Diàleg: un significat buit

Cants de diàleg ressonen a la plaça Sant Jaume, on el President Torra commina a Pedro Sánchez a sit and talk (de tots els eslògans del processisme, possiblement el menys atractiu).

“Diàleg” és una paraula que, al món del debat acadèmic, anomenarien magnètica. Hi ha certs mots que, pel sol fet d’anunciar-los, sembla possible captar l’atenció de l’audiència. Altres exemples de paraules magnètiques serien “canvi” o “solució”. Qualsevol campanya electoral és un ecosistema fecund per les paraules magnètiques.

Per defensar-nos dels cants de sirena de les paraules magnètiques ens hem d’exigir un esforç addicional. Les paraules, els missatges, són forma i són fons. “Diàleg” o “negociació” tenen un fons concret i molt estudiat per científics i humanistes.

Ambdós són mots amb accepcions dinàmiques. Dues persones negocien quan tenen capacitat i voluntat d’actuar sobre la peça de realitat sobre la qual tenen influència: jo no puc negociar el preu d’un cotxe si, per començar, no tinc els recursos per comprar-me’l; jo no puc negociar un augment de sou amb un empleat si no és la meva competència.

Així, quan el polític de torn parli de diàleg o de negociació, el que ens haurem de preguntar és: en primer lloc, poden negociar?

Quan Pablo Casado es va a apropar a Pedro Sánchez a l’abril per oferir pactes d’Estat (que Sánchez va rebutjar), ambdós líders es veien en posició per negociar: tenien majories suficients, els mecanismes legals ho permetien, es disposaven dels recursos per implementar els pactes, etc.

 

Quan el President Torra parla de diàleg amb l’Estat, hem d’arrufar el nas. Es veu el President en posició de negociar? Gaudeixen de flexibilitat les seves demandes? No. Gens ni mica. Consideracions a part, Quim Torra i els partits que li donen suport al Govern volen un referèndum d’autodeterminació acordat, però refusen arribar a l’acord per qualsevol via possible (anant al Congrés o reformant la Constitució , per exemple). Ni tan sols Pablo Iglesias, que alguns dies defensa el dret a l’autodeterminació de Catalunya –i alguns dies no– podria arrencar un pacte que fes feliç al negociador de la Generalitat.

Negociar, pel processisme, no és doncs arribar a acords. No entén el processisme les nocions d’insatisfacció o de cessió. El processisme –majoritarista i maximalista– vol que li donin la raó. Diàleg es defineix com “dona’m la raó”. Aquesta va ser també la seva actitud envers els pressupostos, per exemple.

Dialogar és un procés (sí) sempre orientat a un resultat que es dona entre dues parts amb capacitat per fer-ho. Avui, a les relacions Generalitat - Govern Central hi manquen tots aquests elements.

Ignacio Rigau, coordinador General de Noves Generacions de Catalunya

Notícies relacionades