Horitzons, 55 (juny 1979), pp. 69-83, especialment pp. 69-72.

(2) Tornem a Isidre Molas: «Abans dels anys seixanta, a Catalunya, no hi ha cap pensador marxista d’un cert relleu, si exceptuem potser Joaquim Maurín. I aquest no fou precisament un coneixedor desmesurat del marxisme europeu. Andreu Nin és simplement un divulgador sense elaboració autònoma; quan realitza anàlisis pròpies les podem presentar com a mostra de l’irrealisme més absolut a què pot portar el deductivisme». Op. cit., p. 198. M’excuso d’aportar bibliografia de/sobre els dos personatges, allargaria innecessàriament aquest article; en tot cas, vegeu Roger Arnau (Josep Benet). Marxisme català i qüestió nacional, 1930-1936, Edicions Catalanes de París, 1974, volum 1.

(3) Roger Arnau (Josep Benet). Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936, Edicions Catalanes de París, 1974, volum 2, pp. 248-249.

(4) Vegeu Joan Comorera: socialisme i qüestió nacional (Edició a cura de Leandre Colomer i Calsina), Barcelona, Undaurus, 1977.

(5)PSUC. IV Congrés, amb la veu de tots, Barcelona, Editorial Laia, 1978, p. 68.

(6) El seus continguts van quedar definits en els materials de la seva III Conferència Nacional (7/9 de desembre de 1979): El PSUC davant la reconstrucció nacional de Catalunya. En l’informe presentat pel Comitè Executiu, entre d’altres coses, es deia:« Només, en la mesura en què la classe obrera assumeixi un paper protagonista, oferint solucions als problemes que té el conjunt de la societat, la reconstrucció de Catalunya tindrà contingut progressista en els aspectes polític, social, econòmic i cultural». Com sabem, no ha estat així.

(7) «El pujolisme –una forma de nacionalisme- va néixer com una alternativa, hi insisteixo, al catalanisme progressista (…). Si l’agent del canvi de la nova Catalunya havia de ser la classe obrera –com proposava Solé Tura i, de fet, també el PSUC-, la problemàtica nacional esdevindria subsidiària: més que la construcció de la nació, el més determinant era la transformació de les relacions dins de la societat (…). A finals de la dècada dels seixanta, després d’un període d’afanosa convivència, les posicions havien quedat ben delimitades». Jordi Amat, op. cit. a la nota 10, pp. 308-309. Paradoxes de la política, qui va impulsar la figura de Jordi Pujol, amb el lema Catalunya-Pujol, arran dels Fets del Palau (1960), Josep Benet, un nacionalista de pedra picada, va encapçalar la candidatura del PSUC en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya; i amb això no vull treure mèrits a Benet. Cal dir que Pujol li va agrair aquella campanya vint anys després amb un «què fas amb aquesta gent», referint-se al PSUC, naturalment. Vegeu Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de Josep Benet, Barcelona, Edicions 62, 2017.

(8) Recordem que Pujol i CiU van saber donar-li la volta a la querella contra els administradors de Banca Catalana. El 26 de novembre de 1986 Pujol va ser absolt, però la sentència reconeixia que s’havia fet una molt mala gestió de l’entitat, la salvació de la qual costà a l’erari públic 344.000 milions de pessetes (2.072 milions d’euros). En ple afer, el dia de la presa de possessió com a president, el 30 de maig de 1984, Pujol va deixar anar la frase: «El Govern central ha fet una jugada indigna; en endavant d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells» (es reforçaven d’una tacada dues imatges: la relació Pujol-Catalunya i la procedència sempiterna de tots els mals dels catalans, el govern de Madrid). Pujol mantindria la majoria absoluta assolida un mes abans durant dotze anys. Pere Ríos ha sintetitzat molt bé aquell afer: «Frente a (la) negación de la credibilidad de la fiscalia se alzaba, imbatible, la credibilidad casi mesiánica de Pujol, que se apresuró a identificar su causa con la de Cataluña. Las escasas voces críticas de algunos escritores, pocos periodistas y poquísimos polítcios en Cataluña fueron desatendidas, silenciadas, menospreciadas y anatematizadas como enemigas de la patria». Banca catalana: caso abierto, Barcelona, Península, p. 13. No cal dir que l’estratègia de Pujol en aquell afer s’ha desmuntat com un castell de cartes després de la seva confessió de juliol de 2014, però els seus efectes han estat profunds i irreversibles. Pel que fa als tripijocs polítics i econòmics de Pujol, d’alguns dels seus consellers i de la família Pujol-Ferrusola, vegeu Fèlix Martínez i Jordi Oliveres, ¿Quién es Jordi Pujol?, Barcelona, Debate, 2014.

