El foc i les barricades mai seran nostres: crònica d'una revolució pacífica

Emulant aquell lema de “els carrers seran sempre nostres!” que impregnava la concentració pacífica davant la Conselleria de Vicepresidència i Economia i Finances, el 27S, i que va motivar l’acusació ara ja, manifestament no fundada, de rebel·lió pels Jordis, crec que és de rigor recordar aquells dies i com ens sentíem tots.

Som un poble pacífic, honest, ferm i decidit i ningú ens podrà dir mai el contrari.

Hem patit i patim la repressió política, primer, amb el cop d’estat del 155, un cop d’estat que va capgirar, il·legítimament, les majories elegides pel poble al Parlament de Catalunya, que va imposar un President, el President Rajoy, que representava una força minoritària en l’espectre electoral del nostre país, i que va engarjolar i exiliar tot un Govern de Catalunya escollit pel poble, així com els líders de les entitats cíviques independentistes.

El 155 va convocar unes eleccions, les del 21 D, amb la clara intenció d’obtenir uns resultats favorables a les seves tesis i relat. Abans de la seva celebració ens van alliberar les preses i presos. Les eleccions les va guanyar el catalanisme. Vam tenir un nou govern a la Generalitat i el mateix dia del nomenament del Govern del MH President Torra va caure el 155 a Catalunya i amb ell el President Rajoy per moció de censura.

El senyor Sánchez va esdevenir President aprofitant-se del procés català i amb els vots de moltes catalanes i catalans. I ens van tornar a prendre les preses i presos polítiques després, i nosaltres, flipant!

Com que la repressió política no va anul·lar el poble català, i la repressió judicial no ens va paralitzar, han exercit tota mena de pressions procedimentals, processals, electorals i mediàtiques, barrejant tots els poders, –legislatiu, executiu i judicial– per tal de crear les condicions necessàries per sentenciar injustament per sedició les nostres preses i presos, en un procediment mancat de forma flagrant de totes les garanties processals i probatòries i amb tota mena de vicis invalidants, començant pel fet que no queda provada la causa jurídica d’imputació del delicte de rebel·lió que va motivar els 2 anys de presó preventiva.

I què els quedava, a la desesperada, per salvar la situació? Recuperar d’una forma molt perfeccionada la repressió policial, i provocar de forma premeditada una escalada de violència, a Barcelona, amb conseqüències desproporcionades.

Els aldarulls es produeixen sempre després de manifestacions pacífiques, al final de les quals s’ha fet ús, ja de nit, d’unes tàctiques i estratègies policials molt calculades, quasi militars, quirúrgiques, amb l’objectiu d’incendiar el carrer i fer-nos perdre peu. Alguna cosa així com “si no sou violents, us hi tornareu”.

Crec fermament en el dret a la legítima defensa en cas d’agressió injustificada i crec en la revolució pacífica però ferma. Els grans canvis socials sempre han vingut precedits d’una revolució intensa que ha remogut ciments, fang i terres, amb moments foscos i d’altres de color.

No puc amb la violència gratuïta i indiscriminada ni amb la inactivitat de les forces i cossos de seguretat quan el que es vol es desprotegir la gent, crear el tumult i encendre el carrer. Tampoc puc amb la violència dels col·lectius neonazis que veuen en tota aquesta posada en escena un camp abonat per evocar la seva fúria continguda, frustrats i emprenyats perquè en l’ordre democràtic no troben la via per fer-se veure amb contundència.

I al carrer, orfes de partits, les persones estem defensant com podem, la llibertat i la democràcia, perdent ulls, testicles, salut i llibertat, i els nostres nanos per davant, imprudentment, que no tenen cap por a donar la cara per totes i tots nosaltres.

Flors per porres...

El foc i les barricades són infligides, no són nostres. Un petó i una suau abraçada per totes les ferides i ferits.

Encara que ens destrosseu Barcelona amb les vostres porres, escopetes i pilotes, no podreu evitar que els carrers SEMPRE siguin nostres.

Eva Lafuente, advocada, politòloga i activista feminista i pels drets humans

Notícies relacionades