Mons feliços

L'obra L'Ordenament jurídic (1918) de Santi Romano, ens deixa una sentència d'allò més interessant: "L'ordenament jurídic antecedeix a la llei". Si bé pot sorprendre, és, en el fons, d'un sentit comú evident. L'ordenament jurídic no es composa només de lleis i normes, és més, aquestes són la conseqüència de l'existència d'un ordenament, que no és altra cosa que un sistema de referència i validació de les disposicions que governen una comunitat determinada. Així, la tradició i els costums, la jurisprudència, el constitucionalisme –entès com la fonamentació bàsica de la organització política, incloent els drets i deures del ciutadans– o la filosofia que impregnen una societat componen els elements, els principis, sobre els que erigirem un sistema legal. L'ordenament jurídic, en tant que més immaterial que la llei, en sentit estricte, és molt més flexible i canviant, ja que no muta –no només muta, hauria de dir- d'acord uns procediments establerts, sinó també amb els canvis socials, en tota l'amplitud del terme.

Posem un parell d'exemples: el redactat de la nostra Constitució de 1978 contempla el matrimoni com la unió entre un home i una dona. El Tribunal Constitucional i les reformes del govern de Zapatero van permetre superar el primer plantejament per encabir, també, el matrimoni entre persones del mateix sexe, però, abans d'això, el canvi es va operar a nivell social. Va ser la pròpia comunitat la que va impugnar l'esquema tradicional i així ho va reconèixer l'ecosistema polític i, més encara, el jutjador constitucional. La llei no va canviar la societat, sinó al revés, la societat va forçar el canvi de la llei, amb feliços resultats.

Un altre exemple el trobem al naixement del Dret Mercantil, fa més de cinc segles. L'avui dia molt molt regulat Dret dels negocis va començar com un conjunt de costums, establides gremialment entre mercaders. Entre comerciants, per iniciativa pròpia, van començar a reconèixer i a adherir-se a codis de conducta, a formes de negociar i, fins i tot, van establir tribunals on dirimir les seves controvèrsies, els anomenats consolats del mar –que es podien trobar a Barcelona, València i Balears, sense anar més lluny–. En aquest cas, un altre cop, veiem com la societat, abans que legislar, va conformar un sistema d'obligacions que assumiren com a propi, un fenomen que es coneix com a opinio iuris, és a dir, la convicció de juridicitat.

L'eminentíssim Eduardo García de Enterría, uns cinquanta anys més tard, ens ofereix una lectura sobre les paraules de Romano també molt interessant. Destaco dues reflexions: la primera resa que no es pot conceptuar un Estat de Dret com a un simple agregat de normes. La llei és una "autodisposició" de la comunitat, en altres paraules, una "auto-obligació", per tant, no hi haurà llei sense comunitat, no hi haurà llei sense ordenament.

Val dir que les anteriors reflexions apliquen també a règims autoritaris. Una comunitat que està a favor del règim o que, simplement, el consent sembra les bases per desplegar un ordenament jurídic no democràtic. Fins i tot, una interpretació arriscada ens pot portar a afirmar que una comunitat coaccionada, tant coaccionada que veu la seva voluntat desplaçada, també presenta la convicció de juridicitat, és a dir, la percepció interioritzada que l'Estat el pot obligar.

La segona reflexió de De Enterría el porta a limitar el poder de la llei, com a tal. La doctrina jurídica anomena "funció performativa de la llei" a allò que tots podem entendre: la llei canvia la societat. Si es prohibeix fumar als bars, cada cop menys gent optarà per fumar. Si es prohibeixen els anuncis de tabac, cada cop menys gent es veurà inclinada a consumir aquests productes. De Enterría, sobre la teoria de Romano, vol matisar aquest postulat. Sí, la Llei canvia la societat, però una societat no canvia només amb la llei. No és possible afirmar que existeix equivalència entre el que disposa l'ordenament positiu –el codificat, el que pren forma legal– amb la realitat de les societats. Fixem-nos: el tràfic de drogues és il·legal, però existeixen mercats negres; la llei protegeix els drets d'autor, però existeix la pirateria. Ens dotem d'un sistema penal, precisament, perquè la llei no encaixa a la perfecció amb la societat i hem de protegir-nos, però això dona per a un altre debat.

Insisteixo: és d'una obvietat fins i tot insultant, però per aquest motiu m'agrada tant aquesta teoria –que rep el nom d'ordinamentalista, per cert– perquè és descaradament empírica i, al seu torn, de moltíssima utilitat per la creació de polítiques públiques.

Parlant de polítiques públiques i de política, en general, veiem com els partits polítics d'esquerres –o, hauria de dir, que no són de dretes– tendeixen a no ser molt "ordinamentalistes". Així, des d'una perspectiva –massa– ideològica o basant-se en excés en un model de societat més o menys abstracte, aquesta classe de partits pretenen canviar el curs i els costums d'una societat des d'un escó, promovent mesures de gran intervenció, com són: reformar l'educació per introduir certs continguts; regular, regular i regular; aïllar les opcions que no es compadeixen amb el seu argumentari –vegi's el cas del cotxe privat, cada cop més foragitat, a les ciutats–; intentar governar voluntats amb la política fiscal, incentivant allò que agrada o gravant allò que no; i un llarg etcètera.

No dic que no podem trobar exemples d'èxit d'intervenció estatal a la societat o que, en alguns casos, és necessari forçar el canvi d'una societat pel mecanisme legislatiu, però ni podem sotmetre-ho tot a la llei, ni podem pretendre la reforma integral d'una societat per ajustar-la a un postulat ideològic.

Com molt bé ha explicat el recentment elegit president del Partit Popular Català, l'Alejandro Fernández, no entendre aquests dos senzills límits ens aboca al pensament utòpic, és a dir, al convenciment que la societat ha de ser canviada –segons els dictats d'un partit– i que aquest canvi l'ha de propiciar l'Estat, dotat de tota la seva força. A sensu contrario, la política, entesa com a policy-making, ha d'acceptar –i aquest és un pilar fonamental de la democràcia ben entesa– que la societat és i serà imperfecta. Dic més, la política ben entesa ha d'entendre que un mateix, en els seves certeses polítiques, també pot ser imperfecte.

Hem de renunciar, llavors, a aconseguir un món millor? De cap manera, però les nostres ganes de transformar-lo no poden pretendre que deixi de girar.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades