Carles Martínez: “(Lluís Companys) És un personatge amb molta complexitat, molta riquesa d’acord amb la grandesa que va tenir”

L'actor Carles Martínez i la Luana Valls. Foto: Anna Poquet

Carles Martínez, actor santcugatenc, acaba d’estrenar el telefilm 13 dies d’octubre on dóna vida al president de la República, Lluís Companys. ElCugatenc parla amb ell d’aquest nou projecte i de la seva trajectòria en el món teatral.

No és la primera vegada que participa en un projecte cinematogràfic o Telefilm. Quin és el canvi més significatiu a l’hora d’actuar  per a la gran pantalla o dalt d’un escenari?

És una qüestió bàsicament de tenir consciència que són dos medis diferents. En el teatre tu treballes per a tres dimensions, l’ull de l’espectador està concentrat en moltes més coses, en el cinema l’acotes i treballes les dues dimensions aleshores això comporta una condensació especial de l’expressió. Hi ha d’haver la mateixa intensitat que hi ha en el teatre, simplement que el teatre has d’amplificar molt més les emocions, també  depèn de la sala en la qual treballis, si és una sala petita com la sala Becket aleshores la sobrietat ja la tens a favor, si treballes en una sala com el Teatre Nacional o el Condal, aleshores això et demana una amplificació de les coses i el cinema el que demana és sobrietat expressiva i sobretot, una cosa molt important, tant en cinema com en televisió, el treball de la mirada. Els grans actors de cinema, per mi el que dominen molt bé és expressar sentiments complexos amb la mirada.

És la segona vegada que interpreta el President de la República –la primera va ser amb “Cambó/Companys”. Com va ser la preparació del personatge?

D’entrada “Cambó/Companys” és un muntatge amb el que jo vaig debutar fa 26 anys, ara l’he reposat i ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona i estem fent gira per tot Catalunya. En principi el personatge Companys, el primer coneixement que tinc d’ell és per les seves paraules, bàsicament pels discursos que formen part d’aquest espectacle, de mica en mica m’he anat familiaritzant amb ell, he anat coneixent més coses, m’he anat informant sobre ell i ha sigut una casualitat, una pura casualitat que no ha tingut res a veure el muntatge amb l’ocasió de fer aquesta pel·lícula. He conegut moltes més dimensions del personatge a part, ara també s’estrenarà el 15 d’octubre, que serà el 75è aniversari, un documental també per televisió que té trossos de ficció i diguéssim que estic fent com trilogia com si es tractés de El Padrino (riu). M’estic trobant amb el Companys tot aquest any i, és clar, estic descobrint moltes coses que tot i treballant a l’espectacle desconeixia  de la seva vida personal o de la seva vida política. És un personatge amb molta complexitat, molta riquesa d’acord amb la grandesa que va tenir.

Imposa posar-se a la pell d’un personatge tan conegut com Companys?

Per descomptat, perquè no t’enfrontes només amb un personatge, t’enfrontes amb una llegenda, en aquest cas, una llegenda heroica i tràgica d’aquest país. Jo moltes vegades quan em fan una pregunta similar sempre se  m’ocorre la mateixa resposta, què li deu passar a un actor xilè o un actor americà a l’hora d’encarnar un personatge com Salvador Allende o un americà per encarnar figures com el Lincon o Kennedy que els seus finals tràgics els han convertit en llegenda. Donar carn i sang a una llegenda és molt delicat perquè el més fàcil és caure en la fanfàrria patriòtica, quan precisament a darrere d’un gran gest èpic hi ha, probablement, algun moment líric o íntim que és el detonant d’aquest gran gest.

Carles Martínez de qui té més de Lluís Companys o d’un personatge com podria ser l’Anselmo, de la sèrie Lo Cartanyà?

Em sembla que podria tenir d’aquests dos i de molts altres, perquè la riquesa de l’ànima humana és molt grossa i nosaltres moltes vegades fixem la nostra personalitat a la vida i és mentida. Bàsicament tenim un caràcter o una manera de fer però així com sabem que a la vida depèn amb qui ens relacionem descobrim facetes noves o molt variades, jo m’imagino que tant un personatge còmic com l’Anselmo del Cartenyà o un personatge heroic, tràgic i dramàtic com en principi pot ser Lluís Companys sempre la teva personalitat s’identificarà amb algun aspecte de qualsevol personatge que facis.   

Centrant-nos en el seu vessant teatral, com veu la situació actual del teatre dins el context de crisi i, sobretot, de crisi en el sector cultural?

En principi la crisi del teatre, no és una cosa que només afecti a Catalunya i a Espanya i a Europa, afecta, el que ens està afectant és una crisi de civilització que fa molts anys que arrosseguem jo diria que quasi després de la Segona Guerra Mundial o, fins i tot, abans de la primera, Occident està patint una crisi de valors i ho estem veient

a Europa el que està passant amb la mateixa Europa. En aquest sentit dius, un país que es va inventar el nom d’Europa i que hagi d’estar marginat d’aquesta manera vol dir que és un continent que s’ha de posar molt les piles a nivell espiritual. A nivell econòmic ho ha volgut resoldre tot però no se n’ha sortit, aleshores, lo gros afecta a lo petit. La crisi del teatre és la  crisi de les arts, en un continent amb la decadència que té en aquests moments queden afectades les arts. La gent va molt al teatre, és mentida que la gent no va al teatre, el que hi ha és poca variació. El que jo em pregunto és si el teatre i les arts viuen suficientment en el subconscient col·lectiu de les persones, perquè vivim l’època cibernètica, estem a l’època d’ Internet, tu et pots descarregar les pel·lícules que vulguis, per tant, anar al cinema veure una estrena doncs ja fa més mandra. Quan abans no hi havia res més, tu amb el bocata te n’anaves o al Liceu a veure una òpera o anaves a veure una estrena a Barcelona, ara no, ara hi ha una gran comoditat perquè et pots descarregar el que vulguis, segons quin  muntatge que estiguin fent en un festival te’l pots descarregar d’aquí a dos dies, vull dir, que ho tenim tot molt a mà, ens hem tornat  comodons i per tant, no sé fins a quin punt la cultura és una necessitat absolutament vital, tot i així, diuen que al teatre no hi va gent i no és veritat. Jo estic treballant al Condal i està ple i no perquè hi sigui jo sinó perquè la gent una sèrie de productes si estan ben, fets els van a veure, aquest i altres, al teatre hi va gent. És suficient? Aquesta és la pregunta que jo em faig.

Actualment està actuant al teatre Condal de Barcelona a l’obra “Caiguts del cel” i comparteix escenari amb Anna Barrachina, Emma Vilarasau i Jordi Bosch, els dos últims també santcugatencs. Com és treballar amb ells?

Treballar amb ells és un regal perquè són dos actors molt bons i dominen molt bé el que és l’art de la comèdia i el vessant dramàtic. Perquè l’Emma no en parlem ja, però el Jordi jo l’he vist fer una sèrie de papers dramàtics i és una persona amb qui he tingut l’honor de treballar-hi unes quantes vegades i li he vist una faceta dramàtica més d’una vegada verdaderament commovedora.

A part de Vilarasau i Bosch hi ha altres actors que també són de Sant Cugat com la Míriam Alamany o Marta Angelat. Quin és el secret de l’èxit dels santcugatencs?

