La república de Weimar (1919-1933) i nosaltres

Aquest article està basat en els següents llibres: Eric S. Weitz, La Alemania de Weimar, Taurus, febrer de 2019, 525 pàgines; Wolker Weidermann, La república de los soñadores, arpa, setembre de 2019, 254 pàgines; i David King, El juicio de Adolf Hitler, Seix Barral, setembre de 2019, 639 pàgines.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) mobilitzà 13.000.000 d’homes alemanys, 2.000.000 moriren i quasi 5.000.000 resultaren ferits. Alemanya perdé un 10% de la seva població i un 13% de la seva superfície. A finals del conflicte la guerra costava 136.000.000 de marcs diaris. L’article 231 del Tractat de Versalles assenyalava Alemanya com a única responsable de la guerra. El mateix tractat li imposava forces armades extremadament reduïdes i la deixava sense colònies d’ultramar i al marge de la recent creada Societat de Nacions. La indemnització imposada, que tardaria en concretar-se, assolí la quantitat de 123.000 milions de marcs. Les conseqüències de la guerra i especialment l’impacte de les mesures imposades pels països vencedors, foren una hipoteca insuperable per a la República de Weimar*.

Enmig del fervor patriòtic que despertà la guerra, l’estiu de 1914 hi hagueren vibrants discursos a favor de la pau i la negociació. Com les de l’arquitecte Bruno Taut, que acabarà anys després a l’exili turc, o els aleshores socialistes radicals Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, assassinats per grups d’extrema dreta el gener de 1919. Però els alemanys, com ha quedat dit, anaren massivament a la guerra. Quan les coses no podien anar pitjor, els soldats foren els primers en rebel·lar-se. El 29 d’octubre de 1918 els mariners s’amotinen en la ciutat portuària de Kiel, és l’inici de la revolució que acaba amb l’Alemanya imperial; la revolta és imitada pels quarters de terra i després pels treballadors de cada ciutat. Des de Kiel la revolució es va estenen per tren. L’experiència dels soviets russos és molt propera, es constitueixen arreu consells de mariners, soldats i treballadors.

Múnic s’avança a Berlín. La nit del 7 al 8 de novembre, Kurt Eisner, un socialdemòcrata independent de 57 anys i crític teatral, encapçala una insurrecció popular que, sense vessar una gota de sang, acaba amb els 750 anys de la dinastia dels Wittelsbach; Lluís III fuig de Palau i s’exilia a Hongria. Des de la socialdemocràcia se senten veus cridant a reprimir la insurrecció. Però, el dia 9, serà un socialdemòcrata, Philipp Scheidemann, qui proclamarà des de la balconada del Reichstag la República Alemanya; aquest cop qui abdica és el kàiser, Guillem III, el representant de la centenària dinastia dels Hohenzollern. I un altre socialdemòcrata, Friedrich Ebert, es farà càrrec de la cancelleria del Reich; després serà president de la República de Weimar (1919-1925). Un regal enverinat dels militars i dels sectors més conservadors, que després els hi endossaran la pèrdua de la guerra i, sobretot, l’acord de pau; juntament amb els altres dos partits que constituiran amb ells la columna vertebral de la República de Weimar, el Zentrum (catòlics) i el DDP (liberals d’esquerra); la coalició del Govern de Weimar.

