Complex de demiürg

El llenguatge o, més aviat, la forma d’emprar-lo pot revelar moltes coses del nostre interlocutor, no per res acostuma a ser l’objecte de les crítiques de tot moviment que es digui revolucionari. Des de la revolució soviètica, que va voler abolir el registre formal del rus, per no fer distincions entre parlants, fins l’ús del femení com a plural genèric, popularitzat per la CUP, la forma de parlar no deixa de ser el reflex de la forma de pensar i, precisament per aquest motiu, la bellesa d’aquest fenomen resideix en que, en la majoria dels caos, és inconscient.

Una cantarella que hem hagut d’escoltar molt, en aquest extenuant Procés, és la que resa: “El Parlament de Catalunya és sobirà”. Podríem aprofundir en si Catalunya és o no és un subjecte polític dotat de sobirania i seria, segur, interessant analitzar, fins i tot, podríem parlar de què és la sobirania, però hi ha gent molt més competent que jo tractant aquests temes.

El que crec d’interès comentar és la imputació de l’esmentada sobirania. Fixeu-vos: És del Parlament, no del poble català de qui es predica aquest privilegi. En alguns casos, hem sentit que, indistintament, Parlament i poble comparteixen aquesta virtut westfaliana, fet que no altera l’argument.

Entendre que el titular de la sobirania és l'Estat, en abstracte, en comptes de de la seva ciutadania, no és nou. Més aviat, és força antic. Durant el segles XVIII i XIX, els pensadors germànics van desenvolupar eloqüentment aquesta teoria, tot lligant-la a la seva concepció de la cosa pública. Així, l'Estat, llavors molt lluny de ser com el concebem avui, s'erigia com el veritable subjecte polític. Els engranatges institucionals i jurídics, encapçalats, en aquest cas, per instituts solemnes com la monarquia, eren els contenidors de poder, poder que es projectava ja sigui marcant les relacions internacionals o en relació amb la població.

La doctrina francesa, influïda per la seva història, va entendre que l'actor sobirà, en canvi, no era l'Estat, sinó el poble. No fa falta dir que van ser aquests postulats els que, finalment, van triomfar, sent consagrats ja no només en tractats, sinó en corpus jurídics vinculants. Des de la centenària Constitució dels Estats Units, a la que dona inici un clar "We the People", fins la joveneta Constitució Espanyola de 1978, que, al seu article 1.2, resa "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat", són molts els exemples de països democràtics que entenen els ciutadans com el vector legitimador (i generador) de les institucions. En altres paraules, la sobirania popular és, avui, un concepte estès, acceptat i pacífic.

Per aquest motiu, sorprèn tan que ens diguin i repeteixin que el Parlament és sobirà. Són importants les institucions? Oi tant, són fonamentals per la bona salut de l'Estat, però no són sobiranes. Garanteixen la nostra sobirania, però no en són les titulars. Pot ser un eslògan? "El Parlament és sobirà" és un reclam poderós, sí, però no més que "el poble és sobirà" i, en qualsevol cas, un lema ha de comunicar eficientment una idea, no canviar-la. A quina conclusió ens porta això? A que, veritablement, qui pronuncia aquesta classe de discursos pensa que el Parlament (o la República Catalana) és sobirà, és a dir, que les institucions "de país" passen per sobre del país i del seu paisanatge.

Des d'aquesta òptica, cobren sentit altres actuacions de l'independentisme (potser hauria de dir del processisme, vist l'evident divorci entre ambdues corrents). Parlar del "poble de Catalunya" com un concepte unívoc i monolític, tot i haver-se demostrat que aquest és plural, pluralíssim, ja no només entre independentistes i no-independentistes, sinó dins de cada opció política; les constants apel·lacions a la candidatura unitària, al front comú o a "fer país"; haver fet de les concentracions i manifestacions una marca pròpia; l'escarni al que són sotmesos els que no s'adscriuen a tots els dogmes processistes. Tots aquests són exemples de la concepció accessòria del poble. Un poble supeditat a les institucions, com el Parlament (o el propi ex-president Puigdemont, que ja sembla investit d'aquest estatus), un poble supeditat a la construcció nacional.

Un poble entès, en definitiva, més que com a poble, com una massa. Compacta i uniforme.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades