Referèndum: Quin referèndum?

Quan escric aquestes línies estem en plena campanya de cara a les eleccions generals, a diputats i senadors, del 28 d’abril. En aquesta campanya diversos partits catalans porten al seu programa la necessitat d’un referèndum per solucionar el plet Catalunya-Espanya, per dir-ho de manera gràfica i ràpida. És cert que no tots els plantegen de la mateixa manera: hi ha qui el demana clarament per declarar la independència (i també en demana un altre per decidir entre monarquia i república), qui parla d’un referèndum d’autodeterminació, que ve a ser el mateix, i qui parla de fer un referèndum amb diverses propostes; d’altra banda, les propostes van des qui no amaga la possibilitat d’una opció unilateral fins als qui, majoritaris, reconeixen que no hi ha sortida sense un acord amb l’Estat.

En tot cas, del que m’interessa escriure aquí és sobre el concepte autodeterminació, que és darrere de tots els qui reclamen un referèndum, i el caràcter binari d’aquest, que és el que preveuen la majoria dels qui el demanen.

He repetit en altres escrits que el concepte dret a l’autodeterminació (i deixem enrere d’una vegada el concepte dret a decidir, que jurídicament i m’atreviria a dir que també políticament, no vol dir res), és un concepte i una reivindicació pròpia del nacionalisme, forma el nucli dur del seu ideari: a cada nació un Estat propi (igual que el principi de l’Estat-nació forma part del nacionalisme d’Estat: a cada Estat un nació; els dos incompatibles i d’aquí que es retroalimentin). Aquest concepte o principi no té encaix en la història (la seva aplicació no ha estat resultat d’un principi general, sinó d’interessos concrets i conjunturals), ni en el dret internacional (la jurisprudència és tossuda en aquest sentit, només cal recórrer al pronunciament de la Cort Suprema del Canadà del 20 d’agost de 1998).

D’altra banda, no és de rebut les constants referències als exemples de Quebec i Escòcia. A Canadà no hi ha problemes legals perquè una província pugui convocar un referèndum, que és el que va fer Quebec el 1980 i el 1995, però cap d’ells es va plantejar clarament com a un referèndum d’autodeterminació, ni el resultat de tot plegat, que és la Llei de la claredat del 29 de juny de 2000, reconeix automàticament el dret a independitzar-se en cas d’un resultat positiu, ja que caldrà fer una modificació de la Constitució canadenca en la qual hauran de participar totes les províncies (o estats). Pel que fa a Gran Bretanya, allà no existeix pròpiament una Constitució, per la qual cosa el Parlament posseeix una sobirania que li va permetre aprovar la llei que autoritzà el referèndum d’independència d’Escòcia (com és sabut, aquesta autorització va anar acompanyada d’una campanya dels grans partits de Gran Bretanya per evitar que el sí guanyés, com efectivament va succeir)*.

Pel que fa a la Constitució espanyola, que és la que ens afecta, les coses són molt diferents. D’una banda, la Constitució, a diferència d’altres constitucions europees (com la italiana i l’alemanya), no impedeix una reforma que qüestioni la unitat de l’Estat. D’altra, la doctrina del Tribunal Constitucional, Sentència 42/2014, de 25 de març, té establerta la no exigència d’un constitucionalisme militant (és a dir, no exigeix adhesió a la Constitució i aquesta és sempre revisable), la qual cosa vol dir que es poden defensar projectes polítics contraris a la Constitució. Això sí, qualsevol canvi constitucional s’ha de fer seguint els mecanismes establerts en la Constitució. Complexos i lents, sens dubte. Però seria possible una modificació que preveiés la celebració de referèndums d’autodeterminació (dono per descomptat que, més enllà de si és o no possible una consulta en base a l’art. 92 , tema sobre el qual discrepen els constitucionalistes, aquesta no podria tenir mai un caràcter autodeterminista). Un cop introduïda aquesta modificació, caldria elaborar una llei que podria ser, més o menys, com la que es va aprovar al Canadà el juny del 2000.

Vistos els aspectes diguem-ne jurídics, vegem algunes reflexions sobre el propi caràcter dels referèndums, especialment quan són de caràcter binari, sí o no. Darrerament estan sortint veus que qüestionen els referèndums com a màxima expressió democràtica**. Kenneth Rogoff, politòleg i economista de la Universitat de Harvard, recorda que el referèndum, al revés que unes eleccions, no ofereix possibilitat de correcció ni de marxa enrere; i conclou: “Un país no hauria d’adoptar canvis fonamentals i irreversibles basats en una minúscula majoria que preval només durant un breu període d’emoció”. Per la seva part, Nat Le Roux, cofundador de The Constitution Society, planteja que “el problema de la legitimitat s’agreuja en un referèndum sobre la sobirania perquè les conseqüències dels dos resultats no són simètriques”. Pensant en el Brexit, diu que el leave és irreversible, mentre que el remain hauria permès noves consultes en el futur; només cal recordar el cas de Quebec, 1980 i 1995. Gérard Grünberg (politòleg), Elie Cohen (historiador) i Bernard Manin (filòsof), consideren el referèndum un instrument defectuós, “perquè davant problemes enormement complexos, proposa dues alternatives simple i maniquees que s’han de resoldre per enfrontament”. Dominique Rousseau, professor de Dret Constitucional a la Sorbona, diu que els representants responen dels seus actes i les seves decisions, el poble no; conclou: “El referèndum és un instrument del populisme, no un instrument de la democràcia”. En tot cas, tots mostren la necessitat que un referèndum es decideix per àmplies majories: un 60% dels vots emesos segons Le Roux i Rogoff; dos terços o tres cinquenes parts segons Grünberg, Cohen i Manin.

Aquestes darreres referències percentuals ens retornen a Catalunya. Seria possible, especialment a curt i mig termini, una majoria com la que plantegen aquests pensadors? En aquest sentit, les dades són molt tossudes: el vot independentista, mesurat en funció del vot rebut pels partits que portaven aquesta opció als seus programes (ja que les consultes de 2014 i 2017, per més que diguin alguns, no poden ser tingudes en compte a aquestes efectes), ha passat de 2010 a 2017 del 48,9% al 47,5%. Un primera reflexió ens porta a la dificultat que té l’independentisme per superar el 50% (està el sostre en el 47/48%). L’altra, que aquest estancament i fins i tot lleugeríssim retrocés, s’ha produït tot i l’enorme pressió mediàtica (pensis, per exemple, en TV3 i Catalunya Ràdio) rebuda per la ciutadania catalana i l’hegemonia de l’imaginari col·lectiu independentista en la societat catalana durant els darrers anys.

Certament, cal reflexionar en profunditat sobre l’encert o no d’una proposta de referèndum binari en una societat plural i mestissa, en termes d’identitat, com la catalana. Tot indica que seria més profitós dedicar els esforços de tot tipus que s’esmercen en aquesta causa a millorar el nivell d’autogovern actual i, sobretot, a posar els instruments d’autogovern de què ja disposem, que no són pocs, a disposició de la millora de les condicions de vida de les classes populars d’aquest país.

Jordi Casas, historiador

* Sobre aquest tema vegeu l’aclaridora exposició d’Antoni Bayona, exlletrat major del Parlament de Catalunya, en el seu llibre No todo vale (Ediciones Península, 2019), p. 233-263; llibre molt recomanable per moltes altres coses.

** Vegeu Lluís Uría. Democràtic, un referéndum? (La Vanguardia, 7 d’abril de 2019, p. 6).

Notícies relacionades