Esther Escolar: “Sembla que hagis de tenir assumit que el teu esport és minoritari”

Fotos cedides per Esther Escolar.

El Club de Gimnàstica Rítmica i Estètica de Sant Cugat va organitzar el Campionat de Rítmica de Catalunya el 15 d'octubre. Amb la participació de prop de 800 gimnastes d'arreu del país, van aconseguir uns resultats gens menyspreables, amb classificacions per al Campionat d'Espanya i victòries a Catalunya. Esther Escolar és exgimnasta internacional, que va compartir equip amb Almudena Cid a l'equip espanyol fins que al 2008 es va haver de retirar per una lesió. Ara és entrenadora del club santcugatenc. Amb ella parlem del creixement del club així com de la rítmica en general, els seus reptes i evolució física.

Passat el Campionat, quin balanç fas? Tenim la victòria del sènior i del juvenil, quatre podis, classificació per al Campionat d'Espanya...

– En primer lloc, poder organitzar el Campionat de Catalunya amb un any com aquest, amb l'equip en primera categoria, ha sigut tot un honor. Que el club hagi pogut assumir, amb el suport de l'Ajuntament i patrocinadors, l'organització de la competició que també incloïa Copa Catalana és un plaer. Competir a casa sempre és més motivador.

Ha anat acompanyat, a més, de bons resultats. Hem aconseguit la classificació de tots els equips que s'estaven preparant per al Campionat d'Espanya; l'infantil de nivell 8, que va aconseguir la tercera posició; el júnior absolut, que va aconseguir la quarta posició a la general, i l'equip de primera categoria, que ja estava classificat per estar en aquesta categoria. Després s'han sumat tots els altres resultats, com l'èxit del juvenil, que van quedar també campiones. Estem molt contentes tant pel resultat com per competir a casa.

Respecte a anys anteriors, el club ha crescut esportivament?

– Podem fer un balanç molt positiu respecte a nombre de gimnastes i de captació. Abans teníem bona acollida però des que hem fet el salt com a Gimnàstica Sant Cugat l'acollida ha anat en positiu. Tenim força gimnastes a la base, amb projecció, i equips que van pujant amb molt bones qualitats. La cantera està assegurada. És un balanç positiu també en quant a equip tècnic perquè el club té molt futur.

Sou pràcticament 300 membres...

– Entre les gimnastes que tenim a nivell de base, d'escola, de grup de promoció, de federats i d'escoles amb les quals tenim contacte directe, estem arribant gairebé a les 300. Òbviament, la infraestructura cada vegada és més gran i tenim més necessitats. Estem molt contents perquè si tenim aquest volum de gimnastes és perquè les coses es fan bé però cada vegada ens costa a tots ubicar-nos una mica. La gent que envolta el projecte està molt il·lusionada, és gent molt motivadora. Si la infraestructura i el suport d'altres mitjans com l'Ajuntament i les instal·lacions que puguem tenir a Sant Cugat ens acompanyen, tenim un futur per davant molt prometedor.

Una xifra així, comparada amb altres, us fa un club gran.

– A Espanya hi ha molta afició a la gimnàstica rítmica. Hi ha grans clubs que tenen moltes gimnastes. Ara bé, a Catalunya som el club amb més llicències federatives actualment. És cert que per a ser gimnàstica rítmica –de vegades encara ens pregunten si és “allò de les anelles”– ens hem de sentir orgullosos. A més, aquest és un poble que no és una gran ciutat. Ens hem fet un nom i al llarg dels anys, també quan érem Club Muntanyenc, ens vam guanyar un prestigi. La gimnàstica a Sant Cugat s'ha fet forta i un bon referent.

Dius que la base té molta importància però, alhora, la gimnàstica rítmica és un esport molt jove. Tu mateix et vas retirar als 19 anys arran d'una lesió i ara fa poc més d'un any es va retirar la gimnasta internacional Lala Yusifova, d'Azerbaidjan, quan ni tan sols tenia els 18 i sense cap lesió. Com es fa el pas entre la gimnàstica com a hobby o extraescolar i la professionalitat?

– De la gimnàstica sempre se'n diu que és una carrera curta però en els darrers cicles olímpics sembla que es prolonga una mica. Requereix de molta base d'inici. Quan abans puguis començar la pràctica d'aquest esport i interioritzar les coordinacions que suposen milions d'elements que composen la gimnàstica rítmica, millor. El cos està més preparat i tens més capacitats de desenvolupar-lo quan ets més jove que quan arribes a l'edat madura, quan no està tan receptiu.

En contrapartida, en funció dels últims codis que composen la rítmica, les exigències físiques han sigut cada vegada més fortes. L'esport ha evolucionat d'una vessant més artística que tenia abans cap a més requisits físics. L'exigència potser ha provocat més lesions en les gimnastes i que la capacitat física la necessitis de jove. Però l'Almudena Cid, que va ser companya meva i és una referent a tota Espanya, va allargar la seva carrera fins als 28 anys. Hi ha tot tipus de casos. Si bé, una lesió és la creu de l'esportista.

El pas a ser professional té diferents nivells. Dins d'un club hi ha diferències, per això nosaltres garantim gimnàstica a tots els nivells. Tenim escola de base, promoció, competició escolar, Copa i equips federats, dins dels quals hi ha gimnastes amb qualitats físiques molt determinades per arribar a nivell nacional; com Natalia Garcia, del club i actualment gimnasta individual de la selecció espanyola; Clara Esquerdo, component de la selecció espanyola de conjunts, i dues gimnastes a la selecció catalana, l'Èrica i l'Elisa. Elles han tingut des de petites qualitats físiques diferents.

Això es nota quan comencen?

– La gimnasta que arriba a nivell internacional i pot tenir una projecció professional va acompanyada d'un talent. S'ha de detectar i polir. Són gimnastes que estan en aquest camí tot i que després juguen molts factors per poder arribar-hi.

Fins i tot quan arriben a competicions internacionals, un europeu per exemple, acaben guanyant Mamun (Rússia), Kudryatseva (Rússia), Rizatdinova (Ucraïna)... Europa de l'est. Què tenen allà que no tinguem aquí?

– És la major potència mundial de rítmica, sobretot Rússia. Probablement tenen més recursos ja que són esports més reconeguts. A Rússia potser no arriba a l'afició i suport que pot tenir el futbol aquí però no se'n va gaire. Des de fa molts anys tenen molts èxits olímpics i medalles. Han sabut aprofitar la tirada de tots aquests anys i les nenes d'allà tenen un accés molt proper.

Aquí sempre fem la broma: “D'on les treuen? Allà xafen el terra i en lloc d'aixecar pols, aixequen gimnastes”. No hi ha generació o cicle olímpic que no surti una estrella de la gimnàstica de Rússia, Ucraïna... que quedarà per a la història. Aquestes escoles són un referent per a nosaltres, òbviament.

 

Vol dir que tenim una manca de visualització de la rítmica a Catalunya i a Espanya?

– Venim d'unes olimpíades en què Espanya ha sigut subcampiona en conjunts. Tenint en compte els pocs recursos que s'ofereixen i que és un esport poc mediàtic, té mèrit. És típic que es digui però real, només quan hi ha el resultat els mitjans hi fan cas. Per aconseguir la medalla de plata ara, fa moltíssims anys que el projecte va començar amb un grup de gimnastes que han treballat dia rere dia amb moltíssima exigència i la mateixa il·lusió que les russes i les ucraïneses. Amb molts menys recursos ho han aconseguit.

Potser, sense fer tant soroll, es fan les coses bé. Hem d'aconseguir més unió de federacions a nivell estatal o que hi hagi més que tinguin les possibilitats de la catalana, amb un Centre d'Alt Rendiment i un sistema d'acompanyament en la captació de gimnastes. Quan més federacions puguin tenir aquest recurs, més capacitat tindrem per crear cantera. Crec que les coses es fan bé i des de la federació catalana ho intentem al 100%.

Les administracions ajuden?

– Això t'ho podrien contestar millor los que las tocan [Riu]. Ajuden però no tant com a altres esports. Sembla que hagis de tenir assumit que el teu esport és minoritari. Per què? Si estem aconseguint medalles olímpiques amb gimnastes de tot l'Estat, per què hem de sentir que som menys? Al final, el que més pesa és la il·lusió, les ganes de treballar i el compromís.

Una gimnasta té un recorregut com a esportista curt i després no pot viure de l'esport.

– Quan vaig ser gimnasta professional tenia beques d'esportista d'alt rendiment, de l'ADO... Però tornem al mateix, la gimnàstica rítmica està a un nivell i per sobre té altres esports. Les diferències econòmiques són molt grans. No et dóna per viure. Jo vaig acabar la meva carrera esportiva i allò van ser uns estalvis però m'he hagut de buscar la vida com tothom. He estudiat la meva carrera i m'he pogut dedicar com a entrenadora.

Això dificulta la captació de gimnastes? Hi ha un moment en què l'esportista ha de decidir si prioritza el batxillerat o la rítmica, per exemple.

– Al club tenim gimnastes que cursen segon de batxillerat i entren en aquell punt de logística: “On m'he d'implicar més?” Tant a nivell de club com en l'aprenentatge que he tingut jo, és importantíssim que les gimnastes trobin un equilibri entre la seva carrera acadèmica i l'esportiva. Intentem ser comprensibles, escoltar les seves necessitats i incidir molt en l'equilibri.

Si parlem de visualització, la gimnàstica rítmica potser és minoritària o està minoritzada, però la masculina sembla que ni existeix.

– Hi ha molt poques llicències a nivell estatal. Faig una menció especial a Rubén Orihuela, que és el gimnasta que va començar i va tenir el valor de demostrar que també podia ser oberta a ells. És un grup de nois que lluiten moltíssim per les seves il·lusions, per fer-se un espai i un reconeixement dins de la gimnàstica rítmica.

A Espanya hi ha bon nivell. Hi ha un gimnasta català, Gerard López, que és una passada i destaca molt en les últimes competicions. És cert que costa. No em vull mullar molt perquè ells ho viuen d'una manera però penso que la gent ha d'acabar de fer canvi i obrir-se més de ment. Això és per a tothom.

És com si hi hagués uns esports d'homes i uns de dones.

– Ho sembla. En la gimnàstica rítmica mai s'havia vist abans que un home pogués practicar-la. Avui dia, per què no? Si els poguéssiu veure en directe, són una meravella, autèntics ballarins. Molts d'ells són gran competència d'altres gimnastes. Ara mateix a Espanya hi ha gimnastes masculins que podrien estar competint a nivell internacional a molt bon nivell.

Ha d'acabar d'agafar forma i empenta i han de tenir el suport de les seves pròpies federacions. A l'Estat penso que tenen un bon suport, segur que si em senten diuen que no del tot, però la intenció de fer les coses bé està.

Tornem al club per cloure. Què ens espera de cara al futur?

– El gran objectiu que ens plantejàvem dins de la secció de rítmica era assolir una primera categoria, que hem aconseguit aquest any. L'objectiu ara és mantenir-la. Hem de seguir preparant les gimnastes amb les millors condicions possibles, amb la màxima qualitat tècnica i personal per crear bones gimnastes i esportistes amb tot el que envolta.

També hi ha la secció de gimnàstica estètica, que ha començat relativament fa poc. Va començar amb moltíssima força i un dels objectius és que la secció creixi, tingui més llicències a nivell nacional i puguem ser un club pioner a nivell estatal en totes dues seccions. Podem dir que comencem a ser-ho. Arribar-hi és difícil i mantenir-ho més.

Notícies relacionades