Publicitat

La Torre Negra o quan els plans d’equipaments són paper mullat

(El lector o lectora em perdonarà que no aporti algunes dades i, sobretot dates concretes, és senzillament perquè no les tinc a mà, però no crec que això desvirtuï el meu fil argumental)

Aquesta setmana hem sabut que dins dels propers sis mesos l’Ajuntament preveu comprar la Torre Negra i les vuitanta-sis hectàrees que l’envolten, només tres de les quals es troben en l’àmbit urbanístic litigat amb Núñez i Navarro i altres propietaris. Si he llegit bé, amb més o menys matisos, tots els grups municipals hi estan d’acord. L’argument és fàcil d’entendre: interès històric, cultural, natural, arquitectònic i patrimonial. No seré jo qui ho qüestioni. S’ha escrit molt sobre l’interès de la Torre Negra i voltants i són textos relativament fàcils de consultar.

Dit això, no crec que sigui sobrer recordar que aquesta futura compra no pot deslligar-se de la política cultural desenvolupada pel nostre Ajuntament durant els darrers anys i, en concret, de la política sobre equipaments municipals. Darrera qüestió aquesta que em porta també a parlar de l’aprofitament dels edificis públics a casa nostra.

Comencem pels plans. Si no vaig errat, el 2008 es va aprovar un pla d’equipaments per a deu anys. Aquest pla es va realitzar en una mínima part, ja que, realment, més que un pla era una reserva de sòls on, en principi, s’hi ubicarien diferents equipaments municipals. No cal dir que, i en això no crec que el nostre Ajuntament sigui una excepció, no hi havia previst el sistema de finançament de cap d’un d’ells. En definitiva i com he dit, va ser un pla fallit. Fa uns anys va iniciar-se un  procés de participació ciutadana per aprovar-ne un altre. Recordo haver anat a la sessió que es va fer a la biblioteca Miquel Batllori per debatre el futur dels equipaments culturals i d’ensenyament. Se’ns va prometre un retorn d’aquell debat. Encara l’estem esperant. Entre mig es va aprovar un pla d’equipament culturals. Un pla que responia a exigències legals,  que si tampoc no vaig errat no es va elaborar des de l’Ajuntament i que, en tot cas, el Consell de cultura d’aleshores i el propi regidor de cultura consideraren que no servia per a res. En definitiva, en això del plans d’actuació, i en concret els plans sobre equipaments, no hem tingut sort des de fa anys.

D’altra banda, cal dir que Sant Cugat no ha tingut molta sort tampoc en l’aprofitament d’edificis de propietat municipal, ja siguin procedents de compensacions urbanístiques o de propietat municipal de bell antuvi. No em remuntaré a les peripècies, abans de trobar una solució, d’edificis com el Casino de la Floresta o la Torre Blanca. No aniré tan lluny. Comencem per aquells edificis municipals que estan pendents d’un projecte que els faci útils o, almenys, més útils: tenim l’anterior edifici de l’Ajuntament de la plaça de Barcelona, avui absolutament infrautilitzat; el primer pis de l’edifici de la plaça de sota el campanar (em nego a emprar un nom de part que no ha tingut en compte l’ampli consens social que hauria de tenir el nom d’un espai públic), el qual no es una meravella, però que existeix i ha estat motiu de diverses propostes; i la caseta de la cantonada de l’avinguda de Cerdanyola i el passeig Torre Blanca, el qual encara està esperant un aprofitament, que serà molt mínim, no cal dir-ho, l’espai no dona per més. Podríem sumar-hi aquells edificis que han anat d’Herodes a Pilats fins que a algú no se li ha ocorregut una solució, com és Can Quitèria; deixo al marge la meva opinió sobre la solució, ja ho he expressat en altres llocs. O aquells que han trobat una solució sense preveure-la, com ha estat la cessió de Villa Felisa, un cop marxada la policia municipal, a l’Ateneu Santcugatenc. I aquells que, sense ser estrictament municipals, tenen un futur encara per definir, almenys de manera clara, com és el cas de la Unió Santcugatenca, el qual ha estat notícia aquests dies. I he deixat per al final el que considero que és la perla del pastís: Can Monmany. Fa uns anys l’EMD de Valldoreix (i s’hi va sumar l’Ajuntament) van fer mans i mànigues perquè l’edifici i entorn no anessin a mans d’una Fundació dedicada  a la rehabilitació de drogaddictes. Allò va acabar en una compra que posà la propietat en mans de l’EMD i l’Ajuntament. Però, ves per on, darrere la compra no hi havia cap projecte i avui el més calent és a l’aigüera. A no ser que algú em faci callar amb l’existència d’un projecte d’ús d’aquella magnífica propietat que desconec.

Aquesta darrera consideració em retorna al tema de la Torre Negra. Quin projecte hi ha darrere aquesta compra? Una compra que, tot sigui dit, ve motivada per la impossibilitat dels propietaris, malgrat les successives rebaixes de preu, de vendre-ho a un particular. N’hi ha prou argüint l’interès de l’edifici i del que el rodeja? No es tracta només de la inversió, que no és poca cosa, sinó també de la rehabilitació que caldrà fer-hi (la de Can Quitèria va costar 600.000 euros, que va pagar l’Àrea Metropolitana) i el seu manteniment. El sistema de comprar un edifici i després pensar què hi farem, és el més adequat? Recordem que Can Monmany encara està esperant. I tenen un fort paral·lelisme: edificis enormes d’un gran interès i en mig de la natura, la qual cosa vol dir lluny del nucli urbà. Si he llegit bé, el projecte encara no existeix. És possible que s’estigui pensant en un servei relacionat amb l’explicació del Parc de Collserola, però en això crec que Can Coll se’ns ha avançat. Ja he indicat que tenim força experiència en edificis municipals buits, o quasi, durant anys i panys. Aquest en serà un altre? Potser vaig contra corrent, però jo no ho veig clar. Per coses molt menors hem fet processos de participació. No pagaria la pena posar a debat públic el tema, un debat que inclogués un concurs d’idees (més que d’idees, de projectes) d’aprofitament d’aquest edifici? Si ens hem de gastar 2,8 milions (això només d’entrada) per un edifici del qual no sabem exactament què hi farem, almenys que la responsabilitat de la decisió sigui una mica més col·lectiva. Així, si d’aquí a uns anys encara està tot per fer, podrem repartir responsabilitats.

Jordi Casas,
Historiador   
        

Notícies relacionades