Mar Gordó: “Sóc qui sóc perquè vaig estar a l’esplai”

Fotos: Jordi Pascual i Tino Rubio

“Recordo que vaig estar un parell d’anys demanant-ho a casa”. Quan algú et diu que amb poc més de 10 anys no parava de demanar entrar a l’esplai i que set anys després d’haver entrat ho reconeix com la decisió més important de la seva vida, hi ha poc més a dir. Mar Gordó, que des de fa dos anys és monitora de l’Esplai Sarau, va entrar com a nena als 13 anys. Allà va gaudir d’un espai d’ensenyament i socialització menys rígid que l’escola o la família. Per a ella, aquell parèntesi és un refugi que permet als nens ser qui són, sense condicionants. Ara fa tot just 25 anys que l’Esplai Sarau és aquest refugi.

Tot va començar l’any 1992 quan una colla de joves va decidir construir l’alternativa de lleure per als infants del poble, quan tot just tenia la meitat de població que avui dia. Actualment tenen, explica Mar, entre 120 i 140 infants, amb llista d’espera des de fa pocs anys. Durant aquests 25 anys han vist com naixien altres espais de lleure amb els quals poden fer activitats conjuntes en el marc de la Federació d’Esplais Catalans, amb qui van fer una trobada sectorial aquest mateix any, després que l’Ajuntament la denegués l’any anterior: “No la vam poder fer fa dos anys per manca de llicència de nit de les escoles però, després d’insistir, enguany ho hem aconseguit crec que per reforma d’unes portes d’una escola”.

– Què ha canviat durant els anys que has estat a l’esplai? Han aparegut nous models de família.

– Fem descomptes a famílies nombroses i monoparentals però al nostre funcionament com a esplai no ens afecta. La gràcia és que ho podem incloure tot, o això intentem.

Els monitors fan un esforç perquè el pas dels infants per l’esplai tingui un sentit educatiu. Al principi molts dels nens no ho tenen clar. Els costa –a ells i a les famílies–, sobretot, anar als campaments. Però a mesura que es fan grans ho tenen més clar. I llavors arriba l’adolescència. Després de l’impàs, en què molts nens acaben desvinculant-se, els que tornen o es mantenen a l’esplai veuen clar el sentit i segueixen fins esdevenir monitors. “S’està un temps com premonitor amb menys responsabilitats i després passes a ser monitor”, explica Mar, “sap greu perquè deixes de trobar-te amb el teu grup cada setmana però també és una bona experiència”.

L’esplai esdevé un pilar més de l’educació, complementari a l’escola, la família i els agents externs. Els monitors treballen per fomentar l’esperit crític i l’autoestima i reflexionar sobre el feminisme, el racisme, la diversitat funcional, el respecte cap a un mateix i l’autonomia, uns temes que, per a Mar, no es treballen prou als centres educatius. “Molts joves ens diuen que a l’esplai són qui són i a fora no poden ser-ho”, diu. I aquest funcionament també implica que els monitors guanyin confiança i entenguin que els nens poden fer coses sols. La seva tasca, per tant, s’ha de limitar a supervisar.

– Com s’aconsegueix si molts nens volen jugar i van al seu aire?

– Si li dic a un nen que calli 20 vegades, no em farà cas; si l’assec en una rondalla i explico per què en aquell moment és necessari fer silenci, potser m’entendrà.

Per això compten amb els nens per a les decisions de grup. A cada sortida i trobada els monitors proposen unes normes de convivència però els infants poden demanar canvis. Així s’aconsegueix que siguin partícips de les decisions que els afecten. A més, no només diuen la seva en quant a les normes, també en les avaluacions de les activitats que han de permetre ajustar i millorar les propostes que es fan des de l’esplai.

Després hi ha la cara burocràtica. Moltes de les activitats que fa l’Esplai Sarau precisen de permisos de l’administració. Tot i que el paraigua de la Federació d’Esplais Catalans i formar part del Club Muntanyenc és un ajut per als tràmits, continua havent dificultats. “Hi ha hagut una complicació legal perquè la societat es concep com molt més perillosa que temps enrere”, explica, “ara per fer una acampada els processos són lents quan abans podies fer acampada lliure o amb tràmits molt senzills”.

– Com és la feina davant de la institució?

– A l’Ajuntament de Sant Cugat costa demanar espais i les instàncies són lentes. No sé com ho tenen a altres municipis.

Tot i això, des de la Federació, que divideix Catalunya en àmbits geogràfics, es fan trobades del sector, de formació dels monitors i una general de tots els esplais del país, que està prevista per al 2018. Mentre el Club Muntanyenc és un ajut davant l’Ajuntament, la Federació ho és davant la Generalitat.

L’Esplai Sarau va celebrar el seu 25è aniversari amb una festa a la plaça de Barcelona el passat 17 de juny. A més, durant tot el mes tenen una exposició amb fotografies dels moments més destacats de la seva història al Club Muntanyenc.

Notícies relacionades