Elisenda Dalmau

Senyoros bien, senyoros fetén

Hi ha una llei no escrita de guió cinematogràfic que diu "del particular a l'universal". Per tant, parlaré de Sant Cugat el dia del 8M, ja que es tracta de la meva primera experiència feminista fora de la meva ciutat natal, Barcelona. Però fem un repàs a la història, primer. 

A favor de les dones

La Llei Orgànica 1/04 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere busca la proximitat de les dones a la justícia per tal de facilitar-les l’accés i minimitzar els desplaçaments, posant facilitats a la víctima. No només a l’hora de denunciar sinó que busca també la proximitat a la localitat del domicili de la dona que ha patit violència de gènere.

Dotze

Una. S’acaba l’any. La terra ha donat una volta al Sol. Com en un ball pagà.

Dos. Ens prometem coses, ens diem propòsits –que ara sí!– i felicitem a qui estimem.

Tres. El nou any està a punt d’entrar a escena i tot és màgic, a punt de començar, a punt per tornar a construir, a punt de fer el que ens ha quedat per fer per.

Quatre. Demanem amor, salut i calers. El clàssic que no falti.

Cinc. Reflexionem sobre el que hem fet, el balanç. I sobre el que farem.

Sis. Sant Cugat es transforma. Avança, evoluciona, creix. Ja portem sis mesos de govern.

#Micromasclismes

El diumenge vaig tenir la sort –bé, sort perquè vaig comprar les entrades amb temps– de veure al Ricardo Darín i a l'Andrea Pietra sobre l'escenari a Escenas de la vida conyugal al Tívoli.

L'obra era una adaptació de la pel·lícula d'Ingmar Bergman però adaptada per Francesc Masllorens i Federico González del Pino i dirigida per Norma Aleandro. Em va sorprendre, negativament.

‘Sorry we missed you’

Ken Loach i Paul Laverty ho han tornat a fer. Sorry we missed you és una pel·lícula que retrata perfectament el món on vivim, la precarietat en la qual vivim i estem sotmesos. Feines que ens condemnen a passar el màxim temps fora de casa, on podem ser acomiadats d'un moment a l'altre o on ens obliguen a ser autònoms sota la gran premissa de la llibertat falsa d'horaris.

Violència 2.0

Fa uns anys que vaig deixar el cinema per a dedicar-me als mitjans digitals i vaig fer-ne d'aquesta, la meva –nova– professió. Si bé em serveixen per guanyar-me a la vida, i m'encanten, reconec que són una arma de doble fil. I ni sóc cap nostàlgica, ni estic en contra de la tecnologia, més aviat tot el contrari. Els mitjans digitals i la digitalització han portat molts avantatges socials: estem més connectats, tenim més accés a la informació i, fins i tot, podem gravar una pel·lícula amb un telèfon mòbil.

730 dies

Seré breu. Segurament hagi de tractar un tema específic sobre Valldoreix i Sant Cugat i no sé exactament de què parlar, perquè personalment, estic tan agraïda en aquest municipi des de fa un temps que només em surten paraules bones. Tot i que no soc cap naïf i sé que hi ha molts problemes a solucionar. Així que començo donant les gràcies, perquè ja deu fer dos anys que estic instal·lada aquí i en aquest temps tot ha anat a millor.

Violència verbal

Sovint el silenci ens condueix a la reflexió, pensem quan ens quedem sols amb nosaltres mateixos. Quan trobem aquell espai per a reflexionar. El Silenci em va fer escriure el meu primer llibre, El año de la mudez, buscant un denominador comú per aquelles històries que volia enllaçar i que un dia em va fer reflexionar: Què passaria si tots ens quedéssim muts? Com ens relacionaríem?

Setembre

Per a mi l'any comença al setembre, com el curs escolar. El 31 de besembre? Bé, pura festa major. Setembre és quan tornes de vacances amb la ment desperta i enfiles l'any. Faré això, faré allò altre. M'apuntaré al gimnàs, faré aquell curs d'anglès i m'escaparé més els caps de setmana, etc. Siguem realistes, setembre és el mes de les propostes. Després ja enfiles l'any i la resta ja és una continuació. Recau sobre nosaltres tirar endavant el que ens hem proposat.

Pàgines

Subscribe to Elisenda Dalmau