La culpa fue del cha cha cha

Aquests dies he pogut llegir un excel·lent article d'en Francesc-Marc Álvaro, sobre la suposada "fractura" que el "Procés" ha obert a Catalunya. Sota el títol Dividits sí, fracturats no, fa una clara reflexió sobre la imatge d'una Catalunya gairebé en guerra civil que ens volen donar alguns mitjans (i alguns partits).

La veritat és que després de llegir-lo he estat pensant en fins a quin extrem ens arribem a creure el que diuen els mitjans sobre coses que nosaltres mateixos coneixem de primera mà. I la mateixa exageració de l'enfrontament que hi ha a Catalunya és un exemple. Que hi ha hagut moments de crispació? Sens dubte. Però d'aquí a creure que això és una situació insostenible o que és el dia a dia de la nostra vida és exagerar la realitat amb alguna fosca intenció.

Jo mateix tinc amics i familiars amb els quals no comparteixo la mateixa opinió sobre el "Procés", i més d'un cop hem parlat sobre el tema, però mai amb crispació i, per descomptat, sense que això afecti la nostra relació o arribi a trencar-la.

Si ja parlem de les xarxes socials, la cosa potser arriba a més. I reconec que he vist com hi ha gent que em bloquejava per no estar d'acord amb les meves idees. Però tant per part dels que consideren el "Procés" com un nou Apocalipsi, com pels que consideren que la meva postura no és prou "entregada al Procés" (sí, fanàtics hi ha a tots dos cantons). He de dir que aquests són casos sense importància, gent que no conec i que no tenen la més mínima importància en la meva vida.

Sé que hi ha gent que em dirà que coneix a qui ha perdut amics o s'ha deixat de parlar amb familiars per causa del "Procés". Que les discussions sobre el tema han arribat al punt que la relació s'ha vist trencada. Si és així, la culpa no és del "Procés". Sens dubte es tracta de relacions (d'amistat o familiars) que ja estaven mortes abans, el "Procés" només haurà sigut l'excusa per liquidar el que ja estava trencat. Si una amistat o una relació familiar és sana i forta, no hi ha discussió política que la trenqui. La resta són excuses per amagar les autèntiques raons donant la culpa a la política. Jo sempre he dit que si algú em retira la seva amistat per les meves opinions polítiques, és que aleshores no era un autèntic amic i, per tant, no he perdut res.

Això també és aplicable a les recents eleccions d'Andalusia, on la candidata del PSOE ha decidit donar-li la culpa a Catalunya del seu fracàs. Siguem sincers, ha sigut la seva ineptitud política i els escàndols en què ha estat implicada, les raons de la derrota de Susana Diaz, potser un dels pitjors (i mes malèvolament intrigants) polítics de la nostra democràcia. En definitiva, no compro que es vulgui donar al Procés o a Catalunya la culpa dels fracassos polítics o personals. Posats a buscar un culpable absurd, millor donar-li la culpa, com cantava Gabinete Caligari, al "cha-cha-cha".

Francesc Carol, llicenciat en Atropologia i Dret

Notícies relacionades