Adam armat

Potser el vici polític més estès, amb independència de l'eix ideològic, territorial o temporal que hom estudiï, és l'adamisme, és a dir, la concepció segons la qual es fa una cosa com si no l'hagués fet mai ningú abans. Sentir-se alfa i omega, en el fons, és del tot natural, per temptador, essent la novetat, per si mateixa, una qualitat sovint tinguda per lloable.

Potser, el cas més interessant, per nosaltres, d'adamisme és el Procés. Les forces que l'impulsen, i així se n'han vantat, s'han cregut les primeres en assolir moltes fites o s'han emmirallat en figures que talment es presenten. Si bé sí que podem atorgar-li al Procés moltes medalles pel que fa als seus èxits, majoritàriament numèrics, és al substrat intel·lectual on no trobem res de nou.

El Procés fent bandera d'una suposada transversalitat, ha volgut dissenyar un camí cap a la independència no nacionalista, mai vist abans, basat en el dret d'autodeterminació de la nació catalana. Tan és així que, quan Quim Torra accedí a la Generalitat, independentistes destacats es van lamentar, tot dient que "la fase nacionalista del Procés feia temps que s'havia deixat enrere". Aprofundim.

Què uneix als defensors de la nació no nacionalista de Catalunya? Doncs uns símbols comuns, impossibles de llistar en la seva totalitat (llaços, estelades, lemes, cançons, litúrgies i esdeveniments); la defensa de la llengua, com a patrimoni exclusiu; l'adscripció acrítica al sistema institucional amb la aquiescència dels antisistema; la defensa d'uns mitjans de comunicació determinats, amb línies editorials i d'estil determinades; fins i tot, la referència geogràfica, manifestada pels Països Catalans, compostos, en part, de territoris que no volen ser països ni tampoc catalans.

Per què no és res de nou? Perquè la concepció de la nació com un agregat de gestos pop i d'instituts estètics, no necessàriament excepcionalistes, és un fenomen que s'aprecia des del segle XIX i que així recull Michael Billing al seu llibre Banal nationalism. Sí, el Procés no és altra cosa que una amalgama de nacionalisme banal, banal en el sentit de quotidià, rutinari i subtil, fet que el fa molt més perillós, ja que ens aboca a l'oblit sociològic, en paraules de Billing. Ens duu a oblidar que existeixen altres marcs possibles de convivència, d'ordenar-nos jurídicament i social, que existeixen altres problemes als que fer front, junts, i ens duu a oblidar que existeixen mínims vigents, ètics, polítics que no haurien de ser objecte d'impugnació per la comunitat.

La comunitat imaginària (expressió, també, de Billing), llavors, funciona com el vel sobre el que cobrir-ho tot i a tots. Si bé la seva implantació és costosa, requereix de certa pregnància, també és molt seductora. És fàcil caure en la inducció que sosté que el conjunt d'elements, combinats, conformen la nació i és fàcil sentir-se part d'aquesta per afinitat als mateixos.

En aquest lògica, no és difícil acceptar la proposició que, amb la producció i absorció de més d'aquests elements, més individus s'adscriuran a la nació banal, el que es va anomenar, en el nostre cas, "l'eixamplament de la base social" . D'aquesta manera, quan s'assevera que la República serà feminista i social o no serà, no es tracta d'una descripció del volkgeist, sinó d'un producte, segurament de contingut molt respectable, però un producte al cap i a la fi pel mercat politicoelectoral.

De l'anterior podríem deduir, doncs, que la nació catalana, en efecte, no existeix. Uns dels estudiosos de la nació, a part d'un destacadíssim jurista francès de finals del XIX i principis del XX, Léon Duguit, sosté una teoria que em sembla ben aplicable al cas que ens ocupa. Duguit, a un conjunt de ponències anomenades Souveraineté et liberté, defineix la nació com el conjunt poblacional física i moralment lligat a un territori.

Un dels elements morals essencials de la nació, afirma rotundament Duguit, és la lluita, la lutte. La lluita en sentit literal. La lluita, posa per exemple, de França per no ser alemanya o dels Estats Units per afirmar-se a si mateixos. Els fills de la nació, per definició, vessaran la sang si fa falta, perquè la nació els dona vida, i, per ella, la posen al seu servei. Què romàntic.

Ara bé, és la República catalana una nació? És present als cors dels seus "ciutadans" la lutte? Gràcies a Déu no. La modernitat i la prosperitat europees ens han portat la pau. La comoditat, potser, és el que caracteritza la revolució independentista, de base. No ho neguem. Les manifestacions per la llibertat acaben a l'hora de sopar i les arengues es donen per xarxes socials. I, entenguin-me, això està molt bé. La revolució, com s'han fartat a repetir-nos, ha estat cívica i democràtica i familiar i festiva i simpàtica i joiosa i somrient i bonica. Però no bèl·lica, ni mai ho serà. Amb una renta per càpita mitjana de 30.000 euros i un estil de vida estable, la població catalana s'arruïnaria amb un procés bèl·lic. Com apunta el politòleg Víctor Lapuente, els processos d'independència necessiten d'una població que vegi la presa de les armes com una opció raonable i això només succeeix si no es té res a perdre. Tan poc qualla la idea de la lluita que, fins i tot, hi ha prebosts independentistes que asseguren que la República no tindrà exèrcit.

La prosperitat, en definitiva, ha ofegat la nació catalana, que ha de conformar-se amb una nació banal. Una idea de nació que, per no ser, no és nova ni és nació.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades