Valldoreix, 1964

M'estreno en aquesta columna amb una gran il·lusió. Escriure a elCugatenc avui és una oportunitat que li agraeixo enormement al Jordi Pascual i a la Susanna Casta, qui m'ha brindat un nou escenari al poble i a qui m'uneix una bonica amistat. Però us preguntareu qui sóc jo, què hi faig i quina és la història que m'ha portat fins aquí.

Tot comença fa molts anys amb els meus avis. Més concretament amb la meva àvia. I comença en un petit barri de pescadors de Barcelona, la Barceloneta. En una família humil va néixer la Rosa, la meva àvia. La tercera de tres germans, l'Albert, el Pepe i ella. La mare de la meva àvia va dir-los als seus fills un lema "mai anireu a mar (conscient dels perills que comportava ser pescadors) i mai us dediqueu a la política (conscient dels perills que arribaven)". Bé, la primera la van complir. Però la segona va portar al meu tiet avi Albert i al Pepe a fer-se republicans, un com a soldat i l'altre a "la quinta del biberón". Els dos germans van sobreviure a la batalla de l'Ebre, però l'Albert seria condemnat als camps de concentració d'Argelès Sur Le Mer i posteriorment a Mauthausen. L'Albert va sobreviure, va ser llibertador del camp (el veureu a dalt del mur a la mítica fotografia en blanc i negre on esperen les tropes americanes) i malgrat l'infern, seguí sent un dels millors homes que he conegut mai. Va seguir creient en la humanitat i en el seu progrés. Va exiliar-se a França i allà hi va residir fins al dia de la seva mort. I la meva àvia es va quedar a Barcelona. Encara no sé com s'ho va fer per estudiar i arribar a ser llevadora. Segurament, la meitat de la població de la Barceloneta la va assistir ella, en aquells moments en què els parts es practicaven a casa. Hi ha mil històries al voltant d'ella, des de la gran nevada de Barcelona i com els bombers la venien a buscar a casa, etc.

Allà va conèixer el meu avi, "el noi més guapo del barri" que d’una masia de Caldes el van enviar a treballar a Barcelona. Ros i d'ulls blaus, el Joan, es va casar amb la llevadora. A poc a poc van anar progressant i un dia, amb el temps, uns amics els van invitar a Valldoreix. I prop d'ells, al Passeig Mas Roig, hi havia una caseta a la venta. La van comprar el 1964 i al cap d'uns quants anys, quan jo vaig néixer la van reformar. Aquella caseta on els meus avis i el meu pare hi passaven els estius, es va convertir a poc a poc en la casa on anàvem els caps de setmana. I les nits d'estiu les passàvem sota les estrelles. Llavors a la casa l'envoltava un bosc i davant hi havia una masia on jo hi jugava amb el nét dels masovers. El meu avi hi va construir una petita bassa on hi havia peixos de colors i amb el meu germà jugàvem a mullar-nos els peus, hi posàvem vaixells de joguina i ens enfilàvem al cirerer. A les nits d'estiu caminàvem amb el meu avi pels carrers foscos i pocs il·luminats i jugàvem a "caçar lleons", li dèiem així al fet que els fanals llavors no funcionaven i amb un bastó, els hi donava un cop sec i feia que s'encenguessin. Als matins hi passava "el cabrer" per davant de casa i observàvem les cabres anar cap a la plaça Mas Roig. Poc a poc les coses van anar canviant, un dia vam deixar de creuar l'Arrabassada amb el Ford Fiesta de la meva àvia –només conduïa ella, el meu avi deia que allò no era per ell– per creuar els Túnels de Vallvidrera i aquell paisatge va anar canviant fins a convertir-se en el Valldoreix que avui coneixem. Jo vaig traçar el meu full de ruta, barcelonina empedreïda i fan de les grans ciutats, vaig instal·lar-me a un pis a Barcelona. Aquells 48 m2 van ser font de felicitat. Vaig tenir la gran sort de dedicar-me durant anys al cinema, vaig escriure i dirigir Comediants, amb el sol a la maleta, la història dels 40 anys de la companyia, vaig escriure un llibre i la vida finalment, davant d'una crisi econòmica trepidant i personal em va portar a canviar d'aires i residir a Londres. Allà hi vaig descobrir un nou món. Un món ple de possibilitats, de museus gratuïts, de concerts a l'aire lliure, de persones d'arreu del món que coincidien en aquell espai comú que és la City. Vaig viure en directe els atemptats de Westminster a escassos carrers del lloc de l'incident, el dia que el meu pare venia a visitar-me. Vaig recórrer l'illa de la mà de bons amics i vaig fer amistats noves amb gent magnífica. Al final però la vida semblava conduir-me de nou cap a Barcelona. Però el fet de tenir el meu anterior pis llogat, va obligar-me a creuar Collserola i començar de nou a Valldoreix. Us podeu imaginar el xoc que significava per a mi. La intensitat trepidant de la ciutat es difuminava per a convertir-se en un lloc tranquil de silenci i arbres. Em va costar adaptar-m'hi. Mica en mica vaig fer d'aquella casa buida, casa meva. Els passejos amb el meu gos fins a la masia cada dia se'm feien més agradables. Vaig començar a utilitzar els espais comuns: la biblioteca, el mercadet, el bar on la cambrera tan agradable ja sabia com volia el cafè i parlàvem sobre la vida.

Però un lloc físic es converteix en casa teva per les persones que hi coneixes. L'entorn es torna així un personatge. Va ser un dia quan la Pilar, la meva veïna, i amiga dels meus avis, em va posar en un grup de WhatsApp de Valldoreix on es parlava de la seguretat davant la manca de policia al poble i els robatoris constants que patim. I aquí va ser on, per casualitats, vaig conèixer la Susanna Casta. Gràcies a ella he tingut l'oportunitat de conèixer la gent de Valldoreix, de formar equip i de començar a involucrar-me en la vida al poble. Quelcom que sempre he volgut de manera innata. Passejant amb el meu gos, trepitjant carrer, m'adonava de coses que necessitàvem: papereres, asfaltar carrers, soterrar cables, seguretat, potenciar espais per a la gent gran, zones comuns, millorar equipaments, etc.

Gràcies a aquell moment, tinc amics al poble. I ara, mentre miro els rosers ,que un cop va plantar el meu avi per nosaltres, penso en la sort que he tingut d'arribar de nou aquí. En els camins que ens condueixen fins a un lloc.

Espero que aquest espai de paraules i reflexió us agradi i ens sentim tots a casa.

Elisenda Dalmau, comunicadora

Notícies relacionades