Dos grafits

La cultura pop és a la cultura el que la música militar a la música. Sota aquesta sentència, una mica (bastant) snob, no s'amaga cap altra cosa que una constatació de la realitat. M'explico: Partint de la base que som humans i, com a tals, limitats, és impossible gaudir d'un coneixement profund de la majoria de sabers, fins i tot, d'aquells que ens apassionen.

És més, hom diria que no és ni tan sols recomanable voler adquirir un saber abissal de qualsevol matèria, consell que consagra la dita popular que diu: "Més val saber poc de moltes coses que molt d'una sola".

Fins aquí, tot el que escric són obvietats. Dit això, el fet que l'erudició, el saber profund, només sigui a l'abast d'alguns amb la solvència intel·lectual i la determinació per arribar-hi no fa aquest saber menys real o existent ni tampoc menys transmissible. En ocasions, doncs, certes idees que, en principi, estaven reservades a un nivell de reflexió vedat a la majoria de mortals aconseguiran obrir-se pas fins a la ja esmentada cultura pop, que també podríem anomenar mainstream, cultura general o coneixements mínims.

I així arribem al quid de la qüestió: La transició a la popularitat.

Donat que, com dèiem, no som experts de tot el que opinem (ni és exigible que ho siguem), les idees que s'expandeixen, irremeiablement, és simplifiquen. Així, l’obra de Plató pot ser sintetitzada en un parell de temes d'un curs de Filosofia de Batxillerat o la vida i miracles de Winston Churchill pot ser resumida en el seu llegendari We will never surrender.

Insisteixo: I això no és, ni molt menys, dolent. Més val una mica de Plató i de Churchill que no saber-ne res.

Fins i tot, si ens sortim dels saber més tradicionals, com són la Història i la Filosofia i ens anem a la saviesa revolucionària, també observem aquest fenomen.

Vegem la major revolució dels nostres temps, la feminista, com opera de la mateixa manera: Segurament, la majoria no haguem estudiat a Emmeline Pankhurst, a Clara Campoamor, a Simone de Beauvoir o a Rebecca Walker amb el deteniment que mereixen, però podem reconèixer que les idees feministes que sostenen són perfectament vives i vigents. Podem condensar el seu saber, en definitiva, en idees tan senzilles, per exemple, com el "No és no", en matèria de consentiment sexual, o el conegut glass ceiling.

Faré un apunt: No dic que aquestes i d'altres idees no estiguin sotmeses a discussió o que gaudeixin d'acceptació universal, sinó que són àmpliament conegudes, evidentment, dins un context determinat. Tan conegudes, en realitat, que desconèixer-les ens valdria la qualificació d'ignorants.

A on vull arribar, doncs? El fet que el saber sigui transmissible amb facilitat (i encara més avui dia) és un fet objectivament positiu, però que també genera els seus monstres. Monstres, la majoria, que neixen de la interpretació del que altes van deixar dit o escrit.

Així, una idea pot ser víctima d'una interpretació exorbitant, desnaturalitzant-la, com succeeix amb Henry David Thoreau, que ha passat de ser considerat un llibertari passat de moda a un naturista portada dels més populars llibres d'autoajuda. De la mateixa manera, arrabassar un concepte del seu context pot donar lloc a les més equivocades reflexions. La Inquisició i la Conquesta d'Amèrica són exemples de com jutjar amb els ulls del present els fets del passat ens pot dur a treure les més errades conclusions (i deixaré aquí el tema, perquè no vull obrir la caixa de Pandora). No ens anem tan lluny, recentment, a Laura Ingalls Wilder, autora La casa de la pradera, li van retirar el premi que concedeix l’Association for Library Service to Children perquè la seva obra conté comentaris indiòfobs. Un fenomen que l'incendiari Bill Maher defineix com la "What were you thinking? Generation".

Així, la cultura pop és a la cultura el que la música militar a la música. Més senzilla, més instrumental, més militant, inclús, però ambdues no deixen de ser música. Ara bé, no obrirem el vals d'un casament amb una marxa de tambors, com tampoc veurem desfilar els regulares de Ceuta i Melilla tot sonant el Cànon de Pachelbel.

Hem d'exigir (i ens hem d'exigir), doncs, que les idees que fonamentin les nostres opinions siguin solvents, profundes (una mica, almenys), no populars. Igualment, hem d'exigir (i ens hem d'exigir) una actitud de cerca permanent d'idees populars, un cert, si se'm permet l'expressió, picoteo cultural, per tal de no deixar de trobar nous estímuls, nous sabers.

En definitiva, si entenem el saber com un concepte matèricament líquid veurem que aquest pot esquitxar, fer corrents i onades o, fins i tot, ressaca.

Tancaré aquest article amb una anècdota que pot il·lustrar l'anterior: L'abril d'aquest any vaig creuar-me amb dos grafits, en dies diferents, que em van cridar molt l'atenció. El primer, a Sant Cugat, vermell, una mica cutre, però ben clar, deia: "Cap Estat ens farà lliures" i crec que el signava alguna entitat independentista. El segon, a Salamanca, negre: "La libertad no hace al hombre feliz. Le hace hombre", sense signar.

Dos grafits que resumeixen, probablement, el tronc del que considero la meva ideologia, ideologia que procuro fonamentar i per la que he invertit (i invertiré) un temps informant-me. Dos grafits, quinze paraules, simplificats, instrumentals, esquitxats, que evoquen, com si fossin l'Aleph, segles de pensament liberal, llibertari i, fins i tot, anarquista.

Dos grafits, música militar.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades