L’esquerra (transformadora): un discurs de i per a la classe mitjana il·lustrada?

És una evidència que al món (que en aquest text i a efectes pràctics podem reduir a Europa) cada cop costa més practicar la transversalitat o, si es vol amb altres paraules, el respecte a les idees dels altres o, si més no, el tenir-les en compte, quelcom imprescindible per generar un determinat consens polític, que, al seu torn, faci possible l’acord i la convivència entre diferents.

Els exemples són excessius per fer-ne una síntesi en aquests paràgrafs. Però n’aportaré dos, un dels quals ens afecta de molt a prop. El primer és el brexit. Cada dia queda més clar que allò que va iniciar-se com una jugada política per tancar files entre els conservadors (davant la indefinició dels laboristes), s’ha convertit en un carreró sense sortida, ara per ara, que ha dividit per la meitat la societat britànica. Allò que ens afecta de ben a prop, és, evidentment, el processisme. Ja he escrit sobre el tema i no penso repetir-me, en tot cas, és un fet que manté un cert paral·lelisme amb el fenomen brexit, ja que darrera hi ha també una jugada mal plantejada i pitjor gestionada. El resultat és el mateix: la divisió de la societat per la meitat, mentre l’elit governant intenta la quadratura del cercle. Quelcom que, si no vaig equivocat, encara no s’ha inventat.

Són mals moments per a la política concebuda des de la racionalitat i des d’una concepció instrumental de la democràcia. I això segon no ho dic per devaluar el concepte, ans tot el contrari. Em refereixo a la democràcia com a marc, com a conjunt d’acords i regles per organitzar civilitzadament les diferències humanes. I civilitzadament no vol dir sense contradiccions i topades de tot tipus. Civilitzadament vol dir respectant uns acords bàsics que estiguin per sobre (o més enllà) del que és qüestionable. Dit amb altres paraules, el fet de reconèixer que estem en una societat cada cop més desigual, la qual cosa ens pot portar a grans confrontacions socials, no implica que donem per obsolets aquells instruments que ens han de permetre canalitzar aquestes confrontacions i els valors sobre els quals se sustenten: institucions democràtiques, partits, sindicats, llibertat d’expressió, respecte a la diversitat, igualtat davant la llei... Una cosa que sembla òbvia, però que no ho és tant.

A Europa (i no només a Europa) cada cop prenen més volada partits o moviments (la qualificació la deixo al lector o lectora: populisme de dretes, feixisme postmodern, ultradreta...), que, sense qüestionar formalment la democràcia (de fer-ho, corren el risc de ser il·legalitzats), en qüestionen els seus fonaments. Aporten al debat públic (i intenten aplicar, si en tenen possibilitats) valors que estan per sobre del caràcter essencialment transaccional de la democràcia. Valors tradicionals que es reivindiquen intocables, quan no eterns. Per sobre de la decisió del ciutadà, que ha d’enfrontar des de la solitud de l’exercici dels seus drets democràtics els grans reptes que se li presenten, reivindiquen la seguretat de la comunitat, entesa com un tot coherent al qual li corresponen una sèrie de drets històrics o naturals, els quals els ciutadà anònim i insignificant ha d’acceptar com a valors superiors.

I l’esquerra transformadora (autoqualificació per diferenciar-se de l’esquerra socialdemòcrata), que és la que a mi m’interessa, com afronta aquesta situació? Està a l’altura de les circumstàncies? Ha fet una radiografia encertada del moment? Té clars els objectius i les prioritats, més enllà del programa de màxims al que té dret? Malauradament, des de la modèstia de qui només pot aportar una reflexió que no té més valor que la que pugui aportar qualsevol altra persona, penso que no.

Aquí no em referiré a la desastrosa gestió del patrimoni acumulat en poc temps i que va permetre que bastís un projecte polític important i ser guanyadora electoral per dos cops a Catalunya. És evident que seguir reivindicant als documents allò que va ser el 15-M i seguir donant un valor taumatúrgic a la gran mobilització feminista de l’any passat, els efectes propulsors dels quals són limitats o ja estan exhaurits, no eximeix de de construir un projecte polític. Un projecte polític ha de comptar amb una anàlisi adequada de la realitat, un conjunt de propostes que donin resposta als problemes reals de la gent i una praxi política coherent amb el que es pensa i es diu.

Dit tot això, passo a allò que m’interessa tocar avui i que fa temps que em neguiteja. L’esquerra transformadora d’aquest país (i ara em refereixo a Catalunya) és capaç de connectar, de manera habitual i permanent, amb els seus sectors més populars? El llenguatge que utilitza sovint ho facilita? La meva resposta a això també és negativa.

Abans d’endinsar-m’hi, voldria fer alguns aclariments perquè no se m’interpreti malament. No estic qüestionant els temes de fons als quals em referiré, ni la necessitat que formin part del debat públic i, en concret, del debat públic impulsat per les esquerres. Estic qüestionant només el discurs. Alguns conceptes i termes que emprem sense més, moltes vegades independentment de qui ens estigui escoltant o llegint. A veure si me’n surto.

 

Hi ha tot un bloc de termes, i sé que trepitjo un camp de mines, que em dóna la impressió que molta gent no entén i que fins i tot hi ha sectors que els pot arribar a ser un pèl agressius. Em refereixo a tot allò que va referència a la qüestió de gènere. Estem segurs que se’ns entén (i, en conseqüència, s’accepten els termes en qüestió) quan parlem, sense més, de patriarcat, de lgbtifòbia o, sobretot, quan emprem el “totesˮ de manera genèrica? No caldria que aquests termes anessin precedits d’una pedagogia que em sembla que no s’ha practicat? Almenys entre aquells sectors amb uns recursos culturals que no són els de la classe mitjana il·lustrada. Hi ha altres termes, naturalment. Com l’ús ad nauseam de l’expressió “radicalitat democràticaˮ. Potser caldria emprar-lo menys i posar més exemples (començant pels interns, per cert). O el terme “decreixementˮ, que sense un aclariment previ pot ser interpretat de múltiples maneres. O, per posar un exemple encara més concret, l’expressió “ajuntaments del canviˮ. A què ens estem referint? A la mitja dotzena d’ajuntaments que se suposa han de ser els bucs insígnia d’una nova política municipal o a aquells ajuntaments, vells i nous, que adapten permanentment les seves polítiques a les necessitats dels ciutadans? Per no citar les propostes sobre l’encaix de Catalunya a la resta de l’Estat, aspecte que ens ha dotat d’una filigrana semàntica que no entén ni els qui l’han elaborada.

Hem inventat tot un diccionari que és entès per uns determinats sectors socials, el que jo en dic la classe mitjana il·lustrada. Perquè n’és la inventora i es correspon amb els seus paràmetres culturals. Però els sectors menys il·lustrats, i l’expressió no té res de pejorativa, ens entenen? No caldria abans aproximar-nos una mica més al seu món cultural i, de pas, a la seva realitat material? Com reaccionarà un noi que ha estat desafortunat en la seva intervenció en una assemblea de barri, si li diem que la seva manera de parlar té un tuf clarament patriarcal, lleugerament lgtbifòbica i que, a més, “totesˮ hi estem d’acord? O que dirà una senyora a la qual se li expliqui que estem a favor d’una república catalana amb constitució, confederada a un Estat republicà que reconegui i institucionalitzi la seva plurinacionalitat i, a més, mantingui relacions bilaterals amb Catalunya. El primer, el més segur és que no torni a cap assemblea. La segona, senzillament, ens engegarà a dida.

Perdoneu-me la simplificació fins a l’anècdota. Però és perquè s’entengui que el que vull dir és molt prosaic. És d’una quotidianitat que tira d’esquena. I és potser això el que li falta a una determinada esquerra: més dosis de quotidianitat, encara que sigui amb la càrrega de grolleria que a voltes implica. El políticament correcte ens pot acabar matant.

I de tot això qui se n’aprofita, si és que se n’aprofita algú? Molt em temo que se n’aprofita, o se n’aprofitarà, els qui parlen sense manies. Els qui empren un llenguatge que no diferencia entre l’exabrupte i la política. Els qui volen que se’ls entengui a la primera, encara que això impliqui tenir que menjar-se alguna vegada el que han dit. Els qui, en definitiva, quan fan política parlen el mateix llenguatge que el que fa servir habitualment la gent que se’ls escolta. Tot això en el context del descrèdit de la política i de la primacia d’una xarxes socials que distorsionen tot el que toquen.

No estic demanant que l’esquerra faci un discurs tan simple que caigui en la banalitat. Ni que farceixi el seu discurs de grolleries populatxeres innecessàries. Estic demanant un discurs que vagi més enllà de la classe mitjana il·lustrada (la classe mitjana ja disposa d’un discurs pensat per i per a ella: el processisme). Demano un discurs pensat per a amplis sectors socials, començant per aquells per als quals se suposa que l’esquerra ha pensat preferentment el seu projecte polític.

Deixeu-me acabar amb unes paraules de Lluís Rabell (El ascenso del populismo, 13/XII/2018). Amb això no pretenc insinuar que quan les va escriure tingués en ment una reflexió semblant a la meva. Però a mi sí que em serveixen per arrodonir el que he intentar explicar en aquests paràgrafs. “Caer en la tentación populista supondría, para la izquierda, adaptarse a la mentalidad que los años de liberalismeo y de crisis han propiciado entre los oprimidos. Aunque no sería peor que la alternativa, simétrica, de buscar una zona de confort entre las clases medias urbanas, cultivadas y sensibles a las cuestiones humanitarias y medioambientalesˮ.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades