Publicitat

Sororitat i monoparentalitat femenina invisible

L’estil de vida no és buscat sinó que es gestiona. I una família monoparental ha de gestionar molt, moltíssim, el seu flux de recursos versus despeses, així com el feeling i difícil equilibri entre fortaleses i amenaces.

I la dona monoparental en aquesta anàlisi DAFO ha de desenvolupar moltes fortaleses i si a sobre no te reconeguda legalment la condició de monoparentalitat, encara més.

A l’octubre del 2018, a la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, es va debatre la monoparentalitat femenina relacionada amb la pobresa. Gènere, solitud i conciliació es presentaven en els debats de Catalunya Social com l’arrel del problema.

Apunt d’afegitó. Una no neix dona monoparental, la vida t’hi porta, i en aquest camí a recórrer les amenaces o punts dèbils sovint aquests provenen de la pròpia societat i del sistema legal i d’assistència social establert, i, sobretot, de les seves llacunes. Vull fer uns apunts crítics.

Monoparentalitat no és una categorització de prestacions socials ni un concepte jurídic indeterminat, és una tipologia familiar. Però estar sola, sense parella, amb fills a càrrec no és suficient per obtenir avui en dia aquest reconeixement i gaudir de les bonificacions socials, fiscals, energètiques i de mobilitat que la norma només preveu per a uns pocs. Ni tan sols es revisa el nivell de renda o la capacitat econòmica, ni les càrregues familiars.

Sovint, som les dones qui, per tal de no privar a les criatures del temps amb el seu pare, renunciem a la custòdia exclusiva i pactem (amistosament primer, per després esdevenir una lluita) una custòdia compartida..

Primera trampa: la custòdia compartida, atès que no implica que es percebi pensió d’aliments o compensatòria i que es basa en que les filles i fills romanguin amb el cònjuge el % del temps pactat, no dona dret al reconeixement de monoparentalitat ni als reconeixements de bonificació social successius.

Segona trampa: es tracta d’una situació que sovint disfressa una custòdia pseudo-exclusiva en què la dona suporta més càrrega econòmica si considerem els greuges que encara patim en bretxa salarial, manca de possibilitats de carrera laboral, dificultats de conciliació, desigualtat d’oportunitats, relacions de domini masclista, etc.

Tercera trampa: l’amistositat i pretesa bondat del pacte inicial de custòdia compartida que després perd amb el pas del temps tot el sentit davant situacions sovint colpidores.

Així, moltes dones són ultramonoparentals sense reconeixement legal i suporten doble i triple greuge, com a dones i com a caps de la seva família davant una societat que no compren tots els esforços i angoixes contínues. Ningú entén com cada dia traiem pit i collons ni d’on surten.

Per sort el talent femení, el nostre empoderament personal i les ganes de créixer ens fan construir del no res una zona de confort millor que l’anterior, en base al nostre instint de supervivència, una supervivència que el nostre sistema de serveis socials hauria de començar a revisar i atendre.

Des d’aquí un crit valent, en lluita activa, per a què totes les modalitats de família tinguin el seu reconeixement legal, bonificació, rèdit i tutela social, si volem realment un país més just i cohesionat, si volem una veritable i feminista República independent.

Perquè no som el que tenim, ni tan sols el que fem, però si que som com vivim i com se’ns deixa viure, i, sobretot, el que podem donar a les nostres filles i fills per al seu desenvolupament.

Visibilitzem...

Eva Lafuente Ballestero, advocada, politòloga i activista feminista i pels drets humans

Notícies relacionades