Crònica d'una mort anunciada

Fa un temps ja vaig escriure un article comentant la desaparició de Convergència per donar pas al PDECAT. Una nova formació política que, sorgida del seu congrés fundacional del juliol del 2016, pretenia ocupar el lloc de l'extinta Convergència. Recordo aquell congrés i recordo com molts convergents que hi eren presents, jo entre ells, no vàrem veure clar aquest nou projecte. Moltes varen ser les raons; manca de renovació dels alts càrrecs, poca transparència en la tant anomenada participació de la militància, promeses de democràcia interna sense dur a terme, política d'un sol nom i un sol càrrec, en definitiva, el PDECAT mantenia els errors de Convergència sense les seves virtuts (com el fet d'aglutinar moltes sensibilitats diferents). Això va fer que el nou partit naixés tocat de mort, una realitat que el temps ha anat remarcant, sobretot pel fet que mai s'ha arribat a presentar com a PDECAT a cap de les darreres eleccions que hem tingut, conscients de la manca de suport que portaven aquestes sigles.

I aquest dissabte, el segon i darrer congrés del PDECAT, ha certificat aquesta defunció. En Carles Puigdemont, que amb la seva candidatura va salvar un més que anunciat desastre electoral del PDECAT el 21-D, ha decidit prendre el control d'un projecte que va néixer mort. No només això, sinó finalitzar-lo per poder concentrar totes les forces en el seu nou projecte que per ara dur el nom de Crida per la República. Tota una aposta per intentar remuntar la pèrdua incessant de vots a favor d'una ERC que avança a pas segur i sense tants aldarulls.

Es tracta doncs de liquidar un projecte, el del PDECAT, que ja va néixer malament si ens recordem la curiosa polèmica que va envoltar el nom inicial (Partit Demòcrata) i que va dur a una rocambolesca situació de canvis de nomenclatura que ja augurava una falta de rumb i de lideratge. Una manca de lideratge deguda a la incapacitat de Marta Pascal per donar resposta a la contínua deriva del partit i al carisma, cada cop més fort, d'en Puigdemont, un polític que sí que és conscient del seu poder i influència i que no dubta en utilitzar-ho. La mateixa renuència de la Pascal a renunciar al seu càrrec fins al últim moment, ja demostra que la transició del PDECAT a "La Crida" no serà un procés senzill sinó més aviat traumàtic. De fet molts dels membres de la nova opció política, ni tan sols procedeixen del PDECAT, per tant no es tracta d'un canvi de nom sinó de l'eliminació del partit PDECAT (després de només dos anys de vida, si és que podem considerar vida política a la seva trajectòria) i l'aparició d'una nova opció com és La Crida. Ja el fet que és decidís que cada militant del PDECAT decideixi per separat si entrar o no a La Crida, demostra que es tracta de buidar un projecte fracassat per intentar fer un altre nou. I tot això a menys d'un any de les que potser seran les eleccions municipals més emocionants de la història del nostre país. Unes eleccions on ERC i La Crida (ja no cal parlar del PDECAT) es jugaran l'hegemonia del sobiranisme a Catalunya.

Que encara hi ha gent que considera que el PDECAT pot tenir recorregut, ho demostra el fet que la candidatura avalada per en Puigdemont per liderar el PDECAT (i la seva dissolució) encapçalada per en David Bonvehí, es va trobar amb una altra candidatura alternativa. Una candidatura que tot i no guanyar, va aconseguir el 30% dels vots, tot un vot de càstig cap al projecte de Puigdemont. Una candidatura on curiosament hi havia presència de com a vicepresidenta d'una exmembre de l'executiu local de Convergència amb Mercè Conesa i també d'un càrrec directiu de la Diputació durant el seu mandat com a presidenta.

En definitiva, podem donar l'adéu definitiu al PDECAT com a projecte polític. Un projecte que mor sense haver-se presentat mai a unes eleccions i de manera abrupta i plena de polèmiques i enfrontaments interns. Al cap i a la fi, el que malament comença, malament acaba.

Francesc Carol, llicenciat en Antropologia i Dret

Notícies relacionades