Publicitat

On no hi arriba l'estat, hi arribem nosaltres

En un moment d’aquests on deixo volar la ment, m’imagino explicant-li al meu jo de fa un mes i mig tot el que estava per venir. Recordo haver comentat, rient amb els companys, què passaria amb tot això del coronavirus en dues setmanes, quan aparegués el següent titular. Crec que parlo per bona part de la gent si dic que ni en el pitjor dels escenaris ens imaginàvem acabar vivint en una distòpia com l’actual. I tot just acabava de començar.

Evidentment, els últims dies el tema de conversa ha canviat bastant. Crec que la reflexió que més he compartit últimament és la manera com se’ns ven, quan estudiem història a l’escola i l’institut, aquesta imatge idílica del món actual, aquesta mena de miratge on sembla que els grans problemes de la humanitat estan resolts a dia d’avui i que mai tornarem a viure res tan trascendental com una guerra, una pandèmia o el trontollar de l’economia mundial. Que aquestes coses fa molt que no passen, que abans el món no funcionava, però ara ja està arreglat.

El confinament és dur, sí. No podem obviar que no és igual de dur per tothom, és clar. Perquè ni és el mateix estar tancat a una casa amb jardí a Mira-sol que a una habitació rellogada de Sant Francesc, ni és el mateix haver de conformar-se amb cobrar el 70% del salari mentre ens quedem a casa que ser multada per la policia de camí a la casa que neteges en negre. Ni haver de fer guàrdies de 12 hores cada dos dies a primera línia. Ni perdre una amiga, veïna, avi o àvia.

I clar, amb l’impacte mental que suposa aquesta nova situació, sembla que ningú s’ha parat a pensar en el dia després. El mass-media es limita a informar-nos de tot el que diuen uns senyors de verd amb bigoti i medalles (que algú ha confòs amb sanitaris), a fer un seguiment exhaustiu del cuándo se aplanará la curva, i a donar bombo a cada despropòsit que brolla entre la bilis de l’extrema dreta. El conseller d’economia parla d’un nou Pla Marshall, la policia blanqueja la seva imatge felicitant aniversaris i difonent com de divertida és la gent que se salta el confinament, i l’únic final que imaginem és aquell horitzó de llibertat que cada quinze dies queda més lluny. Vaja, una mica com la utopia de Galeano.

Penya, preparem-nos. Si ja abans de tot això es comentava por lo bajinis que s’estava apropant una nova crisi, la frenada en sec de tot el teixit productiu tindrà el mateix efecte que una guspira amb la benzina. L’economia espanyola, com bé recordarem de l’anterior crisi, no resisteix especialment bé les contraccions de les finances globals, perquè depèn fortament de sectors no productius com el turisme. En lloc de tenir un teixit industrial fort, que es dediqui a produir béns tangibles i a cobrir les necessitats de la població, algú va decidir que nosaltres viuríem dels sectors més precaris i volàtils (i, és clar, els que donen més beneficis a curt termini a l’inversor). Amb tot el que se’n deriva de retruc: destrucció del territori, feines precàries i estacionals, augment desorbitat dels lloguers, atur perpetu...

Què passarà quan tot comenci a tornar a la normalitat? Bé, ningú no ho pot saber amb certesa, però podem comptar amb que la temporada turística d’enguany serà testimonial. Com a conseqüència d’això, les capes més precàries de la població (joves i persones sense estudis) patiran un augment de l’atur bastant notable. Els pisos turístics no trobaran qui pagui per ells i tornaran al mercat immobiliari, fet que combinat amb la gran massa de gent que haurà de triar si menja o paga el lloguer (o se suma a la vaga), reventarà la bombolla dels preus en poc temps. Això com a primeres reflexions del que podria passar. Recordem que, a més, l’atur s’ha disparat (de moment, 60.000 noves treballadores als Països Catalans, sense comptar afectades per ERTEs), i els petits comerços i sectors com el cultural n’estan patint ja les pitjors conseqüències.

Se’ns presenta un panorama desolador. I si algú pensa que no arribarà a Sant Cugat, viu en una bombolla. Per tenir present quina és la realitat del nostre poble, recordem algunes dades: un 42,7% de la població té dificultats per pagar el lloguer o l’hipoteca, un 11,4% es trobava en dificultats per fer front a despeses bàsiques (concentrada, a més, a barris del nucli o de Collserola) i, dins d’aquestes, el 56,5% és pobre encara que treball i només el 8,7% rep ajuts de l’Ajuntament. I serem aquestes, les de sempre, les que pagarem la seva crisi. Com ha passat amb totes les crisis arreu del món. Us adjunto més dades interessants: durant el 2007, quan tot just començava la crisi financera, els bonus que percebien els grans gestors de Wall Street van caure un modest 2%. Mentrestant, al conjunt dels Estats Units, entre 2 i 3 milions de persones van ser desallotjades de casa seva. A l’Estat Espanyol, el rescat bancari va costar més de 65.000 milions d’euros, va elevar l’atur al 23% i va provocar més de mig milió de desallotjaments.

De nosaltres depèn que aquesta vegada sigui diferent. Les crisis ja ho tenen, això: dibuixen un paisatge devastat i ens enfronten a un futur incert. Però també són escletxes, oportunitats, moments on tot trontolla. On fins i tot el més acomodat pot percebre les contradiccions del sistema actual. Aprofitem, fem palanca en aquesta escletxa. Fem que ells paguin la crisi. Sortim més reforçades que mai com a poble, com a precaris i precàries, com a veïnes de la mateixa realitat.

Avui és el moment de fer xarxa. De veure com ho està vivint la senyora gran que viu sola al pis d’adalt. De fer-li la compra, arreglar-li les goteres, treure-li la brossa. De trucar els avis i les àvies. D’ajudar amb la compra a la família que viu rellogada a una habitació. D’apuntar-se a la Xarxa de Suport, conèixer més casos com aquests als nostres barris, i ajudar-nos entre totes. De contactar amb les companyes de feina, organitzar-se davant els ERTEs, sindicar-se amb qui de veritat defensarà els nostres drets. Però sobretot, de preparar-nos per demà.

Perquè demà... demà serà quan tindrem l’oportunitat. De fer que, realment, siguin ells qui paguin la crisi.

Demà hi haurà retallades. Hi haurà repressió. Hi haurà desallotjaments, acomiadaments, hi haurà més gent dormint al carrer. El sistema sanitari seguirà aguantant, com sempre, pendent d’un fil, i l’accés a una educació de qualitat seguirà sent el privilegi d’uns pocs.

Però hi haurà molt més. Hi haurà vagues generals. Aturarem tots els desallotjaments. Combatrem tots els acomiadaments. Okuparem totes les cases que calgui perquè ningú en aquest poble es quedi sense sostre. I posarem el cos per defensar les companyes a la propera vaga sanitària. I seguirem batallant per l’educació que volem.

Si tens problemes amb el lloguer, contacta el Sindicat de Llogateres. I sinó, també. Perquè si avui t’organitzes, demà ens tindràs posant el cos per defensar la teva casa.

Si tens dubtes amb el teu ERTE, t’obliguen a agafar vacances, o et volen acomiadar, afilia’t a un sindicat. I sinó, també. Perquè quan et toqui a tu, no estaràs sol. Batalla amb les teves companyes cada lloc de feina.

Si et volen desallotjar i et quedes al carrer, okupa. I sinó, també. Confronta directament el responsable de que et facin fora. Literalment, fem-los pagar la crisi.

Si ets jove, organitza’t i lluita. Comparteix les teves forces, les teves idees, ajuda’ns a construir les estructures que necessitem. I si no ho ets, també. Llegeix, forma’t, debat amb qui tinguis a prop, i quan passi tot, vine a una assemblea i milita.

I recordem per què ho fem: no és només solidaritat. És autodefensa pura i dura. En organitzar-nos estem bastint alternatives, creant del no-res estructures per defensar-nos entre totes. Estem il·luminant amb la força del col.lectiu els racons més foscos del moment que ens ha tocat viure: desallotjaments, acomiadaments, retallades, les mancances més bàsiques. Tot té solució si ens ajuntem per fer-hi front.

On no hi arriba l’estat, hi arribem nosaltres. Que no se’ns escapi la utopia.

Enric López, membre d'Arran

Notícies relacionades