El retorn de la tribu

Ens hem assabentat que quatre ministres, en l’exaltació cristiana de la Legió a Màlaga, han cantat sense ganes de dissimular, com ha escrit el periodista Enric Juliana, l’himne d’aquest cos militar: El novio de la muerte. Si ja és greu que en un Estat dit aconfessional quatre ministres assisteixin a un acte religiós, que entonin un himne d’aquestes característiques és del tot impresentable i injustificable. Per descomptat que no ho justifica el fet que l’intent de la cantant Marta Sánchez de posar lletra a l’himne nacional espanyol no hagi reeixit.

Ara deixeu-me fer referència a un llibre que acabo de llegir i que m’ha sembla excepcional (Philippe Sands, Calle Este-Oeste, Editorial Anagrama, Barcelona, setembre de 2017). El seu autor, Philippe Sands, explica de manera absolutament pedagògica i entenedora el sorgiment dels conceptes “crims contra la humanitat” i “genocidi”. Ho fa a través de la història de tres persones, el seu avi, Leon Buchholz, i els juristes Hersch Lauterpacht i Rafael Lemkim. Tots tres nascuts a pocs quilòmetres de distància en la Galitzia polonesa que passà a formar part d’Ucraïna arran de la segona guerra mundial. Explica com els dos juristes treballaren per incorporar aquestes dos conceptes al dret internacional, cosa que aconseguiren parcialment, especialment el primer, en el judici de Nuremberg, i dècades després ja de manera plena. També explica els dubtes del primer davant en concepte de “genocidi”, ja que pensava que el fer dels grups l’objecte de protecció jurídica, podia deixa en un segon ordre i fins i tot perjudicar els drets individuals. Ho he explicat de manera molt esquemàtica, no cal dir-ho.

Hom pot pensar que una cosa i l’altra no tenen res a veure i, certament, no li mancarà raó. Però sí que hi ha un cert fil conductor. Les ciències socials des de fa més de dos-cents anys estan travessades per un debat que té les seves arrels en l’aportació que va significar el moviment intel·lectual del segle XVIII que va rebre el nom d’Il·lustració: la relació entre individu i comunitat. L’afirmació que l’individu era la unitat última de drets i deures i la societat atomitzada que això prefigurava, fou contestat amb l’afirmació que només una comunitat nacionalment cohesionada i l’existència d’un conjunt d’òrgans o entitats corporatives podien garantir el sentit de l’existència humana; la qual cosa comportava una sèrie de derivades a les quals em referiré després. En última instància aquesta segona corrent de pensament venia a dir que no existeixen drets universals, sinó els que cadascú té en cada poble o nació.

Ferdinand Tönnies va abordar el tema en el seu llibre Comunitat i associació (1887): mentre les relacions associatives són instrumentals, racionals, estratègiques, és a dir, ens situen en l’àmbit de la transacció i la política; les relacions comunitàries estan fetes de lligams afectius, personals, clànics, familiars, tribals o nacionals. Dit amb altres paraules: “la societat és el regne de les relacions interindividuals, protegides pel govern civil o Estat a través del Dret, com a resultat de la plena autonomia de voluntat de les persones”. Mentre que la comunitat (i la nació en seria un exemple) és un enfilall de solidaritats i continuïtats: “El lligam entre avis, fills i néts. La casa i la nissaga són símbols que concreten aquesta concepció” (Isidre Molas. “Identitat i formes del nacionalisme. Les matrius del pensament polític català contemporani”, a Les arrels teòriques de les esquerres catalanes, Edicions 62, Barcelona, 2001, pp. 28-29. Un article de lectura obligada per entendre el que pretenc explicar).

