Carme Serradell: “El permís postpart ha de ser de més de quatre mesos”

Fotos: Cedides

Qualsevol diria, veient la il·lusió quan una dona es queda embarassada voluntàriament, que aquella personeta que tot just comença a gestar-se serà la més estimada del món en el moment que neixi. Però no sempre és així. Als pocs mesos del naixement el nadó esdevé un repte, una peça més del trencaclosques de la nostra quotidianitat. L’encaix de totes les peces no sempre és harmònic i genera situacions que poden ser denigrants per a l’infant. Almenys això pensa la santcugatenca Carme Serradell, pediatra jubilada, que al llibre Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca (Veusambveu, 2016) conta en forma de recull d’històries algunes d’aquestes situacions en què els drets de l’infant estan en entredit.

Ets pediatra jubilada però has teoritzat molt sobre com salvar la vida dels nadons prematurs. Com et vas interessar per aquest àmbit?

Quan era pediatra vaig anar a Guatemala vuit estius amb una ONG. Hi havia nens que es podien arribar a morir per una diarrea perquè no hi havia diners per comprar un sèrum oral. Mentre, em vaig posar a estudiar antropologia. Quan vaig haver de fer la tesi, vaig mirar els mitjans, on s’explicava que s’havia sintetitzat una substància per salvar nens nascuts abans dels set mesos d’embaràs, el que costava molts diners.

Vaig decidir fer la tesi sobre els prematurs extrems perquè, com a pediatra, m’importa igual un nen d’aquí que un de Guatemala. Però allà es moren d’una cagarrina i aquí recuperàvem nens cada vegada més prematurs. La majoria de nens neixen després de 40 setmanes d’embaràs, una o dues per dalt o per sota. En canvi, n’hem recuperat de 34, 32, 28, 26 i fins a 24 setmanes. Implica un gran esforç mèdic perquè no tenen cap patologia però són immadurs.

La tesi tenia un vesant antropològica. Tractava l’avenç tecnològic que ho ha fet possible però també com ha canviat la societat perquè abans les dones parissin entre els 20 i els 30 anys i ara ho facin als 67, causa claríssima de prematuritat extrema. Uns callen i altres fan manetes i ningú se’n preocupa. Així i tot, jo mai he treballat amb prematurs, he estat una pediatra de batalla de la seguretat social.

Si ets de batalla, per què et decideixes pels prematurs a la tesi?

Per les notícies que van sortir a la premsa. Mentre em partia la cara per recuperar una cagarrina aquí sortia que recuperar un d’aquests nens costava 3.000 pessetes. Vaig parlar amb els metges dels hospitals que poden atendre prematurs, amb familiars, biòlegs, ginecòlegs... És gent que fa bé la seva feina perquè al final surti un nen del qual només se n’encarrega la mare. Si tens tant interès per aquests nens, després ha d’haver dispensaris i consultes externes del cardiòleg, el neuròleg, el psicòleg... Són nens que poden tenir greus dèficits.

I per què el llibre?

El tutor em va dir que si treia la metodologia de la tesi, tenia un llibre. Ho vaig enviar a les editorials i em van dir que era interessant però no pegava en la seva línia. Vaig fer un curs d’escriptura a l’Ateneu de Barcelona, on tampoc encaixava perquè era sobre poesia, narrativa... Però al final, Laura López, una de les professores, em va ajudar. Va ser allà on se’m va ocórrer no només parlar de prematurs sinó d’altres situacions en què faltem a la dignitat dels nens. Que una dona pareixi als 67 anys no és respectuós amb la dignitat d’un nen.

En la meva experiència de pediatra he vist moltes situacions. Per això he pogut explicar 40 escenes diferents. La inicial és la de la dona espanyola de 67 anys que cuidava la seva mare i quan aquesta mor decideix ser mare. Com aquí està prohibit embarassar una dona a aquesta edat, se’n va als Estats Units, paga i queda embarassada de dos. Va venir a Sant Pau, on estaven encantats d’atendre un embaràs d’un risc tan alt. Va parir però al cap de dos anys va morir. No es podia deduir que la bomba hormonal que es va administrar a la dona podria provocar la mort? Com no hi havia pare, van donar els fills a un oncle. Però en realitat els nens són de la societat perquè els haurem de pagar una escola o buscar-los família. Tots els títols dels capítols comencen amb “ningú li havia dit”, en aquest cas Ningú li havia dit que era perillós quedar embarassada als 67?

El propi llibre es titular Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca, el que fa referència a quan els pares es posen a treballar, deixen el nen a una escola bressol i gairebé se’n desentenen.

– És com funciona la societat, es reclamen escoles bressol gratuïtes dels 0 als 3 anys. Després de tota la història de quedar-se embarassada artificialment, el nen acaba anant als quatre mesos a l’escola bressol. El seu sistema immunitari no està preparat. El primer dia que té febre, es para el món i els pares se’n fan càrrec. Al cap de tres setmanes, un altre cop. A la quinta vegada que té mocs, els pares no poden deixar d’anar a treballar. Llavors se li dona l’apiretal i se l’envia a l’escola bressol perquè ja no té febre. Després passa l’efecte i truquen als pares perquè vagin a pel nen. És evident que és ell qui paga la hipoteca. El que passa vuit hores pringant a l’escola bressol perquè els papàs no poden deixar la feina.

I és bo subministrar apiretal al nen?

– Evidentment que no però tampoc es poden permetre les convulsions febrils. El permís postpart ha de ser de més de quatre mesos perquè sinó les senyores han de triar entre feina i ser mare. Això és pervers. Als països nòrdics han entès que els nens són el bé més preuat de la societat. Per això els mestres són els millor preparats i més ben pagats. Quan algú té fills, la societat dóna temps als pares perquè els cuidi. Aquí no hi ha cap partit que aposti per un permís postpart de dos anys perquè la gent tampoc ho demana, si deixes de treballar dos anys quan tornes ja no hi és ni la taquilla.

Falta debat social, per tant.

– Sí. Per això el llibre.

Has aconseguit alguna reacció?
– No, no ve molta gent a les xerrades i falta alguna cosa més de difusió, com contres del diari. Abans d’acabar l’any ho he d’aconseguir. Però no és un tema agradable perquè tothom algun cop ha donat l’apiretal a les vuit del matí al fill i l’ha portat a l’escola. No tractem bé els nens des del punt de vista mèdic, però tampoc pel que fa al respecte. Vestim nenes de la Pantoja, que se mueven sensualmente... És un camí per acabar fent els concursos de miss d’Estats Units. O nens que juguen a tennis, sap tornar tres pilotes, i ja està federat i competint. O igual amb els que et toquen alguna simfonia de Beethoven amb el piano. No els deixem ser nens. No tenen temps de jugar!

Ja està bé que un nen faci esport o toqui el piano. On és la frontera?

– No ha de competir. No pot ser que toquis cinc hores al dia el piano als cinc anys. És el meu parer i el debat queda obert. De fet, aquesta és una de les crítiques que m’han fet al llibre, que els capítols semblen inacabats. Vull buscar la reflexió, si em quedo curt o me n’he passat. També poso el cas d’una actriu que va aturar la seva gira perquè se li moria el gos però després per tenir un fill li ha demanat a una amiga que el gesti.

Justament, la maternitat subrogada és dels pocs temes que ha començat a tenir debat darrerament.

– Els fills són propietat privada? El pots batejar o no, portar a l’escola o no, vacunar o no, portar a les teles o no... Un nen implica educació, per això el cos està preparat per fer-ho de joves, perquè de grans no estem preparades. Amb la maternitat subrogada es canvia tot això a base de pagar. S’acaba pagant el ventre d’una dona! Si mires un programa dels Estats Units, són dones altes rosses i físicament impecables que ja han sigut mares però a l’Índia hi ha habitacions de cinc llits amb dones gestant com si fossin pollastres. En el sou que li donaran de l’embaràs viurà millor que si penca vuit hores al dia. Això és fer-la puta a la senyora. Hi ha gent que diu que la maternitat subrogada es fa manera altruista, no és cert, es fa a canvi de molts diners.

Algun cas hi haurà!

– Sí, però en general això és un negoci. El metge, l’agència i la senyora suquen. Per això es legisla què passa quan la dona pareix i es vol quedar el nen. D’altra banda, amb un ventre de lloguer, semen de banc i òvul de la cosina, què té de meu el nen? Ni el grup sanguini. Quina diferència hi ha respecte a una adopció? Ser mare i veure créixer un nen és meravellós però quina necessitat hi ha que el nen sigui “teu” si n’hi ha molts que no tenen papàs.

També hi ha qui diu que es tracta de la llibertat de la dona a fer amb el seu cos el que vulgui.

– Quina llibertat té aquella dona de l’Índia? No hem de perdre que l’embaràs és una situació de risc, et pots morir. A països amb pocs recursos sanitaris i higiènics, encara és pitjor. La situació de risc la passes tu, no la compres. El mateix passa amb el part, és un cataclisme. S’ha normalitzat que si va malament la culpa és del metge però no és així. És una cascada de meravelles que passen al cos i, si alguna falla, se’t pot complicar.

Ara s’ha posat de moda parir a casa dins de la banyera. A antropologia no he estudiat cap poble en què les dones paressin dins de l’aigua, ni les primitives. Parir dins de l’aigua és de tia progre de primer món, que en molts casos es creuen superiors a les altres. Hi ha la moda de parir a la banyera, de donar a mamar fins que el nen té molts queixals, de menjar-se la placenta...

Les dones són les encarregades de la tasca de cura dels nens. Això és un problema perquè la dona està sobrecarregada i els nens ho pateixen.

– Cal que l’home s’hi posi. Però també cal preguntar si els senyors que ara entren al paritori és perquè volen o perquè la senyora els hi ha dit que entrin. I ens hem de plantejar per a què volem els homes. De vegades semblen imprescindibles i entren a la sala de part, on es maregen perquè no han vist una menstruació en sa vida, i d’altres no. Però la decisió és seva? Tampoc és clar el paper de l’home en tant que una dona pot agafar semen de banc per ser mare soltera i, en altres casos, encara hi ha la mentalitat que són els intendents, els que subministren la llar. Els homes s’han de replantejar quin paper volen jugar perquè sinó poden acabar sent purs inseminadors.

Més preguntes obertes...

– És l’única gràcia del llibre que, més o menys ben explicat, tracta punts dels quals la gent no ha reflexionat. Hi ha un cas que a mi em va preocupar molt i que em va fer trucar al Col·legi de Metges. Era un anunci en què apareixia una mare al sofà amb el pare al costat passant-li el braç per les espatlles mentre el nen gateja per la sala. L’home apunta amb l’aspiradora al cul del nen i, per la potència, el nano tirava enrere. Això arriba a ser un gos i surt la protectora d’animals dient que és una falta de respecte, però si és un nen cuela.

Notícies relacionades