(9) Se’m permetran, però, dues referències bibliogràfiques: Jordi Amat, El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014), Barcelona, Tusquets, 2015; i Andrew Dowling, La reconstrucció nacional de Catalunya, 1939-2012, Barcelona, Pasado & Presente, 2013. Lamentablement no he pogut llegir el llibre (està exhaurit) de la sempre interessant Paola Lo Cascio, Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003, Barcelona, Afers, 2008. No està de més reproduir quatre afirmacions dels dos primers autors. Les dues primeres per recordar la base social del pujolisme, un tema gens menor: «L’encert de Pujol va ser la seva capacitat per mimetitzar-se amb les classes mitjanes del país, presentant-se com el defensor d’un model de societat en el qual mai no va acabar de capil·laritzar el discurs de ruptura» (Amat, 327). «El projecte del catalanisme pujolista estava basat en donar satisfacció a les necessitats de la classe mitjana en un sentit ampli, i l’autonomia catalana va representar un important realineament polític articulat amb els interessos d’aquests sectors socials» (Dowling, 306). La tercera per deixar constància de l’herència del pujolisme: «Construcció de la comunitat nacional, és a dir, nacionalització de la ciutadania. Més de dues dècades de Construir Catalunya ara des de la presidència de la Generalitat. Sembla difícil discutir que (Pujol) se’n va sortir. La pregunta següent, però, és la del cost, en tots els sentits, del seu èxit» (Amat, 327). I la quarta i última, per constatar la impotència de l’esquerra: «Això (les dificultats dels governs del tripartit per diferenciar-se de les polítiques anteriors) semblava demostrar el lideratge inqüestionable de CiU en el procés de catalanització, així com el fracàs del PSC (i els partits a la seva esquerra, afegeixo jo) per elaborar una alternativa reeixida a la concepció pujolista del catalanisme i de la nació» (Dowling, 287).

(10) Aquí no em puc estar de reproduir una frase de l’actual President de la Generalitat, Joquim Torra: «fora del fet nacional no hi ha vida» (El País, 11/01/2015). Vegeu Mariona Lladonosa Latorre, Nosaltres els catalans. Del nacionalisme catòlic al pujolisme, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019.

(11) Per això, malgrat el que intenten alguns, és difícil destriar independentisme de nacionalisme, ja que tot independentisme acaba reclamant el dret d’autodeterminació com a dret inherent a tota nació, enlloc d’interpretar-lo com un instrument reivindicatiu (i, per tant, discutible i qüestionable) a l’abast de la ciutadania en l’exercici dels seus drets. Per a una reflexió interessant en aquest sentit, vegeu Jaime Pastor, «Pluralidad, federalismo y derecho de autodeterminación», a Fernando Quesada (Ed.), Pluralismo y ciutadania, Madrid, Biblioteca Nueva, 2003, pp. 107-127.

(12) «La izquierda no puede plantear este problema crucial en abstracto, no lo puede reducir a mera proclama ideológica. Pero sobre todo, lo que la izquierda no puede hacer es defender el Estado de las Autonomías, propugnar su desarrollo y su plenitud en sentido federal y mantener al mismo tiempo un concepto -el derecho de autodeterminación- que cambia este modelo político y puede llegar a destruirlo». Jordi Solé Tura. Nacionalidades y nacionalismos en España, Madrid, Alianza Editorial, 1985, p. 158.

(13) No està de més recordar l’afirmació de Santi Vila, aleshores conseller de cultura, en una conferencia en el Fòrum Europa Tribuna el 10 de desembre de 2014: «Si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista, com hauria resistit un ajust de 6.000 milions d’euros?, com hauria pogut fer un sacrifici tan important sense un projecte il·lusionant a l’altre costat de la balança?». Llàstima que no s’interrogués en públic sobre el grau d’il·lusió pel projecte en clau nacionalista de les principals víctimes de l’ajust! Parafrasejant allò que ens explicà Hobsbawm fa uns anys, que el liberalisme s’amagà darrere el concepte «sobirania nacional» per escamotejar la democràcia als de baix, avui el nacionalisme serveix per escamotejar-nos el neoliberalisme rampant.

Notícies relacionades