Les dues cares de l’estiu

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Primer dia de vacances. Ja tocava, hòstia!

Ens llevem en aquest hotelet de la Costa Brava, me’l va recomanar un col·lega del despatx però la veritat és que n’esperava més… els llençols no estan ben planxats i fan olor a detergent barato. Després demanaré que me’ls canviïn. Això sí, les vistes que tenim des de la terrassa ho compensen, primera línia de mar! Era l’habitació més cara, però després de tot l’any currant ens ho mereixem! A més, ens estalviem l’avió, que aquest any amb la pandèmia no podrem anar a Mèxic com teníem pensat i hem decidit quedar-nos per aquí.

Baixem a esmorzar. És un bufet, trobo que ens ho podrien servir a la taula pel preu que paguem…

- Eh, tu! Nena, un café con leche. -Goita, si parla català i tot! Sí, ja ho veig que allà n’hi ha, però el vull acabat de fer. I rapidet! Almenys fa de bon veure aquesta noia, per ser llatina. I els croissants no estan malament, però les torrades són una mica seques i el pernil deixa força a desitjar.

És molt demanar que els pocs dies que tinc per desconnectar tot estigui al meu gust? Em passo tot l’any treballant, els matins al despatx, i després del pàdel de la tarda encara he de revisar que tot estigui en ordre, sort que la meva secretària s’encarrega dels mails.

Per fi em porta el cafè, ja era hora! Ni que tingués tot el dia! Ai, i encara em posa mala cara, però si la paguen per això! Gràcies hauria de donar que li donem feina, segur que té contracte i tot! I deu menjar com una reina amb el que sobra del bufet.

Fa pinta de cansada, bé, jo també vaig cansat quan surto de la feina i no em queixo, si no li agrada aquesta feina, que hagués estudiat!

****

15 dies. Només falten 15 dies i tindràs uns dies per tu. Per fi. Un tovalló per aquí, forquilla i ganivet, una arruga a l’estovalla que desapareix sota la teva mà… Mentre prepares les taules per l’esmorzar, vas donant voltes a totes les coses que t’agradaria fer quan arribin les vacances: quedar-me planxada al sofà tot un dia sense fer res, mirant pel·lis. Anar a la platja a quedar-me planxada a la tovallola, gaudint del sol. Anar a veure l’amiga que fa mil que no veig i passar tota una tarda al bar fent-la petar, planxada també a la cadira metàl·lica de la qual després has de desenganxar-t’hi amb cert esforç... Bé, i aprofitar per pintar la casa. I per netejar tota la cuina a fons. I per preparar el que serà l’habitació de la sogra, que ja no pot viure sola. I per netejar llençols, cortines i catifes. I… mare de déu, quina feinada.

****

Amb tantes cabòries se t’ha fet tard, i ja baixen els primers clients a esmorzar. Un d’ells demana un cafè perquè no li agrada el que acabes de fer, fa deu segons… Mira que no costaria res ser simpàtic, que estàs de vacances i no has de fotre l’ou, que a mi em fa mal tot però segueixo somrient i dient “sí, és clar, senyor, no pateixi que l’hi faig”. Tot i que vaja, no sé què és pitjor. Perquè després hi ha els que venen i et tracten com si fossis una pobreta que no fa més que pencar. I sí, potser no faig més que pencar, però no sóc cap pobreta. Ni necessito que aquests desagraïts em diguin que ho faig molt bé com si fos un gos.

Ja passava, ja, a la residència quan la pandèmia. Que la gent sortia i t’aplaudia per fer els llits, i mira, que està bé que la gent s’adoni que els llits no apareixen fets per art de màgia, però que jo el que voldria és que me’l facin, algun dia. I quedar-m’hi planxada. Descansar. Descansar tranquil·la sense patir per si em tornaran a contractar després dels meus 15 dies per mi. Descansar tranquil·la sense haver de fer totes les feines que no puc fer durant l’any, de tanta feinada que tinc. Descansar i deixar de treballar deu mil hores perquè altres descansin. Que no són 15 dies, per ells. Que descansen tota la vida. Que al final ni aquests 15 dies que somio tot el dia i que sembla que no arriben mai, tampoc no són per mi.

Notícies relacionades