Trencar la invisibilitat: 4 històries de lesbianisme

I

Un dia més a l’institut, avui ha estat com sempre. Res de nou. Un examen, i dues entregues de treballs finals. M’he llevat a les 7h com cada dia, m’he fet un entrepà de formatge i a les 8h ja era a classe. Hem començat amb català, la profe ens ha fet fer un treball en grup. La Laura s’ha assegut al meu costat i quan estàvem a punt d’acabar s’ha girat i m‘ha dit: “Tia, ahir et vaig veure passejant per Avinguda Cerdanyola amb la teva amiga, aquella rossa”. La Laura ho sap, sap que la Clàudia i jo no només som amigues, sap que som nòvies, però com sempre li ho he hagut de dir. També li he preguntat per què no em va saludar i la seva resposta m’ha fet mal, tot i que no m’ha sorprès: “És que era amb la meva mare i clar, no ho sé… em fa vergonya que sàpiga lo teu…”. Des de darrere ha aparegut l’Òscar, que havia estat escoltant tota la conversa, m’ha deixat una nota dins la motxilla que acabo de veure i on hi posa “Ei Alba, si un dia d’aquests la teva amigueta i tu us avorriu truqueu-me i fem un trio”. I quan passa això no para de venir-me al cap la gent que diu que ja hi ha igualtat, i que no existeix l’homofòbia. I què és, que em jutgin i m’assenyalin? I què és, que pensin que sóc una joguina sexual pels homes? I què és, que segueixin castigant-me per no voler tenir relacions amb homes? 

Més tard a casa a l’hora de sopar el pare ens ha explicat una història d’una dona de la seva feina, una tal Joana. Per descriure-la ha fet servir la paraula ”marimacho”, i jo com sempre que fa aquests comentaris, m’he enfadat. “Ets una histèrica nena, no n’hi ha per tant”. M’he aixecat i m’he tancat a l’habitació a escriure.

II

22 d’abril del 2021

L'Adela jeia a la cantonada d'aquella terrasseta on el sol hi tocava només un parell d'hores al dia. Amb els genolls encongits al pit s'encenia un cigarro i llegia un diari desendreçat. - Adela! El cafè està a punt! - La Marta, com sempre, preparava el cafè per les quatre; dos amb beguda de civada i dos amb llet. Ja feia temps que vivien en aquell piset, i encara en feia més que decidiren viure d'aquesta manera, sense homes i sense fills.

No havia estat fàcil explicar-ho a les famílies corresponents i totes coincidiren amb el mateix pensament "serà una cosa passatgera, de joves nosaltres també pensàvem que viuríem sempre amb amics". Però no, elles no eren quatre estudiants universitàries que compartien pis durant la carrera. Elles eren amigues i companyes i havien pres una decisió política de com volien viure. No volien posar-se al llit amb un home i despertar-se cada dia al seu costat, no volien ser mares i acabar tenint una doble jornada, treballant a la feina i treballant a casa. I no ho volien fer perquè ho podien decidir, podien decidir no emportar-se a casa tot el que el sistema capitalista i el patriarcat havia creat. No havia estat una decisió fàcil, no només les famílies els ho havien retret. Elles mateixes havien dubtat. Perquè sabien que la decisió volia dir deixar de ser “dones com cal”, amb tot allò que els havien ensenyat que havien de ser: dones que cuidessin del marit i tinguessin fills i que tots estiguessin ben alimentats, vestits i cuidats per anar a treballar, i que tinguessin una feina que també les fes a elles productives, i que estiguessin, a més a més, sempre guapes i perfectes. I tot preguntant-se com seria el món si un dia les dones deixessin de fer això, van decidir-se a fer-ho.

L’Adela s’aixeca, guarda el diari i frega la tassa de cafè. Mira les seves companyes i somriu, es penja la bossa al braç i baixa al mercat a comprar. La Marta i la Berta es preparen per anar a l’escola a treballar. La Joana es dutxa, es posa un vestit de flors i surt de casa cap a una reunió. I així cada dia, compartint la vida i la lluita de ser dones d’una altra manera.

III

Des que van fer-la fora de la feina, la mare passa moltes hores a casa. Ara s’ha enganxat a instagram, i es passa hores mirant la pantalla. No vol penjar fotos, perquè li fa vergonya la casa on viuen i no vol que es vegi, però mira les publicacions que surten al timeline del telèfon de la filla, i les comenta amb ella.

-Mira, carinyo, surten unes lesbianes com tu! Ui, aquesta és molt famosa eh, que té molts likes d’aquests. Has vist que ja no us heu d’amagar? Ai, mira, i just em surt un anunci d’una samarreta moníssima de l’arc de sant martí, quina casualitat!

Agafes la pantalla i veus la Dulceida. Sí, és lesbiana, però no és com tu ets. No ha d’amagar una casa que li fa vergonya, perquè viu en un palau. No s’ha d’amagar les mides del seu cos, que a tu et torturen cada dia. No s’ha d’amagar ni tan sols que té sexe lèsbic, sinó que això li augmenta els seguidors. Però tu no ets la Dulceida. La teva casa et fa vergonya. El teu cos et fa vergonya. Et fa una mica de vergonya, fins i tot, saber que mai no li faràs regals caríssims a la teva parella, com fa ella. I et fa vergonya perquè qui té likes és la Dulceida, i no la gent com tu.

-Mama, no són lesbianes com jo. Són tot el que jo no sóc. I que sí, que la gent ja no s’estranya tant, però segueixen pensant quan em veuen pel carrer que sóc un producte que poden agafar. Segueixen pensant que em posaré una samarreta del Zara que digui que sóc lesbiana i ja se m’hauran acabat tots els problemes… O vaja, potser això ni els importi perquè ells ja hauran guanyat diners.

IV

Bru 18 anys: “Ara em toca a mi... jo mai mai, he follat a un cotxe”    
El Lluc, el Roc i l’Abril beuen.

L’Arlet es queda glaçada, mira l’Abril, la seva millor amiga, perquè no sap què fer. Passen 20 segons en silenci, incòmodes, cap dels cinc no diu res. L’Arlet respira, agafa el got de cervesa, beu i diu:

“Estic farta. He follat a un cotxe, sí, i ho he fet amb dones. I sabeu una cosa? Estic farta que estiguem sempre igual, que ridiculitzeu el sexe entre dones, estic farta que us penseu que això de follar va només de la penetració, que això és una mica prehistòric, tios. I algun dia espero que m’expliqueu a què us referiu quan parleu d’aquests preliminars, a fer coses abans del suposat sexe? Abans de la penetració? Podeu pensar cinc segons en què esteu dient quan parleu d’això?    
Follo amb dones, follo sense haver d’estar pendent del plaer dels homes, follo amb dones que es preocupen pel meu plaer també, amb qui puc parlar, amb qui entenem que això de les relacions no va d’una persona i el seu plaer, i que si no em ve de gust follar, no passa res, perquè no tot és d’això. Sí… nois… perquè ser lesbiana no és només un tem sexual, també ens estimem, que això a vegades també costa d’entendre. Que el conte del príncep blau que ens han explicat sempre tampoc es queda curt de prehistòria.”

Notícies relacionades