No cal dir que Tönnies definia dos models tipus, els quals no es donen, com tantes altres coses, de manera absoluta. Són dos models teòrics que pretenen ajudar-nos a entendre el pensament humà i la realitat que aquest ajuda a configurar. Però no és un tema menor. En funció de què posem en el centre de la nostra reflexió, l’ésser humà com a tal o la comunitat de la qual forma part, les nostres conclusions poden ser unes o altres. El debat sobre la qüestió nacional està profundament impregnat d’allò que Tönnies pretenia dotar de categoria teòrica. Per posar un exemple molt clar, que ens situa als inicis del catalanisme i, pocs anys després, del nacionalisme català, no és el mateix el que deien Valentí Almirall i Gabriel Alomar, que el que deien Josep Torres i Bages i Enric Prat de la Riba. Que traduït de manera senzilla i estalviant matisos, vindria a confrontar la nació cívica, entesa com a projecte polític, com a marc de drets i deures de ciutadania, a la nació històrica, entesa com a producte del pas del temps i fins i tot com a organisme situat per sobre dels qui en formen part. Mentre la primera corrent de pensament fa de l’individu el centre de la seva reflexió i n’extreu un seguit de conseqüències, la segona considera la comunitat nacional conditio sine quanom per entendre i dotar de sentit l’existència humana. I en això no s’han diferenciat el nacionalisme espanyol i el català (ni cap altra, tot cal dir-ho). Si Cánovas del Castillo, en un cèlebre discurs a l’Ateneu madrileny, va dir que les nacions, i per tant l’espanyola, eren obra de Déu, Sabino Arana, uns anys més tard, no es quedà enrere, i Prat de la Riba, que era més fi intel·lectualment que l’anterior, encara que no ho escrivia amb tanta claredat, en el fons pensava el mateix. D’aquí es desprenia, entre d’altres coses, un cert menyspreu pel sufragi universal i una aposta pel sufragi orgànic, representat per aquells organismes que de manera natural organitzaven els humans. Però deixem-ho aquí.

No cal aportar gaires arguments per demostrar que avui la “comunitat” avança en detriment de la “societat”. Ho estem veient a tot Europa (Hongria és un exemple ben il·lustratiu). El nacionalisme, la “sang”, reconquereix posicions davant la política. La transacció, l’acord, el reconeixement conflictiu de l’heterogeneïtat social i identitària, retrocedeixen davant l’empenta dels qui es consideren de la mateixa tribu, dels qui volen establir numerus clausus en el territori en el qual els ha tocat viure, dels qui consideren que la diversitat és una nosa i que cal retornar al orígens, quan més llunyans millor, per establir drets col·lectius imprescriptibles i inalienables que només existeixen en les seves ments. La tribu avui dóna més seguretat que viure a la intempèrie en termes comunitaris com a subjecte amb plenitud de drets i deures i amb una identitat personal i intransferible.

En aquest context, quan avui els ministres del Govern espanyol entonen El novio de la muerte o, i sé que per això puc ser apedregat, els nostres consellers entonen Els segadors en seu parlamentària per donar-se ànims, tots plegats se situen en una litúrgia que va més enllà de la política i de la raó. Se situen en el camp dels sentiments. El dubte, component essencial de la política i tot capteniment humà, és substituït per la seguretat de la fe; una fe que, sigui cristiana, nacional o les dues coses a la vegada, no admet transacció possible.

Avui les polítiques espanyola i catalana estan imbuïdes d’aquesta fe. Poc importa que sigui per veure qui és més conservador i nacionalista i, per tant, amb més possibilitats de seguir decidint la política espanyola, o més mereixedor de portar la iniciativa en la construcció d’una hipotètica república catalana. En totes dues concepcions s’ha imposat la crida de la tribu. Quan la tribu tanca files, qualsevol altra consideració perd pistonada. La societat és convidada a fer de la confrontació entre concepcions col·lectives compactes la substituta de la lluita de classes, de la confrontació social. I en època de crisi i d’acreixement de les diferències socials, això dóna molts bons resultats. I en aquestes estem. Per a quant temps? Sospito, lamentablement, que va per llarg.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades