Eren pocs i...

Reconec que hi ha vegades que tinc por de fer-me repetitiu en algunes de les temàtiques dels meus articles. Però també vull confessar que hi ha dues sagues d'intrigues polítiques a les quals sóc addicte; una és "Joc de Trons", la sèrie més vista de la història de la televisió, i l'altre és un altre "Joc de Trons", la lluita per saber qui és l'hereu de l'extinta CiU.

I la veritat és que aquesta darrera saga no m'està decebent gens. Quan crec que res pot millorar les "temporades" que hem tingut fins ara, de cop i volta un nou "gir argumental" ens porta a un capítol encara més emocionant.

D'ençà que Convergència es va dissoldre com a partit i després que el seu soci etern, Unió, s'enfonsés en les eleccions del 27 de setembre del 2015, molts són els partits que han aparegut per intentar convertir-se en el "successor" de l'extinta coalició. Primer va ser Demòcrates per Catalunya, una escissió d'Unió. Després PDECAT que va intentar agafar la torxa de líder del catalanisme, al mateix temps que per un altre canto apareixia Lliures, que demanava el títol de "partit de la centralitat". Després de l'enfonsament electoral d'Unió, apareix Units per Avançar. I sense descuidar les altres escissions com són Nova Convergència i Convergents.

I ara, per si faltaven "hereus", sorgeix un de nou que ja es declara independent del PDECAT; La Crida. Una nova creació fruit de l'intent d'en Carles Puigdemont de mantenir la seva hegemonia des de Waterloo. Un partit que ja va néixer donant guerra i liquidant de manera convulsa el darrer Congrés del PDECAT. De manera tan convulsa, de fet, que es va emportar per endavant a la mateixa cap visible del PDECAT, la Marta Pascal, i deixant clar que no són un PDECAT reconvertit, sinó una nova opció política.

En total uns set partits diferents (en espera de què pugui sortir algun mes) que es consideren hereus de l'antiga coalició de CiU. Curiosament molts no coincideixen en la seva idiologia respecte a la independència o l'adscripció entre dretes i esquerres. Això indica que veritablement CiU era un "pal de paller" que aglutinava moltes sensibilitats diferents i que ara, com un gerro trencat, veu cadascuna d'aquestes opcions escampar-se sense control. De fet hi ha un terme català que seria molt aplicable a aquest cas "Tants caps, tants barrets", ja que si hi ha alguna explicació a aquesta proliferació "d'hereus" és que al final hi ha haurà un partit per a cadascun dels egos que hi havia a CiU. I això són molts partits! Ens esperen unes municipals divertides.

Francesc Carol, llicenciat en Antropologia i Dret

Notícies relacionades