A mi em sembla que hi ha una cosa que és molt important que és els bons aires. Jo com que sóc fill del Vallès, sóc fill de Terrassa i ara estic empadronat aquí a Sant Cugat, jo sóc ciutadà santcugatenc des de fa uns quants anys i això d’estar rodejat per Collserola i Sant Llorenç de Munt això, alguna cosa bona ha de tenir, alguna cosa ha de tenir d’anti-estrès, això està molt clar. Jo tota la vida, i no només jo, parlem d’actors santcugatencs però jo també parlaria d’actors vallesans. Moltes vegades parlem amb amics de professió que són o fills de Viladecavalls, de Terrassa, de Sabadell, de Sant Quirze, de Sant Cugat i això de poder venir a dormir aquí, de poder estar una estona per aquí per després anar a treballar això de cara a aprendre papers, de cara a treballar va molt bé. Jo almenys li dono molta importància, agafar una distància una miqueta amb la  urbe per tornar-hi l’endemà evidentment amb les piles carregades.

Col·labora amb l’estudi de formació teatral Platea. Com es va iniciar?

L’alma mater de tot això és la meva dona, la Mírima Alamany, i la Maritxell Manyoses que van començar amb aquest estudi de formació teatral i ens hi vam incorporar doncs els dos conjugues d’aquestes dues persones, el Josep Pla i jo mateix i així va començar. En principi, Platea més que una escola és un centre del que avui en dia es diu  coaching, nosaltres treballem per gent que vulguin ser actors però també per gent que estiguin fent una feina que sigui oberta al públic, a la comunicació. Jo ho he comentat moltes vegades amb altra gent, hi ha un problema gros en general, jo ho relaciono a vegades amb l’època cibernètica que vivim, el món d’internet, el món dels whatapps economitza molt l’expressió i ens estem tornant una societat molt sintètica i moltes vegades, tant un polític, com un venedor, qualsevol persona que es dediqui al públic necessita una expressió en aquest sentit i, per descomptat, la gent que vulgui ser actor. Nosaltres una de les peces claus que treballem a l’escola és això, amb el màxim d’humilitat possible transmetre la nostra experiència del que és el treball de cara al públic, el que és la comunicació pura i bàsica, allò que dius les paraules que no et quedin per tu sinó que surtin fora i puguis expressar-les.

Un actor és o es fa?

Un actor en principi, que sigui no se sap fins que no es fa però si que és veritat, que en un principi la persona sent aquesta veu interna, quan una persona es dedica o decideix dedicar-se a una professió així, és perquè sent una veu interna que l’hi demana. Ja sigui perquè és una persona expansiva i té ganes d’expressar coses o al contrari, la majoria de vegades acostumen a ser persones molt tímides que tenen problemes amb la realitat i la possibilitat d’encarnar coses que no podries, pel que sigui, és una cosa alliberadora. Jo penso que en principi els actors neixen però no és el més important néixer és fer-se i un actor el gran treball, com tot, és fer-se professionalment, madura artísticament paral·lelament a la vida. És una cosa que jo cada vegada hi crec més, havia tingut aquesta intuïció de més jovenet però com més gran em faig em confirma que fas el que vius, depèn del que visquis, com visquis tu els personatges i tot, van impregnats de dues coses per mi bàsiques, la teva vida i la cultura que queda impregnada en tu per enriquir aquella composició.

Ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona de Teatre d’aquest any –per les obres L’encarregat, Vells Temps, Cels, Cambó/Companys i Els Feréstecs. Què se sent  en veure el seu treball recompensat?

Jo en principi quan em van trucar el tinent d’alcalde de Barcelona, jo el primer que vaig pensar va ser que era una multa, que era una multa de tràfic, allò que dius t’ha enganxat un radar a les rondes allò que arribes tard a la funció i és una multa, no era per donar-me el premi. D’entrada satisfacció i no ho amagaré sempre hi ha un puntet de vanitat, aquesta vanitat és molt humana, jo penso que no n’hi ha massa, hi ha la justa per a confiar seguir tirant endavant. Dóna ànims per intentar humilment el màxim que puguis, seguir fent el màxim de bé la teva feina, això dóna una mica aquest ànim. 

Notícies relacionades