Sobre l'Orgull Hetero

La dogmàtica de l'articulista demana una breu introducció, però, aprofitant que la discussió que s'aborda és en boca de tothom, ens estalviarem els circumloquis: té legitimitat el Dia de l'Orgull Heterosexual? Hauríem de permetre-ho?

Comencem amb els límits de l'assumpte: sí hauríem de permetre l'existència del moviment en favor de l'Orgull Hetero. No s'hauria d'articular cap obstacle administratiu ni legal per al seu desenvolupament. No deixen de ser una manifestació social. Ens ha de donar igual si tenen més o menys raó. Per tant, l'únic respectuós amb els drets individuals dels partidaris de l'Orgull Hetero es deixar-los expressar-se com a la resta.

Per altra banda, fora de l'objecte d'aquest article queda la polèmica relativa a l'encapçalament de la manifestació de l'Orgull, a Madrid, d'on s'ha vetat al Partit Popular i a Ciutadans. No estic gens d'acord amb aquesta mesura, però no la tractaré en aquesta peça d'opinió.

Dit això, aprofundim: tenen raó els partidaris de l'Orgull Heterosexual?

Aquells que s'oposen a que se celebri l'Orgull Hetero acostumen a adoptar una postura teleològica, és a dir, es pregunten quina és la finalitat de l'Orgull. Així, arriben a la conclusió que, rere l'ambient festiu, batega un esperit de reivindicació i ningú els podria treure la raó. L'embrió del Dia de l'Orgull LGTBI el trobem a les protestes de Stonewall de 1969, primer moment de la nostra Història recent en què un clam popular s'aixeca per demanar prou a la discriminació basada en l'orientació sexual. Aquesta interpretació reivindicativa de l'Orgull bé es podria compadir amb les successives transformacions que les reclamacions experimenten: als vuitanta, el Dia de l'Orgull és convertí també en un dia de conscienciació –i desmitificació– de l’epidèmia del VIH; als noranta i a principis del segle XX, veiem bullir demandes per l'equiparació de drets en matèria de matrimoni, adopció o servei militar.

En definitiva, des d'aquesta perspectiva, el Dia de l'Orgull és reivindicatiu per naturalesa i el “col·lectiu heterosexual” té poques coses a reivindicar, si és que en té cap. En altres paraules: hi ha festes a les que no s'està convidat.

Té certa lògica: oi que no tindria massa sentit que, a una manifestació en favor del sistema de pensions, hi trobéssim també proclames demanant apujar el sous als funcionaris? Són matèries connexes –que podríem agrupar sota el paraigües dels drets socials, per exemple–, sí, però amb un rerefons notablement diferent.

Ara bé, el que ens hem de preguntar és si abordar de forma aristotèlica el Dia de l’Orgull és la millor opció. Ens ha d’importar que d’altres vulguin una peça de protagonisme? Desvirtua en res la reivindicació el fet que admetem l’Orgull Hetero? No.

 

Les revolucions tenen un caràcter transicional. Són una eina, un instrument per arribar a una fita. L’estat revolucionari no pot ser permanent perquè la impugnació del Sistema ha d’acompanyar-se amb la substitució del Sistema. Pensem-ho:

La revolució obrera volia transformar els fonaments del treball.

La revolució comunista volia esfondrar un règim polític i econòmic per crear-ne un de nou.

La revolució feminista vol donar contingut i efecte als drets i llibertats de les dones.

Per tant, la revolució –diguem-ne– sexual vol arribar a un estat en que no sigui necessària cap reivindicació –si no, no seria una revolució– i això passa indefectiblement per transformar la finalitat de la que parlàvem. L’Orgull, tot i ser només l’aresta d’un moviment molt més ampli pot ser punta de llança de l’última fase que li queda per viure a la revolució sexual: el pas de la protesta a la creació d’un nou statu quo L’Orgull, tot i ser només l’aresta d’un moviment molt més ampli pot ser punta de llança de l’última fase que li queda per viure a la revolució sexual: el pas de la protesta a la creació d’un nou statu quo de normalitat, de no discriminació, de comprensió i de respecte. En el fons, ja hi som ben entrats en aquesta fase, si bé queda força camí per recórrer.

En conclusió: si bé és cert que, en els termes del propi Dia de l’Orgull LGTBI, no té cap sentit admetre a l’Orgull Hetero –ja que no hi ha reivindicació racional que els pugui moure–, també és cert que assimilar-lo no seria pas mala opció. La vertadera finalitat de l’Orgull, doncs, ja no deuria ser només la reivindicació, sinó la creació. La revolució haurà de passar per la integració i la pedagogia per triomfar, no per l’essencialisme col·lectivista, per moltes raons que esgrimeixin.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades