Cristina Muñoz: “Per desgràcia només ens deixen patinar al PAV2 i té el terra molt destrossat”

Fotografies: Anna Poquet

Fa 40 anys que es va crear el primer Club de Patinatge de Sant Cugat. 4 anys més tard, Cristina Muñoz, crea l'Escola de Patinatge Artístic de Sant Cugat (EPA). Entrevistem a Cristina Muñoz, creadora, entrenadora i presidenta de l’Escola de Patinatge de la ciutat perquè ens expliqui els canvis i dificultats pels que ha passat l’Escola al llarg dels anys i la situació del patinatge artístic en general.

– Aquest any se celebren els 40 anys de patinatge artístic a la ciutat, però l’escola de patinatge (EPA) es crea 4 anys més tard, l’any 1981. Com van ser els seus inicis?

– Tot va començar perquè jo era patinadora i entrenava a Cerdanyola. Un dia, quan tenia 16 anys, un president de hoquei, em va demanar si podia ensenyar a les nenes d’aquí tot allò que anava aprenent i així ho vaig fer. Als inicis entrenàvem en una pista descoberta, sense condicions, fins que vam anar agafant cos, la junta directiva es va posar en marxa, anaven a campionats, les nenes federades, etc.

Però de sobte, la junta directiva d’aquell moment, quan només portàvem 4 anys, va decidir fer com el Barça i canviar d’entrenador cada any, com a conseqüència, em van fer fora després d’haver estat aquells 4 anys treballant, sense cobrar i treballant com la que més. En aquell moment, vaig crear ràpidament un altre club paral·lel, perquè la seva política xocava molt, no era l’adequada per portar un club de patinatge artístic, perquè es molt diferent que un esport col·lectiu.

Ens demanaven coses com que les nenes, en comptes de portar vestit de patinadora, portessin un pantaló curt i samarreta. On s’ha vist això en patinatge artístic? A més, volien que les grans i petites fessin els entrenament juntes, quan això no pot ser, perquè han d’estar dividides per nivells. Feien coses que no tenien cap sentit. Va ser en aquell moment quan vaig veure clar el fet de crear l’escola de patinatge.

Des dels inicis m’han ajudat molt des de la federació, ja que, en cap moment es van qüestionar el perquè d’un altre club, ho vam explicar i ja està. No ens van demanar en cap moment que ens fusionéssim ni res per l’estil i durant un any i mig vam coincidir els dos clubs, fins que el primer es va apagar i vaig absorbir totes les patinadores de competició, per aquest motiu considero que som els mateixos que el primer club.

– I per aquest motiu l’altre club va tancar?

– És un esport on t’has de deixar la vida, si no ho fas no pots tirar endavant i l’altre entrenador venia de fora, en el moment que va veure que el número de nens baixava, que ja no li podien pagar el que li pagaven al principi, que no tenia tants bons resultats com es pensava, que havia de començar amb les nenes petites perquè tot l’equip de competició es va venir amb mi, el club es va anar desinflant fins que ho van deixar.

Imagino que a l’entrenador li faltava motivació, perquè era una persona que no venia a patinar, venia unes horetes, cobrava i marxava. No muntava coreografies ni preparava res i això no funciona així. A més, per part de la junta, els pares van començar a portar les nenes a diferents clubs fins que es va desfer la junta i com a conseqüència, el club va acabar desapareixent.

– Quina és la mitjana de patinadores que han passat per l’escola al llarg dels anys?

– Centenars, perquè cada any tenim 140 i llista d’espera. No podem absorbir més nenes, tot i que ens agradaria. No ha hagut cap any que no hàgim arribat a les 140 nenes. Per desgràcia hi ha molta gent que està a l’espera que algú ho deixi per poder entrar, perquè tampoc volem massificar més els entrenaments. Clar que podríem posar més nenes i fer com el Palau Blaugrana, que quan vas a patinar sobre gel, tothom dóna voltes en el mateix sentit i no pots ni adelantar, però és patinatge artístic, tothom ha de poder fer el seu programa i tenir un espai mínim per practicar.

40 anys han donat per moltes nenes i al festival que estem preparant es veurà perquè vindran mares que havien patinat de petites a l’escola.

– Com valores les instal·lacions que teniu?

– Per desgràcia, només ens deixen patinar al pavelló 2, que té el terra molt malmès, ens han ofert pistes a l’aire lliure, però aquí a Sant Cugat, amb la humitat que hi ha, al estar mullat el terra, rellisques i no es pot patinar. Hem estat molts anys però fent-ho de mala manera i ara les pistes que hi han a Jaume Tubau, les hem intentat fer servir però a mig entrenament ens quedem amb mitja pista, perquè tota l’altre està mullada i no podem fer coreografies, fins que arriba un moment que no pots fer res.

S’estan fent pavellons nous però no ens donaran horari per poder entrenar allà, inclús algunes veus m’han dit que el terra serà de PVC, per tant, tampoc es podrà patinar, tenim més pavellons de parquet a la ciutat, però no ens els deixen fer servir, perquè diuen que les rodes fan malbé el parquet, però això no es cert, i menys les nenes que tenen 4 o 5 anys.

Crec que s’haurien de replantejar que és el que realment fa malbé el terra, si les nenes de patinatge artístic o l’entrada i sortida de porteries de qualsevol manera i els sticks de hoquei colpejant contra el terra. Les nenes de patinatge artístic no són les que realment trenquen el parquet, perquè si fos així, abans ens trencaríem nosaltres.

– Quin és el vostre objectiu a l’hora de formar les patinadores?

– El patinatge és una activitat molt social. El patinatge competitiu té una problemàtica igual que els esports com per exemple la gimnàstica artística, es necessiten moltíssimes hores d’entrenament, si no es dediquen 4 hores diàries en període normal i 8 hores en períodes de competició, no pots tenir una campiona del món o un bon rendiment a nivell internacional. Nosaltres, com tenim poquíssimes hores de pavelló i no és el pavelló amb millors condicions, no podem fer-ho, per això, la nostra activitat és mes social.

Ajudem a les nenes a que es formin dins el món de l’esport, eduquem per mitjà del nostre esport, les ajudem a créixer com a personetes i com a esportistes, perquè el fet de ser un esport individual, et trobes que estàs sola davant els jutges i les altres companyes i adversàries, has de solucionar-te tu els problemes, per tant, el fet d’haver  d’enfrontar-te sola et fa créixer moltíssim com a persona i la nostra tasca és aquesta, per mitjà dels entrenaments, competicions i festivals.

Fem que tothom pugui gaudir de l’esport i no només els que tenen bones qualitats físiques i que serveixen, sinó també aquelles persones que poder no tenen bones qualitats físiques perquè la seva tipologia no és l’adequada pel patinatge, per excés de pes, perquè son massa altes o el que sigui, però a nosaltres ens és igual, no descartem a ningú.

– Quins beneficis aporta el patinatge artístic?

– Molt coneixement del teu propi cos i de l’espai. En tot moment han de saber on tenen situada l’esquena, la cintura, si han de pressionar la part de davant del patí o la part de darrera per poder girar ràpidament. A més del sentit del ritme, l’equilibri, etc. Si ja és divertit desplaçar-te sobre uns patins, si li sumes fer salts, moviments, música de fons, ho és molt més.

– Quines virtuts es necessiten per realitzar aquest tipus d’esport?

– Primer de tot s’ha de tenir un talent especial, un cop el tens, s’ha de treballar moltíssim la tècnica sense patins, la condició física, treballar les coreografies, tot, un esport de tècnica com aquest és molt difícil de tirar endavant.

– Com veus la difusió, per part dels mitjans, d’aquest esport?

– Estem tenint la grandíssima sort, des de fa uns quants anys, que tenim al campió d’Europa, del món i poder olímpic, de gel. El fet que el gel estigui en un moment tant important i amb tants mitjans de comunicació al darrera, fa que el patinatge artístic, de rebot, rebi una mica més d’atenció. És un esport que a Catalunya, quan fan campionats importants es poden veure per la televisió, però fora de Catalunya no massa. Excepte a Itàlia, que és un esport rei i als Estats Units tenen un canal que és només de patinatge sobre rodes, però a Espanya encara no.

– La majoria de vegades s’associa el patinatge artístic amb el gènere femení, però molts dels grans patinadors són homes …

– Els nois els necessitem, perquè hi ha una modalitat que és la de parelles de dansa que es necessiten nois, també pel show moltes vegades s’incorporen nois i el noi com individual també participa i com tots els esports, els nois tenen més força, més coordinació, més velocitat i més potència. Per aquest motiu, el seu nivell és mes alt, fan salts amb més dificultat. El que tenen més les nenes en general, és la flexibilitat, moviments més bonics, però el que realment conta, que són els triples i quàdruples en gel, els nois ho fan millor.

– Com celebrareu aquests 40 anys?

– Estem preparant vàries coses, primer de tot, un festival que hem estat posposant els últims anys per esperar que sigui el 40 aniversari per celebrar-lo, amb pràcticament totes les nenes del club, perquè les que tenen 4 anys, tot i que m’agradaria, no les puc incorporar, perquè son massa petites i no tenen gairebé capacitat per poder sortir, però les altres 130 nenes, totes. A més, totes les ex patinadores i gent que s’ha apuntat de fora amb uns 170 patinadors en total.

Això és el més important, però després farem un altre festa on passarem des d’imatges antigues a més actuals, una trobada amb gent que ha format part de la junta, etc. Però encara no tenim data perquè la federació va tard amb el calendari i encara no està tancat, per tant, no puc posar un acte sense saber si aquell dia tindrem una competició, perquè encara que sigui una nena sola, la que està classificada, ha d’anar i no m’agradaria que es solapés amb res i poder fer el festival amb tothom i amb tranquil·litat. 

Notícies relacionades