No els doni el gust

Tots portem un feixista dins. Aquesta crec que hauria de ser la primera lliçó que qualsevol entès en política hauria d'assumir com a premissa: Tots som una mica fatxes, sí, i qui diu fatxes, diu autoritaris, aviciats, condescendents o menyspreadors, amb independència del corrent enes militi.

Té cert sentit: ningú s'adscriu a unes idees en les que no cregui ni dona suport a allò que no el convenç. En aquesta lògica, si defenso unes posicions polítiques, ho faig perquè crec que tinc raó i, si estic en possessió de la raó –o, fins i tot, del Bé–, no haig de fer concessions amb el rival ideològic, percepció que propicia que els que se m'oposen acabin resultant un enuig, una molèstia o, vists els temps, un enemic. El rival ideològic, en definitiva, ha de ser apartat o vençut per tal de que les (meves) idees correctes arribin als ports de poder, "move on over or we'll move on over you", que expressaven els Panteres Negres, en un apotegma d'allò més catchy.

Aquest instint "fatxa", que bé podríem anomenar tribal, connatural en tot agent polític, ens porta a entregar-nos a baixes passions intel·lectuals. Gent més erudita que jo els haurà parlat de l'anomenat confirmation bias o biaix de confirmació, fenomen estudiat pel psicòleg Peter Cathcart Wason pel qual tendim a donar més credibilitat a la informació que ens dona la raó, que reafirma la nostra adscripció política i, millor encara, que apuntala l'error del altri. L'instint tribal també dona força als ideòlegs, figures funestes –i una mica sofistes– descrites amb eloqüència per Jordan B. Peterson a la ponència The Necessity of Virtue, on adverteix dels perills de confiar exclusivament en la construcció racional de les idees, idees de la tribu, en aquest cas, tot oblidant el substrat ètic que les hauria d'informar.

No obstant això, parlar exclusivament de la tribu no fa justícia a la realitat postmoderna. La tribu, com apunta Andy Crouch al seu llibre Playing God, esdevé religió o, més aviat, iconoclàstia, de tal manera que els seus prebosts s'arroguen el rol d'ídols, configurant-se un ecosistema polític complert: la tribu i el tòtem; manllevant l'expressió de Víctor Lapuente, la tribú i el xaman.

El fatxa ja no serà només tribal, doncs, serà també un iconoclasta i si amb un radical ja es difícil parlar, imaginin amb un fanàtic. Insisteixo, tots som susceptibles de caure en tal parany. Pecar massa de porc satisfet, en paraules de Mill, i abandonar-nos a la comoditat intel·lectual pot alliberar el nostre fatxa interior i crec que podem coincidir en que ningú vol això. En el fons, no els descobreixo res de nou. La vagància intel·lectual, verger del demagog, és una amenaça de la democràcia que ja va detectar Sòcrates, amb resultats ja coneguts.

Ara bé, té solució? Oi tant –i força liberal, si m'ho permeten–. Hamilton als articles de El Federalista ens anuncia un principi que ens pot protegir del tribalisme: Els homes no són àngels i, per tant, no els podem tractar com a tals. En altres paraules: desconfiem. Desposseir al poder de poder i encaixar-lo a un sistema d'equilibris institucionals i socials limita el que el polític pot fer i, més encara, deixa sense eines a l'iconoclasta que pugui accedir a les magistratures.

Les solucions també passen per la pròpia ciutadania que, per la seva condició, té l'obligació d’estar a l'alçada de la seva pròpia democràcia.

En comptes de pontificar sobre la cultura política (expressió horrorosa, per cert) o de suggerir reformes educatives integrals, crec que el millor que puc recomanar és take a step back. Veure els cotxes passar, en comptes de llençar-nos a la carretera. En paraules d'un eminent company de partit, Juan Milián, l'exercici passa, per començar, almenys, en no fer un retweet, per exemple. Tenir una paraula amable, saber disculpar-se quan s'està equivocat o –a risc de sonar cursi– prendre't una cervesa amb el teu veí ideològic són vies per descobrir que, com deia un autor escocès, la humanitat són tot cosins. Al mateix temps, és deure del ciutadà fundar la seva desconfiança, informar-se i tenir criteri, activitat, per altra banda, molt senzilla gràcies a Internet. Resa el lema del Washington Post que "Democracy dies in darkness", així que posem una mica de llum.

En definitiva, no doni el gust a l'iconoclasta de sortejar les seves defenses mentals. No es doni, vostè mateix tampoc, aquest gust.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades