Velles tradicions

En ple segle XIX sobta trobar que el laïcisme que impera la nostra societat encara conviu amb les festivitats religioses. I no ho dic com a quelcom reprovable, sinó com a exemple de que tot i el transcórrer dels segles, les tradicions es mantenen per recordar-nos d'on venim.

Però les tradicions, com les mateixes persones que les practiquen, canvien i evolucionen, adaptant-se als nous temps. Així la Setmana Santa, que abans havia sigut una celebració continguda i caracteritzada pels actes litúrgics i el penediment, s'ha convertit en una festa més alegre, destinada a celebrar l'inici de la primavera i el començament del bon temps.

Encara recordo com de petit les televisions per aquestes dates es limitaven a programar pel·lícules de temàtica religiosa. Eren dies de seure al voltant del televisor per veure per enèsima vegada Quo Vadis o La Túnica Sagrada. Avui en dia és difícil trobar algun canal que encara segueixi aquest costum que ens obligava a tenir present el caràcter religiós d'aquestes dates.

Però al cap i a la fi, la mateixa Setmana Santa cristiana no és sinó una derivació de la Pasqua Jueva. I de fet utilitza el mateix sistema de càlcul per a fixar la seva data que fan els hebreus. Es tracta de buscar la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera, i el primer diumenge després d'aquesta lluna plena, serà el diumenge de resurrecció. De fet només hi ha un petit canvi amb el càlcul de la Pasqua Jueva, en aquest cas els hebreus comptabilitzen el primer dijous després de la lluna plena per fixar "Pesaj", el dijous de Pasqua. Va ser l'emperador Constantí el que va establir aquesta petita diferencia per diferenciar la Pasqua cristiana de la jueva, per això hi ha anys en que la Pasqua jueva i la cristiana coincideixen en la mateixa setmana i altres no.

Perquè, curiosament, és la lluna la que marca la data de la Setmana Santa, perquè de fet es tracta d'una festivitat agrícola, l'origen de la qual es perd en la nit dels temps. Era bàsicament una manera de marcar l'inici del cicle agrícola que, en temps antics, estava sempre marcat pel calendari lunar. Es una festa de resurrecció on se celebra el renaixement del deu-llavor, que simbolitza la força generadora de la natura que reneix després del cru hivern.

Una tradició que ha marcat l'estil de vida dels nostres avantpassats al llarg dels segles i que encara continua, recordant-nos que per molt moderna que sigui la nostra civilització, no podem donar l'esquena als cicles de la natura. Uns cicles que han regit el nostre món abans de l'aparició de la humanitat, i que ho continuaran fent quan ja no hi siguem.

Francesc Carol, llicenciat en Antropologia i Dret

Notícies relacionades