Avui les raons cedeixen davant la tirania dels sentiments

Dilluns 26 de novembre. Últim debat televisiu entre els candidats a presidir la Junta d’Andalusia. El candidat de Cs arriba amb un flamant autobús de campanya, en les parets exteriors del qual hi ha els rostres de Puigdemont, Junqueras, Sánchez i Díaz; sota de les seves cares dues consignes: “Se ríen de España, se ríen de tiˮ. No és un fet aïllat, però. Dos dies després el vicepresident primer de la Mesa del Parlament de la Rioja, en al defensa d’una proposició de llei, que es va aprovar, rebutjant preventivament l’indult que es pugui concedir als líders del Procés empresonats, deixa anar que “Ciudadanos ponemos los dos huevos por La Rioja y por Españaˮ. Més, el dissabte 24 de novembre, a la plaça Isabel II de Madrid, Rivera protagonitza una manifestació amb el lema Indultos no. Ningú no va sentir, però, cap proposta sobre Andalusia. Tampoc no ho van fer PP o Vox. Ja no es tracta de presentar i defensar programes electorals, sinó de “derrotarˮ l’enemic i fer-ho incitant a l’odi i la revenja. En definitiva, es tracta de remoure les baixes passions.

I, després, passa el que passa, Vox, treu quasi 400.000 vots i 12 diputats, quan semblava que ningú no l’havia convidat a la festa electoral, encara que tothom en parlava, fent-li d’aquesta manera el caldo gros. Tenim 400.000 feixistes més a Espanya d’un dia per l’altre? No, sens dubte. Cal un compromís històric antifeixista com reclamava la nit del 2 de desembre Pablo Iglesias? No, no sembla que la cosa vagi per aquí. Com ens advertia fa uns dies l’assenyat Anton Costas, no cal confondre les coses. Ens deia, no és feixisme, és la reacció d’una classe mitjana empobrida i airada. I Daniel Fernández, uns dies abans, ho desgranava una mica més, ens parlava d’un “moviment reaccionari que és el de les classes mitjanes atemorides i força empobrides després de la gran, l’enorme crisi econòmica que es va iniciar el 2008 i que ha acabat sumint Occident en una crisi ara sí política i ideològica de primer ordreˮ (La Vanguardia, 8/XII/12018). I, en aquest context, els que practiquen amb més eficàcia l’antipolítica, apel·lant a les emocions per sobre de la raó, se’n porten el gat a l’aigua, si se’m permet l’expressió. D’aquí el títol, que he manllevat a Simon Critchley.

En definitiva, hom pot dir que allò que des de fa alguns anys ja passa a França, Itàlia, Holanda, Àustria, Hongria o Polònia, ja ha arribat a Espanya. Ja tenim aquí una ultradreta muntada en la irracionalitat.

Però tornem a la vigília del 2 de desembre. Ho faré de la mà de dos autors que sempre m’agrada citar: Gabriel Magalhaes i Jordi Amat (La Vanguardia, 1 i 2 de desembre). Ha escrit el primer: “Hi ha gent important en sectors diversos i oposats que proposa la rancúnia, la crueltat i la humiliació de l’altre com a horitzó futur en un país que ha patit tant (...). Espanya viatja cap a l’odi a gran velocitat i un diria que la borratxera informativa quotidiana no permet comprendre el sentit profund del trajecte que s’està realitzantˮ. El segon, sempre contundent, repartia estopa a banda i banda. Primer estovava Rivera i la seva caracterització del govern de Sánchez: “el Frankenstein se le está yendo de las manos. Gobernar con Rufián, governar con Torra, governar con Puigdemont, poner España a los pies de estos señores, es humillar al pueblo españolˮ. Sense comentaris. Però, a continuació, equilibrava l’escomesa: “Els líders del procés van ignorar (com a mínim ignorar) la situació de vulnerabilitat civil en què estaven arraconant bona part de la ciutadania tan compromesa amb la democràcia com aquella que volia votar (...) també van patir desolats per una dinàmica dels esdeveniments que sentien que els estava desallotjant del futur que al llarg de tota una vida s’havien construït (...). Sense entendre aquest sotrac divisiu, que hauria de ser el principal repte polític per a qualsevol governant que prioritzi la qualitat de la seva societat sobre les raons de la seva ideologia, la governabilitat a Catalunya continuarà ranquejantˮ. Unes paraules que haurien de formar part de tots els manuals d’urbanisme (o com en voleu dir) dels escolars catalans de les properes dècades.

Però no tot són males notícies. El cap de setmana de l’1 i 2 de desembre, a la ciutat de Burlington, a la vora del llac Champlain (EUA), va tenir lloc una trobada d’unes 250 veus progressistes arribades de tot el món, entre elles la de l’alcaldessa de Barcelona, presidida pel senador demòcrata i excandidat a la presidència dels EUA, Bernie Sanders. En aquesta trobada es va aprovar el manifest d’una embrionària Internacional Progressista: “Hi ha una guerra global contra els treballadors, el medi ambient, la democràcia i la decència. Una xarxa de faccions de dretes està col·laborant a través de les fronteres per erosionar drets humans, silenciar les veus dissidents i promoure la intolerànciaˮ. El manifest, evidentment, crida a coordinar-se per plantar cara a tot això. I representants de totes les esquerres europees, entre ells un nodrit grup d’eurodiputats, han llança un Pla B per a Europa: “Crida per construir un espai de convergència europeu contra l’austeritat i per a la construcció d’una vertadera democràciaˮ. I es proposen convocar una conferència europea per als dies 19, 20 i 21 de febrer a Madrid.

No està tot perdut, doncs.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades