Majoria d’esquerres, per fi!

Com hom sap, el proppassat dia 15 a l’Ajuntament de Sant Cugat es va constituir una majoria d’esquerres formada per ERC, PSC i CUP, la qual va elegir com a alcaldessa Mireia Ingla. Això ha comportat que s’hagi desplaçat del govern municipal els hereus dels qui l’han exercit durant trenta-dos anys, encara que aquesta herència sigui difícil d’identificar, ja que de les vint-i-cinc persones de la llista, només cinc constaven com a membres del PDECAT. Però aquestes són qüestions formals.

No conec els detalls de la negociació per arribar a aquest resultat (de fet, són detalls que no té per què conèixer ningú a part dels negociadors; el que val en aquests processos és el resultat), però, pel que sembla, la cosa no va estar feta fins poc abans de la constitució del Consistori. És lògic i normal que hagi estat així, eren moltes les coses que calia cosir.

De bell antuvi, dues coses destaquen per sobre de tot. D’una banda, l’aprofitament d’una situació que feia més de trenta anys que no es produïda: la possibilitat de formar una majoria d’esquerres, i s’ha de dir en plural, ja que són forces polítiques força diferents; però de les que cal esperar, ja que això és el que defineix l’esquerra, que tinguin com a prioritat, a part de fer una bona gestió municipal, el sectors socials més desfavorits. L’altra, la capacitat de superar l’efecte 155. Precisament i segons m’expliquen, l’autolimitació de la candidatura de Junts per Sant Cugat de no pactar amb “els del 155ˮ ha restringit el seu marge de maniobra i els ha condemnat a l’oposició. És bo que ERC, PSC i CUP no hagin fet d’aquesta qüestió un casus belli. És bo per Sant Cugat i per Catalunya. Ens calen molts acords transversals com aquest per començar a posar les bases que ens permetin sortir de l’atzucac polític en el qual es troba Catalunya. D’altra banda, només cal veure el mapa de pactes municipals per adonar-se’n que no ha estat una excepció. Ans el contrari.

Però allò que m’interessa comentar de manera especial és la configuració d’una majoria d’esquerres a la nostra ciutat. Se’m permetrà que parli en primera persona, però crec que no distorsiono la realitat i no exagero, si dic que sóc de les persones que més ha insistit en aquesta qüestió des de fa anys. En aquest sentit, cal recordar que el 22 de gener de 2012 es va constituir el que vam denominar Espai Comú de les Esquerres. En aquella reunió van participar-hi deu col·lectius, entre els quals cinc partits. El sisè i últim dels punts que definien els seus objectius, deia: “Un dels objectius a mitjà termini, encara que no el principal, hauria de ser disputar-li la majoria a la dreta al nostre Ajuntamentˮ. Es van seguir fent reunions durant aquell any i fins i tot es va crear una comissió de treball, però no es va avançar gaire. Les estratègies no eren coincidents i l’inici del que hem acordat denominar Procés ho va complicar tot. Però això ja és història. Si ho he recordat és per evidenciar que la voluntat de formar una majoria d’esquerres al nostre Ajuntament no és una qüestió tàctica ni conjuntural, el que és conjuntural és el moment en què això ha estat possible.

Ara estem on estem i el que toca és mirar endavant. Vagin quatre paraules sobre aquest futur més immediat. Amb el benentès que en cap cas no es tracta de donar consells, sinó de reflexionar en veu alta un parell de qüestions que em venen al cap quan penso amb la feina que cal fer a partir d’ara. En primer lloc, em sembla que ha de quedar clar a la nova majoria que l’etiqueta d’esquerres no és garantia de res, vull dir que no és garantia d’una bona gestió o, per dir-ho amb altres paraules, d’una gestió alternativa. Caldrà demostrar-ho. Caldrà confeccionar un programa d’actuació municipal raonat, raonable i probable que inclogui els grans reptes que té la nostra ciutat, acompanyat d’una estructura política capaç de portar-lo a terme. I lligat amb aquest darrer aspecte, caldrà una mentalitat d’equip que vagi més enllà del risc sempre present d’encapsular-se cadascú en la seva àrea de govern. I això és especialment important en un equip de govern amb procedències i cultures polítiques ben diverses. Es tracta de governar sempre en clau de ciutat, sabent que, en definitiva, el que valorarà la ciutadania serà el resultat global de la gestió.

Acabo amb un lament, tot i sabent que en política de poc serveix. Lamento que la força política que, probablement, més ha defensat i des de sempre la necessitat d’una majoria d’esquerres al nostre Ajuntament no hi sigui. És injust, sens dubte. I la injustícia, com és sabut, té mil cares, en aquest cas la d’un grup d’irresponsables que han pensat que fer polític consisteix en posar per davant els interessos propis als d’un projecte polític, quelcom que sempre requereix intel·ligència, generositat i capacitat de llegir correctament la realitat. Ja sé que això s’aprèn, però hom no es pot passar tota la vida aprenent.

No obstant això, cal avançar. Fora de les institucions fa fred, però un no té per què congelar-se si s’abriga bé. Ara toca abrigar-se, generar sinergies amb l’actual majoria de govern i treballar, colza a colze, perquè siguem capaços entre totes i totes de consolidar i ampliar aquesta majoria d’aquí quatre anys.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades