Caput Europa!

En temps de la COVID-19, ni mai més res serà com abans, ni nosaltres som ―en definitiva― les mateixes persones. 

Des de la OMS de les Nacions Unides es proclama alt i clar que la humanitat ens enfrontem a un desafiament superior i més complex que el de la I Guerra Mundial. 

Es parla, doncs, d’un enemic invisible contra el que han de lluitar units tots els països del món. 

Per aquest motiu s’ha articulat una resposta conjunta en forma de Plà Mundial de Resposta Humanitària a la COVID-19 sota l’aixopluc de totes les organitzacions que composen les Nacions Unides.

Aquest Pla opera en la recerca de recursos per a la protecció de les persones més vulnerables: les dones i nenes, les persones migrades i refugiades, els menors migrats no acompanyats i els desplaçats per la pandèmia. I, de retruc, totes les persones que viuen en territoris desfavorits.

La pandèmia amenaça Àfrica, on pot arribar a ser devastadora. 

La CCOVID-19 no distingeix de classes socials, ni ideologies, ni orígens, ni fronteres, afecta a tots els territoris per igual, però la desprotecció en les zones més desfavorides pot donar ales i molt airoses a aquesta puta malaltia.

Perquè ningú està protegit fins que tot el planeta ho estigui, d’aquest sofisticat i selectiu Coronavirus.

Però clar, aquest Pla de Resposta Humanitària requereix finançament perenne, crònic.

I en aquest context d’emergència planetària per pandèmia, on queda la resseca Europa?

L’Europa que pocs dies abans de la COVID-19 marcava fronteres assassines a les persones que s’acostaven a Lesbos? L’Europa recalcitrant i caduca, classista i excloent, que marcava les distàncies i velocitats entres els nous i els històrics membres?  L’Europa de la no acollida, de les descàrregues elèctriques marítimes? L’Europa despietada que no plora les víctimes del desig de refugi? Aquella Europa que molts han somiat i que a molts ha matat?

Una Europa que no es va posar d’acord per a elaborar una resposta conjunta a la COVID-19 i que va fer petar pels aires el conveni de Shenguen tancant totes les fronteres sense preveure, en un primer moment, corredors humanitaris, és una Europa prou humanitària pels temps que corren?

És una Europa àcida i agredolça, decebedora, que tampoc va assolir un acord sobre emergència climàtica planetària fa només uns mesos.

Una Europa decadent i immadura que en temps post-COVID, es fa molt difícil creure que reestableixi la confiança i la lliure circulació de persones i mercaderies.

I, sobretot, una Europa que no voldrà estar per la reconstrucció sinó per la individual supervivència. 

No es podrien trair més els ideals de regeneració i reconstrucció nascuts després de la II Guerra Mundial.

Una Europa a la que li cruixiran les costures i que segurament no suportarà el nou ordre mundial post-COVID, en el que, probablement, tot es comptarà per yuans o dòlars, bancaris no en metàl·lic, o inclús en bitcoins, o símil, i on fluctuaran tots els indicadors econòmics de mercats que imperaven fins ara. 

I on ara mateix estan canviant de mans els poders fàctics ocults...

Perquè Europa no entendrà que ningú està protegit fins que tot el planeta ho estigui.

Tot el meu caliu per a les víctimes i famílies. 

I per tu Europa assassina......caput!!!!!!!!

Eva Lafuente Ballestero

Jurista, Politòloga i activista feminista i de Drets Humans

Notícies relacionades