El Procés: un balanç molt personal

Portem sis anys de Procés, és un bon moment per fer balanç. D’antuvi vull fer dos advertiments, el primer per pura honestedat personal i intel·lectual. Em considero catalanista i federalista, però gens independentista; si l’independentisme es portés a la sang, en una analítica meva passaria absolutament desapercebut. Per tant, que no s’esperi una mirada simpàtica envers al Procés; tot i amb això, miraré d’acostar-m’hi amb certes dosis de rigor i objectivitat. D’altra banda, vull diferenciar entre independentisme i processisme; mentre el primer és una opció del tot legítima, el segon és un una estratègia política horrorosa que ha portat Catalunya a un atzucac, polític i, potser, identitari. Per tant, la crítica subjacent en aquest article no és contra les persones que es consideren independentistes, sinó contra el Procés i les persones que l’han encapçalat.

Dos són els aspectes que vull abordar. El per què del processisme, entrellucar-ne aquells aspectes que no ha interessat explicar. I el per què de la seva consistència, és a dir, del suport social mantingut en el temps.

Hi ha pocs dubtes que el gir d’Artur Mas i el seu partit, Convergència, vers posicions independentistes ha estat fonamental. El politòleg Oriol Bartomeus ha explicat que mentre al principi l’opinió dels joves va ser determinant en l’augment de l’opció independentista, després han estat les persones més grans, és a dir els votants de Convergència, els que han mantingut l’opció independentista en cotes molt importants*. També hi ha pocs dubtes que Artur Mas, i el pinyol de Convergència, eren independentistes abans de 2012, però per què un gir tan brusc i contundent? N’hi ha prou amb l’argument de la sentència del tribunal constitucional de juny de 2010 i la negativa del PP a negociar un pacte fiscal? Sens dubte han tingut un pes important, però per mi hi ha un altre element que fou determinant: la voluntat d’amagar la protesta social contra les retallades i la corrupció practicada per Convergència durant anys darrera la bandera nacional i, en concret, la independentista, ja que es tractava d’apujar el to.

Recordi’s que durant els anys 2011 i 2012, Artur Mas, president del “govern dels millors”, va practicar una política molt dura de retallades pressupostàries, de les quals encara no ens hem recuperat; a més, donava lliçons urbi et orbi de com s’havien de fer. Van ser els anys de major mobilització social: ensenyants, sanitaris, estudiants, plataforma contra els desnonaments... I, sobretot, el 15-M de 2011 (per cert, reprimit amb contundència pels Mossos d’Esquadra de Felip Puig). L’encerclament del Parlament el 15 de juny d’aquell mateix any, amb motiu del debat pressupostari, va ser determinant, va impactar enormement sobre un Mas (i el seu govern) que va haver d’arribar amb helicòpter al Parlament. A partir d’aleshores, l’estratègia va estar clara (quins foren els cervells i qui portava la sala de màquines, no ho puc precisar): desviar l’atenció vers Madrid, deixar de fer manifestacions contra les retallades i sublimar-ho tot en una gran manifestació anual (independentista, això sí; ho va anunciar molt clarament la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana uns dies abans de l’11-S de 2012).

Fixeu-vos que l’increment espectacular de l’opció independentista no fou immediatament després de la sentència del juny de 2010, ni de la gran manifestació del 10 de juliol: “Som una nació. Nosaltres decidim”; sinó que es disparà a partir d’un determinat moment de 2011, per assolir un dels percentatges més elevats entorn de la Diada de 2012. Pel mig s’havia constituït l’Associació de Municipis per la Independència (14 de desembre de 2011) i l’Assemblea Nacional Catalana (10 de març del 2012)**. I Carod Rovira havia dit allò que el 15-M era una importació de Madrid, molest perquè el moviment no havia posat la qüestió nacional al centre de les seves reivindicacions.

Anem a la segona qüestió. És bastant evident que els sectors socials que donen suport majoritàriament a l’independentisme (avui versió processista) són les classes mitjanes, amb franges de les classes populars en la Catalunya interior***. Sóc conscient de la imprecisió del concepte classe mitjana, però, de fet, avui els sociòlegs es limiten a una catalogació en base als nivells de renda, la qual cosa ja em va bé pel que pretenc explicar. Recordi’s que són els votants de la CUP i Convergència, per aquest ordre, els que declaren un major nivell de renda (si no, com entendre la segona posició de la CUP a Valldoreix en les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015?). Hi ha tres nivells d’anàlisi que no enganyen. Un primer, poc científic, però molt gràfic, la geografia d’estelades i llaços grocs; quants n’hi ha per exemple a Berga i a Badia del Vallès. L’altre és l’anàlisi dels resultats electorals i parlo de memòria: el vot independentista a Berga, per seguir amb els mateixos exemples, deu superar el 80%, mentre que a Badia no arriba al 20%. I, per últim, allò que ens han explicat els sociòlegs.

Quins motius té la classe (o les classes) mitjana (o mitjanes) per donar aquest suport continuat a l’independentisme? Des de diverses disciplines ja ens han donat algunes pistes. La globalització i la incertesa que crea, agreujada per l’impacte psicològic, que no real en molts cops, de la crisi econòmica, fa necessari ancorar-se en algunes certituds. Dit amb altres paraules, la sensació que cada cop més la política (i les institucions), segrestada pels grans poders econòmics, pesa menys, té menys incidència en les nostres condicions de vida. Ho ha dit de manera contundent Colin Crouch, professor d’Oxford: “La classe mitjana perd poder i per això busca més identitat” (La Vanguardia, 5/IX/2018, contraportada). No cal recordar la situació de replegament nacional que viu Europa, el futur de la qual serà federal o no serà. A més, el discurs processista ha fet creure que aquest viatge no tenia costos i que, a més, era relativament senzill. Recordi’s que havíem d’aconseguir la independència en divuit mesos i no sé quants estats li donarien suport (encara és hora que el senyor Raül Romeva expliqui què va fer durant els dos anys de conseller de relacions exteriors). Dit de manera planera i fins i tot una mica impertinent: no requereix un gran compromís posar una estelada o un llaç groc al balcó o posar-se un llaç groc a la solapa i anar un cop a l’any a una gran manifestació, a més això darrer es pot fer en família. Ras i curt: la independència s’ha convertit en l’única utopia a mà per a moltíssims catalans i catalanes, especialment els pertanyents a les classes mitjanes. Evidentment, els factors o aspectes suara esmentats no afecten només les classes mitjanes. Però en aquest mateix context, el gruix dels sectors més populars, per raons històriques, demogràfiques i sociolingüístiques de fàcil comprensió, no se sent atret per la proposta independentista.

Avui l’independentisme és la utopia de la Catalunya postmaterialista. Intento explicar-me. Qui paga o acabarà pagant, sobretot en termes de prestació de serveis públics, el Procés? Sens dubte que seran les classes populars, les que necessiten que l’administració, llegeixi’s Generalitat, funcioni com un rellotge. Les que necessiten que el Govern de la Generalitat capgiri les retallades en sanitat, reforci els centres escolars amb més necessitats o tingui una política clara en matèria d’habitatges públics de lloguer, per posar tres exemples prou significatius. Una Govern centrat en el Procés, van ser alguns dels consellers de Puigdemont els que van dir que aquest només es preocupava d’aquest tema (i Torra no sembla que vagi per un altre camí, per dir-ho amb generositat), o una paràlisi de govern, com la dels sis mesos d’aplicació de l’article 155, acaba tenint un preu i aquest el pagaran les persones amb menys recursos materials i culturals. La classe mitjana té més recursos: mútua sanitària, escola concertada o privada, pis de propietat, pensions per sobre de la mitjana... Pot aguantar molt millor les pífies de l’administració pública. Sant Cugat és un bon exemple del que estic dient. Només cal mirar cada un dels quatre ítems que acabo d’esmentar. I, per descomptat, té un vot independentista clarament per sobre del vot metropolità. És difícil no fer cas d’una correlació tan evident, com a mínim hauria de formar part de les nostres reflexions.

Així, doncs, i aquí volia arribar, la divisió política (i, en part, social i cultural) que s’ha produït a Catalunya, a part del component identitari (encara que potser hauria de posar sociolingüístic), té un component de classe. M’estranya molt que els partits d’esquerra no facin més incidència en aquest aspecte. Aquesta divisió pot fer impossible la construcció d’un projecte de país inclusiu i, per tant, viable. Un cop desballestat allò que havia estat el ciment de la societat catalana dels darrers quaranta anys, per dir-ho amb paraules d’un amic de Viladecans, aquell pacte durant la Transició entre el moviment obrer organitzat i els sectors progressistes de les classes mitjanes (amb un paper essencial per part del PSUC), aixoplugat sota aquest concepte imprecís però entenedor que és el catalanisme, només ens queda fer una rectificació, el resultat de la qual no serà immediat, o persistir en una divisió que pot acabar definitivament amb una Catalunya concebuda com a comunitat nacional amb consciència de formar un sol poble. El repte és enorme. Sabrem rectificar? Sabrem oferir una altra utopia a les classes mitjanes, que aquí i arreu tenen la clau de quasi tot (qui gestiona la nostra quotidianitat i crea opinió pública?: els professionals, els funcionaris i els intel·lectuals). Parlo d’una utopia raonada, raonable i probable (o, si més no, possible). Que potser ja no serà una utopia, però precisament per això pot funcionar.

Jordi Casas, historiador

*“Auge del independentismo y relevo generacional: una relación compleja”, a DD.AA. El proceso separatista en Cataluña, Comares, Granada, 2017, pp. 123-129.

**Certament, abans s’organitzaren els referèndums locals per la independència, les mobilitzacions convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir i la Conferència Nacional Per l’Estat Propi (abril de 2011), però no s’havia donat un salt qualitatiu; de fet, les diades de 2010 i 2011 no produïren grans manifestacions.

***Quedi clar que en cap cas interpreto la classe mitjana (o qualsevol altra classe social) com un tot homogeni, es tracta d’una caracterització general, com qualsevol altre conceptualització social.

Notícies relacionades