L’astúcia té uns límits

Divendres dia 22, en sortir de l’Ajuntament, passades les dotze, vaig veure que canviaven les flors que hi ha davant la porta principal. Totes les noves flors eren gorgues. Casualitat? Potser sí, però cal reconèixer, i no vull fixar càtedra ja que no sóc botànic, que el ventall de colors possibles va més enllà del groc.

Aquell mateix dia, el President Torra, després de quasi dues setmanes jugant al gat i el ratolí amb la Junta Electoral Central, treia els llaços grocs del balcó de la Generalitat i hi feia posar una pancarta que fa referència a la llibertat d’expressió. Paral·lelament, les conselleries treien els seus llaços grocs i els mossos d’esquadra feien el mateix en alguns, o molts, col·legis públics.

Sens dubte, l’astúcia a substituït la política a casa nostra. Ja no es tracta de gestionar el dia a dia, que no és poca cosa, i traçar una estratègia a llarg termini per tal d’assolir nous objectius que millorin les nostres vides, sinó de fer veure que es governa i, sobretot, d’intentar enganyar (que de fet és un autoengany) l’adversari. Que ara i aquí per a l’independentisme es redueix al pèrfid Estat espanyol.

Que no avancem, tant en termes d’autogovern (volien la independència i estem a punt de quedar-nos en la preautonomia), com en termes socials (les retallades del “govern dels millors” encara couen en el teixit social català), és un fet. No obstant això, el president Torra acaba d’afirmar, mentre feia treure els llaços grocs, que “l’independentisme ha de seguir un camí recte amb totes les conseqüències”. Què entén el president (i mira que costa adjudicar-li aquest títol!) per “totes les conseqüències”? El puro judicial que li caurà si la querella de la Fiscalia per desobediència arriba fins al final? Un acte de desobediència massiva quan es conegui la sentència del judici en curs? Unes noves eleccions al Parlament de caràcter plebiscitari? O seguirem en el camí de l’astúcia. Sense resultats efectius i visibles, naturalment.

Tornem a la pancarta que va substituir els llaços grocs en el balcó de la Generalitat. El president Torra (i gran part de l’independentisme) erra quan considera el tema dels llaços i de les pancartes sobre els “presos polítics” (sic), són una qüestió de llibertat d’expressió. No, no és un tema de llibertat d’expressió. De fet, considero anecdòtic, encara que resulta lògic, que la Junta Electoral Central els hagi fet treure. El tema dels llaços grocs l’hauríem de resoldre entre nosaltres, entre els catalans i les catalanes, en un gran debat sobre el seu significat i les seves pretensions reals. Es tracta d’un tema d’hegemonia, de veure qui té l’hegemonia en el procés de construcció de la nació catalana.

L’afirmació que acabo de fer, que suposo que des dels camp de l’independentisme no serà acceptada, parteix de la base que una nació no és una dada objectiva inalterable, sinó un procés sempre obert en què hi ha en joc diferents propostes i maneres d’entendre i organitzar la realitat nacional, en el nostre cas Catalunya*. Doncs bé, els llaços grocs i tot el que gira al seu voltant és una aposta d’un sector de la societat catalana per construir un determinat imaginari col·lectiu, que enllaça sense solució de continuïtat amb l’intent unilateral de proclamar la independència de Catalunya (no dic d’obtenir-la, ja que això ja se sabia que era impossible). Els llaços grocs venen a legitimar aquest procés. I, en aquest sentit, són una mostra de no replantejament del full de ruta seguit fins aquí. Encara queda pendent una anàlisi crítica i en profunditat dels qui l’han protagonitzat. I no estic demanant una autocrítica, sinó el reconeixement explícit i clar de que van cometre un error, sobretot perquè van prescindir de la meitat dels catalans i les catalanes.

 

I aquí rau el rovell de l’ou. Una nació, s’entengui el que s’entengui per això, no es pot construir només amb la meitat de la seva població. Cal un consens amplíssim. De fet i ara no hi entraré en profunditat, el gran error de l’independentisme ha estat creure que els vint-i-tres anys que el pujolisme va dedicar a nacionalitzar Catalunya, havien deixat en un seguit de coses un major consens que el realment existent. Doncs, no. El que amplis sectors socials, sobretot entre els més populars, es mantinguessin neutrals davant la tasca nacionalitzadora de Pujol, no vol dir que estiguessin disposats a què fos qüestionada la seva espanyolitat, que és el que han entès de la proposta independentista.

Arribats aquí, cal rebobinar. O ens posem a discutir tots i totes, independentistes i no, sobre el que ha passat durant els darrers deu anys, per posar un termini, i fem una diagnosi comuna (que reculli el màxim comú denominador, vull dir), o no ens en sortirem. A partir d’ara hem de definir el que volem que sigui Catalunya en un futur, la seva relació amb la resta de l’Estat per dir-ho ras i curt, a partir d’un ampli consens, com a mínim el mateix que es demana per a reformar l’Estatut de Catalunya (2/3 parts). Mentre l’independentisme vulgui hegemonitzar, i ho vulgui fer a partir de paràmetres avui fracassats, el procés de construcció nacional, no hi ha futur. Perquè, diguem-ho clar, avui per avui no hi ha independència que valgui, ni tan sols, a curt i mitjà termini, referèndum d’autodeterminació; només petits acords per anar marcant la sortida de l’actual atzucac, una sortida que ens permeti en un futur, esperem que el menys llunyà possible, definir un nou encaix de Catalunya en el conjunt de l’Estat.

Jordi Casas, historiador

* En aquest sentit, recomano el recent llibre del catedràtic de ciència política Ramón Máiz: Nacionalismo y federalismo (Siglo XXI, 2018); especialment els capítols II i III (“La nación como proceso político hegemónico y la diversidad de los nacionalismos” i “La reconstrucción teórica de la nación desde las exigencias de la democracia republicana”).

Notícies relacionades