A Baviera, Eisner és assetjat pels socialdemòcrates majoritaris (SPD) i per l’esquerra radical, comunistes (KPD) i anarquistes. Els fets es precipiten. En el Congrés General de Comitès d’Obrers i Soldats de mitjans de desembre de 1918 els socialdemòcrates surten enfortits. A les eleccions del 12 de gener de 1919 el partit d’Eisner es queda amb un 2,5%, l’SPD treu un 33%, i venç el conservador Partit Popular amb un 35%; els comunistes han fet boicot. El febrer, a Berna i en la Conferència Internacional Obrera i Socialista, Eisner fa un vibrant discurs; uns dies després l’oficial de cavalleria Graf von Arco auf Valley l’assassina. Set dies després el Congrés de consells rebutja la proclamació de la República socialista de consells, malgrat que Thomas Mann s’hi mostri entusiasmat i digui que el que importa és “inventar quelcom nou en políticaˮ. El 6 d’abril, en el dormitori del palau dels Wittelsbach, es proclama la República Soviètica; són, precisament, els comunistes qui ho desaconsellen. Ernst Toller, poeta, esdevé cap de govern. Mentre, es concentren al nord de Baviera els Freikorps, cossos armats informals formats per militars desmobilitzats. Tres dies després, els comunistes proclamen el derrocament de Toller en la cerveseria Mathäserbräu, a Múnic tot passa en les cerveseries, i es nomena un nou govern. La nit del 12 d’abril hi ha un intent contrarevolucionari per derrocar el govern que fracassa. El 30 d’abril la República Soviètica arriba al seu final. En els pobles els pagesos desarmen, esbatussen i afusellen els soldats de la Guàrdia Roja; membres de la qual executen un grup de contrarevolucionaris a Munic. L’experiment ha durat vint-i-cinc dies. La repressió és enorme: 2.200 persones són condemnades a mort, en moren entre 500 i 1.000, o a penes de presó. Toller és condemnat a cinc anys de presó, l’assassí d’Eisner en surt abans que ell. Amb 30 anys i després de pronunciar un discurs en el seu exili a New York, es penja a la seva habitació de l’hotel Mayflower. És el 21 de maig de 1939.

Mentre, a la República de Weimar, han passat moltes coses. De fet, l’experiència de Baviera es pot veure com una mostra del que serà l’existència d’aquella república que va néixer ferida de mort. Diguem-ne algunes coses. El 28 de juny de 1919 dos membres del govern alemany signen a Versalles el tractat de pau; en una cosa hi estan tots d’acord, des dels comunistes als nazis, que és profundament injust. Molts alemanys ho visqueren com la “pau de la vergonyaˮ. L’11 d’agost és proclamada la Constitució de Weimar, que defineix Alemanya com un estat federal i consagra un seguit de principis clarament progressistes (reconeixement dels convenis col·lectius, ajudes a la maternitat i els infants, cobertura de l’atur,...). El 1923, Bèlgica i França, temorosos de no cobrar la indemnització, envaeixen la conca del Rhur, el cor econòmic d’Alemanya. L’economia queda paralitzada, però el govern ha de pagar els treballadors, es posa en marxa la màquina de fer diners. La inflació existent es converteix en hiperinflació. El novembre de 1923 un dòlar valdrà 4,2 bilions de marcs (el gener d’aquell any el canvi era de 18.000 a 1).

En aquest context econòmic, amb el rerefons dels aixecaments comunistes de Saxònia, Turíngia i Hamburg i els moviments secessionistes de Baviera i Renània, la nit del 8 de novembre es produeix a la cerveseria Bürgerräukeller (sempre les cerveseries!) el putsch d’Adolf Hitler. Després, les forces de xoc del Partit Nazi (NSDAP) prenen el Ministeri bavarès de la guerra. És una nit de terror per a la comunitat jueva de Munic. El dia 9, quan és evident el fracàs del putsch, una marxa dels colpistes és aturada per policies amb metralletes a l’Odeonplatz: vint morts i més d’un centenar de ferits; són detingudes trenta persones i fitxades unes dues-centes més.

Hitler és empresonat a Landsberg, a la cel·la que havia ocupat l’assassí de Kurt Eisner. S’aprofita per il·legalitzar el Partit Comunista i augmentar la censura en els mitjans d’ideologia socialista. El judici es fa entre el 26 de febrer i el 27 de març de 1924. El president del tribunal, Georg Neithardt, és conegut per la seva oposició a qualsevol postura democràtica o liberal. La sala s’omple de simpatitzants nazis, gràcies al criteri selectiu del jutge. El fiscal general fa un paper patètic. L’opinió pública bavaresa està clarament a favor de Hitler i els altres acusats. Hitler blasma la Constitució de Weimar i deixa anar: “Alemanya no estarà salvada fins que el darrer comunista hagi estat convertit o aixafat!ˮ. Malgrat ser acusat d’altra traïció, només el condemnen a vuit anys, però no estarà a la presó (a cos de rei, per descomptat!) més de nou mesos. Allà comença a escriure Mein Kampf. Hitler ha sortit de l’ou de la serp nazi, Múnic, i s’ha projectat a tot Alemanya.

A partir de 1924 la República de Weimar s’estabilitza econòmicament i es calma políticament. El Govern de la república, encara que no sempre amb la presència dels socialdemòcrates, aconseguirà redreçar la situació econòmica; això sí, en detriment de les conquestes socials de la Constitució de 1919. La República de Weimar viurà uns anys de gran esplendor intel·lectual i cultural, tot un moment que, en gran part, haurà d’agafar el camí de l’exili amb l’arribada dels nazis al poder. El període 1924-1929 serà conegut com els “daurats anys vintˮ. Però la greu crisi iniciada el 1929 a Estats Units d’Amèrica s’ho emportarà tots en orris. Entre 1929 i 1932 la producció industrial cau quasi un 50%, el 1932 el nombre de gent sense feina arriba a sis milions. Es produeix una reducció dràstica dels sous del sector públic i es fan dolorosos retalls a les pensions. Es governa per decret, sota l’atenta mirada d’un president ultraconservador, el mariscal Pau Hindenburg. A finals de 1932 l’NSDAP té quasi un milió i mig d’afiliats i les forces de xoc, les SA, més de cent mil membres. Els cancellers i les eleccions se succeeixen sense parar. A les eleccions presidencials de 1932 Hitler treu un 30% de vots en la primera volta i un 36,6% en la segona. La impressionant maquinària propagandista del Partit Nazi capitalitza el descontent de la gent, d’amplis sectors socials, especialment les classes mitjanes. A Prússia, l’Estat més gran de la república, l’NSDAP treu un 36% de vots i a l’Hamburg roig un 31%. El 31 de juliol, en les eleccions generals, assoleix un 37,3%. El alemanys tornen a les urnes el 6 de novembre següent i l’NSDAP baixa fins al 33,1%, un de cada tres alemanys vota nazi. Finalment, el 30 de gener de 1933, Hindenburg, seguint tots els procediments legals, nomena canceller Hitler. L’Alemanya de Weimar s’ha acabat. El que segueix després és prou conegut**.

Aquest article no pretén ser la digressió d’un historiador, la commemoració del centenari de la República de Weimar o la dels trenta anys de la caiguda del mur; ni la invitació a fer paral·lelismes històrics, encara que alguns ja els han fet. M’hi he posat arran de les meves darreres lectures i, sobretot, d’un article d’Enric Juliana (Tres per tres, La Vanguardia, 29/09/2019). Deia que el desprestigi de la política a Espanya ha arribat a nivells mai vistos des del 1977. I afegia, “al baròmetre de setembre del CIS hi ha dades de República de Weimarˮ: desconfiança envers els polítics, d’un 60% en el president del Govern; pessimisme sobre l’evolució econòmica; només un 53,6% dels enquestats que manifesten la seva intenció d’anar a votar el 10 de novembre i quatre eleccions generals en quatre anys. Per si no havia quedat clar, reblava el clau: “Dades pròpies de República de Weimar subjectades per una renda per càpita de 30.000 euros i la xarxa d’amortidors institucionals de la Unió Europea. Al novembre pot passar de totˮ.

Les eleccions del dia 10 ja són a tocar. Esperem que a partir d’aquell dia no hàgim de tornar a parlar de la República de Weimar, encara que només sigui perquè Enric Juliana no pugui dir “jo ja ho deiaˮ.

Jordi Casas, historiador

* No puc deixar de reproduir la poètica descripció que ha fet Vuillard d’aquella guerra: «De seguida els soldats entendran que els han fet venir fins aquí per una cosa ben diferent de la que els havien dit, de seguida sabran que el deure, la pàtria, Alemanya i França són maneres de dir, històries que els expliquen per allunyar-los de casa. Capiran tot això de seguida, però massa tard». Éric Vuillard, La batalla d’Occident, Edicions 62, octubre de 2019, pàgina 25.

** Hom pot seguir-ho en l’excel·lent llibre de Childers, els set primers capítols del qual estan dedicats a República de Weimar. Thomas Childers, El Tercer Reich. Una historia de la Alemania nazi, Crítica, octubre de 2019, 749 pàgines.

Notícies relacionades