La revolta dels acomodats

Vagi per endavant que no defenso la insuficient informació o, senzillament, la manca d’aquesta, per part de les administracions públiques sobre els dos temes que m’ocuparan en aquests línies. Sens dubte, la ciutadania va molt despistada pel que fa a aquests assumptes, però això no ha d’impedir l’intent de fer una anàlisi de determinades reaccions socials i polítiques.

Hom sap que les dues darreres setmanes han estat notícia, sobretot en els mitjans locals, dos canvis de caràcter tributari. Em refereixo, òbviament, al tribut metropolità i a les noves tarifes de mobilitat dins de l’àrea metropolitana, que en el cas dels santcugatencs sobretot vol dir el preu dels títols per anar a Barcelona.

El tribut metropolità té causa o potser cal dir que ha coincidit, en/amb l’aplicació de la tarifa plana del transport, és a dir, en altres paraules, en/amb el fet d’haver tingut una rebaixa del 50% en la T-10. Una rebaixa, per cert, que no recordo que motivés cap manifestació o creació de plataformes ciutadanes per celebrar-ho o felicitar-nos col·lectivament. Aquesta rebaixa comportava un tribut basat en el valor de les nostres propietats immobles (per entendre’ns, una quota impositiva sobre el valor cadastral, exceptuats els immobles amb un valor cadastral inferior a 45.389 euros). Un tribut, que segons tinc entès, servirà també per a altres coses, com és la conservació dels nostres entorns naturals (entre ells Collserola) i el sanejaments dels rius, com el Besòs, que bona falta li farà després del delicte ecològic comès per una empresa de dissolvents de Montornès.

Algunes consideracions sobre aquest tribut. Els polítics de casa nostra sabien perfectament de l’existència d’aquesta compensació, que també pagaran els altres 35 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). El que passa és que per part de l’equip de govern municipal que va ser, mai no es va explicar. Qui es va assabentar d’aquesta reivindicació municipal, és a dir, del desig del nostre Ajuntament (de tots els grups municipals) d’entrar a la tarifa plana, no va rebre la informació que això tenia un cost, que s’havia de pagar d’una altra manera, per dir-ho ras i curt. I ara, aquells que ens van prometre el paradís ferroviari, es posen les mans al cap perquè diuen que ens han carregat més del compte. I que, per tant, cal seguir amb un contenciós interposat des d’aquí per fer-li baixar els fums tributaris a l’AMB. Mentre, des de l’actual equip de govern se’ns diu que paguem 2,7 milions d’euros menys dels previstos inicialment. I, el que ja és el súmmum del desvergonyiment, un grup municipal proposa que ho pagui l’Ajuntament de Sant Cugat. Ens diu que així serà Gratis total. Però, senyors meus, d’on surten els diners de l’Ajuntament? Què cauen del cel? Aquí està el truc, fer veure que no paguem. Això em porta a escriure sobre qui paga.

Hom sap que el valor cadastral és aquell valor que dóna Hisenda als immobles de la nostra propietat. Serveix, per exemple, per calcular l’IBI, un impost municipal. És evident que quan més valor té el nostre immoble més IBI paga. El tribut metropolità segueix la mateixa lògica. Això és dolent, és injust? Tot el contrari. Representa una redistribució progressiva de la renda, ja que sol haver-hi una correlació entre el valor del nostre immoble i la nostra capacitat econòmica (certament, hom pot tenir, per les circumstàncies que siguin, un bon patrimoni i pocs ingressos o, a l’inrevés, cap patrimoni i molts ingressos; però això no trenca la norma general). Donem un parell d’exemples i que ningú no se m’ofengui. Una persona que hagi d’anar cada dia per feina a Barcelona, guanyi un sou de 1.500 euros i visqui en un pis de lloguer (que haurà de pagar conjuntament amb alguna altra persona, perquè amb el seu sou no podrà), sortirà clarament beneficiada amb la tarifa plana, encara que el propietari del pis li repercuteixi, que no té per què fer-ho, el tribut en el preu del lloguer. En canvi, una persona que visqui en una torre o una casa adossada de la seva propietat o tingui pisos de propietat llogats (poso els casos més clars) i no agafi el tren, pagarà un import relativament significatiu que fins ara s’estalviava (i si l’agafa cada dia, probablement també pagarà més que fins ara). Això és injust. Doncs, no. La redistribució de la renda, i sembla que entre tots hem quedat que aquesta és la base de l’Estat del benestar, passa precisament per la solidaritat tributària: que aquells que tenen més ingressos i/o més patrimoni, paguin per aquells que no en tenen o en tenen menys. Les causes d’una situació o altra, siguin les que siguin, no impugnen el principi.

 

És per això que és especialment impresentable l’argument –que pel que he llegit, defensa una plataforma que s’ha creat i ha decidit presentar un recurs– de què el tribut “trenca el principi d’igualtat al gravar-se la propietat i no la personaˮ. És que, potser, la propietat és de la mascota de qui la gaudeix o d’un ésser inexistent? A més, afegeixen: “Per què una persona que té vint propietats ha de pagar més que una persona que en té una si es beneficien del mateix?ˮ. Doncs, pel mateix motiu que una persona que declara una renda superior a la d’una altra paga més impostos que aquesta malgrat ser potencialment beneficiària dels mateixos serveis. Aquest és un plantejament absolutament insolidari. I això en la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb la renda per càpita més alta de Catalunya. I, ull!, amb els immobles també més cars. Al fil de la línia argumental contestatària, algú podria plantejar que es tracta d’una taxa o preu públic, és a dir, del pagament d’un servei, el tren, i que es paga com un impost, és a dir, que el paguem tots els propietaris d’immobles independentment que fem servir aquest servei o no. Però aquest raonament es trenca si, com se’ns explica, també serveix per conservar els nostres espais naturals i els nostres rius, que no són uns servei personalitzat, sinó un patrimoni de tots (deixo al marge que, segons el Diccionari de l’IEC, tribut és equivalent a impost). No està de més recordar aquí que els santcugatencs ja ens hem beneficiat de diverses aportacions econòmiques de l’AMB, com la que va fer possible la rehabilitació de Can Quitèria. D’altra banda, ja ens podem anar acostumant a pensar i actuar metropolitanament (de fet, ja ho fem en molts casos), la qual cosa comporta i cada cop comportarà més pagar metropolitanament.

Deixem el tribut metropolità i passem als nous títols de transport. Aquí també hi ha hagut un cert enrenou. He sentit comentaris ben bèsties, però això ja és normal quan es produeix qualsevol canvi, sobretot si hom preveu que tindrà algun impacte en la seva butxaca. Crec que els canvis –un cop l’AMB ha rectificat, cosa que ha fet amb molta rapidesa, i ha creat la T-familiar per a aquelles circumstàncies en què la T-casual podia ser excessivament onerosa– són impecables: abaratir el cost del transport a qui l’ha de fer servir cada dia i, a més, incentivar l’ús del transport públic. Només cal que aquest transport sigui capaç de donar resposta a l’augment d’usuaris previst, que tan de bo es produeixi.

Punt i final. Aquesta revolta tributària, petita però a tenir en compte, és la revolta dels acomodats. Dels qui els fa nosa plantejar-se canvis, és a dir, raonar-los més enllà dels seus interessos privats (suposats o no) i dels qui no entenen que pagar impostos no és quid pro quo, sinó una obligació de tot ciutadà. I que qui més ingressos té, periòdics o acumulats en forma d’immobles, és qui més ha de pagar. Després, si considera que són gastats inadequadament, que ho faci saber i lluiti (i és una manera de dir-ho) perquè el que paguem repercuteixi en tots plegats, i sobretot en les persones que més ho necessiten, de manera més racional i solidària.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades