Els reptes extra de les dones esportistes i els seus equips

Fotos: Localpres, Mira-sol Baco i Club Gimnàstica Artística Sant Cugat

Arribar a l’elit esportiva sent dona és un repte; per falta de reconeixements, per seguir relegada a tasques de cura no remunerades, per haver-te d’obrir pas en esports molt masculinitzats o per fer-ho en equips desconeguts d’esports “de dones”. La percepció social d’uns esports masculins i d’uns femenins és un repte per a les esportistes però tant elles com els seus equips s’enfronten a la desigualtat des de la seva pròpia ment i agenda, aquells factors que els diuen: “Això no és per a tu” o “no tens temps per posar-t’hi”.

“Les noies deixen la pràctica esportiva molt abans que els nois”, explica Rafael Robledo, president de la Coordinadora d’Entitats Esportives, “encara hi ha una certa cultura que ho fomenta però canvis com aquest no es poden fer per decret ni d’un dia per l’altre”. Són les pròpies entitats esportives les que han de fomentar l’accés i continuïtat de les noies a l’esport però no per obligació sinó per demostrar que la pràctica esportiva és per a tota la vida, tal com reivindica la Coordinadora.

I això és un repte perquè implica anar des de la base, quan en plena infància no és senzill trobar un esport per gust i, fins i tot, de vegades ve marcat per la voluntat de la família i per la concepció social. Quan un nen es troba enmig d’un club on només hi ha noies, no s’apunta, i viceversa. “Al club venen molts nens a mirar però la majoria veuen que hi ha moltes nenes i que, a més, han de portar mallot i no s’apunten”, diu Núria Palos, presidenta del Club de Gimnàstica Artística de Sant Cugat, qui també fa una crida a les famílies per no vehicular les frustracions passades dels pares a través dels fills.

Mentre els clubs dels suposats esports femenins fan tot el que poden per obrir-se també als nens, els “esports masculins” no posen fàcil la presència de dones. És el que passa al Mira-sol Baco, club de futbol que malgrat intentar ampliar els equips femenins, la temporada passada només va aconseguir l’amateur. Ho explicaven Mireia Marco, tècnica del Baco, i Brau, jugadora, ara fa dos mesos en una entrevista a elCugatenc: Sense continuïtat amb més equips femenins, les nenes marxen del club quan no poden competir en equips mixtos i ja no tornen. El seu repte és anar consolidant a poc a poc una base femenina estable.

Mentrestant, les nenes continuen sent una immensa minoria als camps de futbol, fent que sigui difícil quadrar horaris. “A més, és molt complicat quan es tracta de nenes petites perquè tenen més extraescolars i potser et diuen que sí al juny i després s’han apuntat a alguna altra cosa i no faran futbol”, apunta Brau. Malgrat tot, en la persistència està la clau i estan convençudes que cada vegada hi ha més nenes disposades a trencar l’absurditat de considerar el futbol com un esport només per a homes.

La situació és una mica més complexa, però, a esports en què l’accés de la dona ha estat més tardà, com el ciclisme, apunta Robledo, que també és membre de la Unió Ciclista. “Hi ha moltes entitats que ja ho tenen resolt”, prossegueix, “hi ha una evolució ràpida i exponencial”. Per això fa una crida a no forçar el discurs, és a dir, donar presència a les dones, demostrar que poden practicar ciclisme o el que vulguin però sense que això impliqui fer un tracte diferencial: “No hem de donar una imatge d’excepcionalitat”.

No ajuda tampoc la manca de referents. En uns pocs esports les úniques figures reconegudes són masculines i, en d’altres, ni masculines ni femenines. Són molt poques les dones que ocupen espais privilegiats en mitjans de comunicació pel seu mèrit esportiu i això fa que les nenes entrin a la pràctica esportiva sense un horitzó professional, si és que volen seguir aquest camí. “Aquesta feina es fa per vocació i perquè t’agraden les recompenses”, apunta Palos, “és molt engrescador quan veus que les nenes demanen més nivell físic”. Posteriorment, aconseguir una medalla o un pòdium, com el subcampionat de Catalunya que va aconseguir Maria Zaforas i l'equip aleví A del seu club (amb Maria Zaforas, Cristina Esteve, Anna Batet i Mariona Buenaventura), esdevé un reconeixement a la feina feta, tant per les nenes com pel club.

Mentre, al marge dels mèrits esportius, hi ha el creixement personal que aporta la pràctica esportiva des de la infància, en alguns casos fomentant l’apoderament de les dones. “És una escola de vida; t’ensenya moltíssimes coses. A seguir lluitant després de caure o saber que tu pots fer el mateix que fa una persona que fa deu vegades tu”, reivindica Marta Valleperes, jugadora del Club Rugby Sant Cugat, qui defensa que, malgrat les dificultats de l’esport femení, és un aprenentatge indubtable, “és una qüestió d’autoestima; saber que pots arribar allà on vulguis; dins del món del rugbi passa exactament el mateix que fora, en el món laboral o on sigui”.

És una visió compartida per totes les entitats, que aposten fort per acompanyar la pràctica esportiva de l’ensenyament en valors i l’ètica tant dins com fora dels seus respectius terrenys de joc. “El futbol aporta molt, com qualsevol esport d’equip: aprendre a relacionar-te, a tenir respecte, a ser tolerant amb les altres opinions, gestionar la frustració...”, reivindica Brau. Així ho analitza també Palos, que es nega a reprimir les emocions de les nenes al club: “Si una es frustra a un entrenament i creu que ha de plorar, la deixem plorar; i si 10 minuts després està contenta, podrà riure”.

Palos també fa una crida que torna cíclicament de la mà d’entitats de molts àmbits. Demana a l’Ajuntament que tingui el mateix tracte amb totes, tant pel que fa a accés a espais i ajuts com per reconeixement. També reconeix que les entitats petites, com la seva, tenen més difícil participar de forma activa en espais com la Coordinadora i tenir visibilitat al Sant Cugat Creix. Tot i així, s’emplaça a seguir treballant per créixer i aconseguir més mèrits esportius.

Notícies relacionades