No tinc una discapacitat, és que les meves capacitats són diferents de les teves

Ella.

Sempre va contenta per la vida, en la seva cadira de rodes, corrent veloçment pels carrers de Gràcia. Jo mai la puc seguir la seva velocitat. Sempre ho té tot pensat, tot previst, jo mai ho puc tenir tot en compte ja que el dia a dia se’m menja i ella em dona 50.000 voltes.

Un dia, mirant la ciutat des de la terrassa d’un conegut local comercial amb solera al centre, em va dir: “Eva jo no tinc una discapacitat, és que les meves capacitats són diferents de les tevesˮ.

Li vaig demanar, si us plau, explica-m’ho millor perquè em sembla una bonica manera de demostrar-li al món tot el que tu vals.

Em va dir: “Jo no puc caminar com moltes persones, però això no m’impedeix córrer veloç.

Jo necessito que m’ajudin altres persones en alguns dels actes de la meva vida, però el meu cap sempre està pensant i creant.

Jo he escollit desenvolupar el meu intel·lecte, la meva bondat com a persona, escric, llegeixo, i practico el lliure pensament ideològic, en moments històrics com els que actualment vivim a Catalunyaˮ.

I això? “És que la societat em diu que soc diferent i jo no em sento amb discapacitat sinó amb condició de diversitat, si quan vaig a un hotel tot està adaptat, si el lavabo de la cafeteria on esmorzo hi puc entrar amb la meva cadira, si puc circular per voreres amb baixants adaptats, si la meva cadira té la bateria prou carregada, perquè això em permet fer la meva vida amb intensitat.

Per contra, ningú em guanya a llesta, a persona, a dona empoderada i valenta a la que no li bufa ningú. Visc sense permís, trepitjant fort, no ho dubtis, encara que no m’arribin a terra els peus del totˮ.

Una societat que fa sentir així les persones, és en definitiva, la societat en la que crec que hem de voler viure tots. Pensem cada dia coses que puguin fer que les persones amb capacitats diverses es puguin sentir millor. Formulem i executem projectes de cohesió i de compartir vital, i després conservem-los i atorguem-los valor. La diversitat en la col·lectivitat ha de ser la nostra unió.

A la meva amiga Rosa, de la que cada dia ho aprenc tot, i que, sens dubte, és millor persona que jo, perquè persegueix, amb velocitat, quelcom més elevat i superior...

Eva Lafuente Ballestero, jurista, politòloga i activista feminista i de drets humans

Notícies relacionades