Com cuidar-nos nosaltres mateixes: l'autodefensa feminista com a eina

Si has tornat mai a casa amb les claus a la mà per sentir-te més segura, si has canviat mai de vorera per evitar creuar-te amb un home, si has fet veure que trucaves a algú quan anaves sola pel carrer, si has marxat d'algun espai tancat perquè un home t'estava incomodant, si has buscat la mirada d'altres dones, encara que fossin desconegudes, per demanar ajuda... Aquest article t'interessa. En totes aquestes situacions has practicat l'autodefensa feminista, perquè allò del que et defensaves forma part de l'engranatge patriarcal de desigualtats de gènere en què vivim. Sí, sí, hem dit "autodefensa feminista", no pas autodefensa a seques, ni autodefensa femenina, ni defensa personal. L'autodefensa feminista és aquella que ens construeix com a subjectes i no com a víctimes. Segons Bilgune Feminista, organització feminista basca d'àmbit nacional, es tracta d'una "estratègia d'empoderament personal i col·lectiu, no només per enfrontar i erradicar la violència sexista sinó també per redefinir-la des del marc teòric del feminisme" (Carreras, 2018).

La diferència entre autodefensa feminista i defensa personal femenina és que la primera analitza tot el marc estructural que permet que es donin les violències masclistes, i té en compte també tota la part psicològica que ens permet també defensar-nos ja sigui amb la veu, amb la posició del cos o amb l'actitud. L'autodefensa feminista no ens ensenya només a defensar-nos de les agressions físiques, sinó també de les verbals, de quan ens ocupen l'espai, de les agressions per part de coneguts i no només del "violador de les cinc de la matinada" que sovint hem après a imaginar com a forma de control, o de qualsevol expressió de violència que s'exerceix seguint una lògica patriarcal.

A més, l'autodefensa feminista no és només la resposta individual a un agressor sinó que ens ensenya a tenir en compte una xarxa que ja tenim creada només pel fet de compartir el marc de violència en el que ens trobem, la violència contra les dones. No és només la resposta d'un grup a un cas concret de violència masclista sinó que pretén assenyalar tots aquells que ens menystenen o ens violenten, que ens exploten, que ens agredeixen, que perpetuen una estructura de desigualtats en funció del gènere. En definitiva ens ensenya a estimar allò que tenim, allò que és nostre. I és que si tu no estimes el que tens i no ho defenses, ho deixes a la responsabilitat de tercers, sigui el príncep blau o l'Estat, i cap d'ells podrà cuidar-te com et cuides tu mateixa, com ens cuidem entre nosaltres. Et sona aquest lema que últimament sentim a algunes manifestacions: "no ens cuida la policia, ens cuiden les companyes"? Doncs ens referim exactament a això.

I perquè “feminista”? Si entenem, com dèiem, que vivim en una societat masclista que ens oprimeix i que educa a alguns subjectes a agredir i a altres a tolerar la violència, necessitem una eina que respongui i ens ajudi a defensar-nos, que ens empoderi i ens ensenyi a cuidar de nosaltres mateixes, a estimar de nou els nostres cossos, a recuperar l’agressivitat que ens han negat, a trencar amb la vergonya i amb el model relacional imposat i a no tenir por de respondre amb violència davant la violència. És també entendre que no hi ha una única resposta per a cada agressió, sinó que hi ha tantes respostes com persones, que cada una de nosaltres desenvoluparà les seves pròpies estratègies i que el més eficaç és qualsevol cosa que per a nosaltres aturi aquella violència que rebem.

Hauria de ser un dret practicar-la, però encara hi ha qui qüestiona quan algú practica la legítima defensa. De fet ja no en tenim prou amb creure que tenim dret a practicar-la, sinó que cal que sentim el dret a tenir dret, i que ens permetem enfadar-nos i enrabiar-nos quan trobem dificultats per a fer-ho, perquè l'empoderament ha de passar de la part cognitiva a la física i l'emocional, trencant així amb la passivitat, la vergonya, el sentiment de doble culpa per ser agredida i per defensar-te trencant amb un rol de feminitat imposada.

Hem dit moltes vegades que la por "ha de canviar de bàndol", però potser no és la por sinó la vergonya el que ha de canviar de bàndol, perquè és aquesta la que ens ha estigmatitzat tantíssimes vegades com a víctimes de la violència masclista. Un cop comencem a detectar com a violència totes aquelles situacions subtils que sovint hem passat per alt, podem també aprendre a treure-li pes com a estratègia de supervivència, perquè són tantes les situacions de violència que vivim cada dia que si deixéssim que aquestes ens enfonsessin, no sortiríem de casa. I el mateix passa amb les agressions més explícites com pot ser una violació: quantes de nosaltres hem practicat sexe amb algú sense estar molt segures de si realment ho volíem? Quantes de nosaltres l'hem practicat sent conscients que si depengués al 100% de nosaltres, no ho haguéssim fet? Moltes vegades el tema és veure què entenem per violació.

I és que avui en dia podem afirmar amb contundència que les agressions per part de desconeguts són una minoria si es comparen amb aquelles que es donen per part de parelles, coneguts, companys de feina, familiars o amics. I també pels companys de militància, homes d’esquerres que han rebut com a mínim una formació sobre feminisme, i que segurament han llegit uns quants articles sobre el tema. De fet, el 38% dels assassinats de dones són comesos per les seves parelles homes, segons dades de l'OMS (Organització Mundial de la Salut).

Vivim en una cultura de la violació i el terror sexual, del qual en parla molt bé Nerea Barjola al seu llibre Microfísica Sexista del Poder, que des de ben petites ens ensenya que és perillós anar soles pel carrer, que no hem d'endinsar-nos a la foscor, que la caputxeta vermella que és atacada pel llop podríem ser nosaltres, que si ens toquen els pits o el cul quan som petites és un joc de nens... Aquests missatges ens responsabilitzen de la nostra pròpia integritat. I com diu María Castejón al seu article La seguridad de las mujeres, el pánico y la autodefensa (Píkara, 2020): "quan començarem a dir als homes que no toquin els nostres cossos? Que no ens agredeixin? Que no som propietat seva? Quan començarem a dir ben alt i clar que el problema no som nosaltres?".

I és que la cultura de la violació i la violència masclista comencen pel fet més subtil. El que en català anomenem "floreta", així en diminutiu com si fos una cosa petita i bonica, els piropos, no són més que el començament d'una estructura de violència que ens ensenya que el nostre cos no és nostre, ja que és normal opinar públicament sobre aquest. Potser hauríem de repensar també el llenguatge, per tal de detectar tot el que hi ha darrere d'un acte tan poc rellevant com opinar sobre el cos d'algú. A més, la dona pública sol ser aquella que desobeeix, la que s'arrisca a trencar amb les normes del joc conscient o inconscientment, ja sigui per desobeir, perquè no té por o perquè no ha interioritzat tots aquests missatges alliçonadors. Aquesta és la dona que per ser més visible, és més qüestionada, atacada, i probablement assetjada. I el problema no és ella, la responsabilitat no és seva, i la culpa tampoc. I com que sembla que de moment el món segueix mirant cap a una altra banda quan ens ataquen pel fet de ser dones, pel fet de no complir amb el rol de feminitat que ens pertoca, o per trencar amb la norma d'alguna manera, hem hagut d'aprendre a defensar-nos.

És l'hora d'invertir el rol que el sistema ens ha assignat, per això hem de practicar l'autodefensa feminista, un dels recursos que tenim per actuar davant la violència quotidiana que patim les dones. No podem esperar que el sistema capitalista i patriarcal, ni els cossos policials, ni els jutges, resolguin aquests problemes, perquè sovint són ells mateixos qui els provoquen o els perpetuen. Si ens ataquen, ens defensem. Prou de delegar la nostra seguretat, ens hem d'organitzar, hem de construir espais col·lectius que donin resposta a aquestes violències i seguir amb la genealogia de l'autodefensa feminista que moltes altres dones han practicat en tantíssims territoris. Perquè davant la violència masclista no ens queda més opció que cridar ben alt: AUTODEFENSA FEMINISTA.

Hora Bruixa

Bibliografia

Carreras, María R., (2018) - Autodefensa feminista: aprender a romper rodillas y a amarnos por encima de todo. El Salto.

https://www.elsaltodiario.com/autodefensa-feminista/autodefensa-feminista-una-herramienta-para-amarnos-por-encima-de-todo-y-de-cualquiera

Castejón, María (2020) - La seguridad de las mujeres, el pánico y la autodefensa. Píkara Magazine.

https://www.pikaramagazine.com/2020/05/la-seguridad-las-mujeres-panico-la-autodefensa/

Gloval and regional estimates of violence against woman: prevalence and health effects of intimate partner violence and non-partner sexual violence.  World Health Organization 2013

https://apps.who.int/iris/bitstream/handle/10665/85239/9789241564625_eng.pdf;jsessionid=EABBD3002869564256D413A43F9B16C2?sequence=1

Monroy, Maitena (2015) - Que la vergüenza cambie de bando. Reflexiones sobre la autodefensa feminista. Píkara Magazine.

https://www.pikaramagazine.com/2015/11/que-la-verguenza-cambie-de-bando-reflexiones-sobre-la-autodefensa-feminista/

Redondo, Mireia (2013) - Vienen los fascistas, pues autodefensa feminista. Píkara Magazine.

https://www.pikaramagazine.com/2016/04/vienen-los-fascistas-pues-autodefensa-feminista/

Notícies relacionades