Oriol Estela: "Amb la Carta Alimentària de la Regió Metropolitana intentem que l'alimentació sigui vista com una política pública"

Fotos: Marina Bosch

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del tercer FOCUS, Menjar saludable i de proximitataquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

Oriol Estela és coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona des del 2016, una agrupació que es defineix com una associació públic-privada impulsada per l’Ajuntament de Barcelona que va començar l’any 1988 amb una oficina municipal amb tres persones. Formalment es creà l’any 1994, després dels Jocs Olímpics, per pensar com hauria de ser la ciutat de Barcelona després d’aquest gran esdeveniment i acabà comptant amb grans institucions.

El PEMB es planteja missions per anar complint al llarg dels anys i com que l’última renovació va ser al 2010, l’any 2020 tocava fer una nova actualització. Tenien clar que volien fer alguna cosa lligada a les necessitats de les persones, treballar per la reducció de les desigualtats socials i territorials dins de la metròpoli. Això es tradueix en definir entre 6 i 7 missions, objectius quantificables i clars que es puguin treballar fins al 2030 i que siguin en col·laboració amb tots els actors implicats. D’aquí neix el Compromís Metropolità 2030.

Una de les iniciatives del PEMB ha estat impulsar la Carta Alimentària de la Regió Metropolitana de Barcelona, a la qual es va adherir l’Ajuntament de Sant Cugat al Ple de maig. Aquesta proposta es planteja objectius diversos com ara facilitar la participació i la governança per un medi rural viu i amb producció local.

– Què és la Carta Alimentària?

– Neix d’una prova pilot en l’àmbit de l’alimentació i el resultat ha sigut la Carta Alimentària de la Regió Metropolitana. És un prototip del que haurà de ser el pla estratègic més gran, que abastarà altres temes: alimentació, habitatge, mobilitats, etc. És una estratègia que s’ha de seguir treballant, però és un prototip per saber com treballar una estratègia compartida d’abast metropolità.

– Com us ha afectat la pandèmia?

– És un any especial no només per la pandèmia, sinó perquè que és l’any de Barcelona com a capital de l’alimentació sostenible. Per a nosaltres és una fita important, però també és important que això no es quedi en aquest any.

Estem focalitzant molts esforços i recursos en les activitats de la capitalitat, que es veurà a la sisena cimera d’octubre del Pacte de Milà, en la setmana de l’alimentació sostenible. Però pel darrere, estem fent la feina de consolidar el treball compartit entre els actors del sector alimentari perquè hi hagi projectes que quedin al futur: menjadors escolars, distribució de productes de proximitat i temes del canvi de l’agricultura convencional a l’ecològica.

La capitalitat ens anirà bé i ens posarà al mapa però el veritablement important és quin és el projecte de futur. Tenim clar que en el marc del Compromís Metropolità 2030 hi haurà una missió sobre l’alimentació i molt probablement tindrà a veure amb com incrementem la sobirania alimentària per la via de més producció de proximitat.

– Una de les missions de la carta és l’agricultura social.

– En aquests moments qui hi ha està treballant més és l’Ajuntament de Barcelona amb iniciatives com Impulsem el que fas i convocatòries de subvencions de projectes que vagin en aquesta línia. És una de les línies a treballar segur, ja que veiem que és un dels grans àmbits de desenvolupament en la ciutat.

– Quin diries doncs que és el problema entre la ciutat i el camp?

– Clarament hi ha una desconnexió i un desconeixement brutal de què significa el camp i la ciutat. El fet de treballar amb la regió metropolitana et fa adquirir molta més consciència de la importància del territori, sobretot el no construït productiu que ajuda a sostenir la resta del territori. Tenim un entorn productiu que s’ha de conservar i és molt valuós.

Jo plantejaria que el risc amb el qual ens trobem és que pensem que amb l’agricultura urbana i la tecnologia solucionarem la qüestió. Hem d’entendre que els aliments vénen del camp, de l’entorn rural, de la pagesia. Els horts urbans poden ajudar a fer ciutats més humanes i habitables i, alhora, són un recurs per l’autoconsum, però no són la resposta. No podem abandonar la resta del territori.

Des del 2007 es diu que al món ja viu més gent als entorns urbans i jo sempre em faig la pregunta: Això és motiu d’alegria, ho hem de fomentar? No representa un fracàs sobre la resta del territori. Després m’agradaria afegir que hi ha un altre tema important: la pèrdua del capital humà dedicat a aquestes activitats.

– L’Ajuntament de Sant Cugat s’ha adherit a la Carta Alimentària. Com hi pot col·laborar?

– De moltes maneres! Comencem amb donar exemple: utilitzar el pressupost públic i allò que tingui a veure amb alimentació, com els càterings o en els equipaments públics, per pensar en quin tipus de menjar s’ofereix. També pot defensar i protegir els espais agraris o de producció del tipus que sigui que hi puguin haver a la ciutat; així com anar eixamplant aquests espais i incorporar-los en les polítiques de la ciutat.

Nosaltres intentem que l’alimentació sigui vista com una política pública. Això s’hauria de traduir creant regidories específiques dedicades al tema de l’alimentació amb una visió transversal. Un dels nostres objectius principals és que a partir del pròxim mandat hi hagi més regidories, no cal que siguin exclusives, però que hi hagi una responsabilitat política sobre l’alimentació amb una mirada transversal.

– I a títol personal, què podem fer?

– Tenim els decàlegs per saber què podem fer com a família, què podem fer com a centre educatiu, què podem fer com a petita i mitjana empresa... A les famílies els hi plantegem anar canviant progressivament els hàbits amb propostes d’objectius molt bàsics. Si nosaltres plantegem a la gent que han de canviar totalment la seva dieta, no anirem enlloc. Com a mínim cal anar avançant pas a pas. Hi ha coses senzilles que podem anar incorporant, que de cara a les criatures són importants.

– Quina és la tendència pel que fa a adhesions?

– De moment, tenim més empreses i ajuntaments. Amb els ajuntaments va haver-hi un impuls fort perquè en el seu moment es va adherir l’Àrea Metropolitana i va animar els ajuntaments, que potser no s’haurien unit sense aquesta crida. També n’hi ha d’altres que són de fora l’àmbit metropolità; tot i que parlem d’un àmbit metropolità, no ens tanquem. Quan parlem d’alimentació de proximitat, l’aproximació més raonable és Catalunya. Qui s’adhereixi ha d’aportar algun tipus de projecte compartit amb la resta d’actors, és igual si és gran o petit, però ha d’aportar un compromís.

Ens marquem el repte d’acabar el 2021 amb 100 adhesions. Volem aprofitar l’impuls que ens doni la capitalitat d’aquest any per aconseguir les màximes adhesions possibles també al 2022. Per fer-ho, les empreses i institucions interessades han d’omplir un formulari a la pàgina web. Allà es pregunta quin projecte posarà sobre la taula per poder treballar de manera col·laborativa amb el conjunt d’actors.

– En quin punt es troba el Compromís Metropolità 2030? Què toca fer?

– Ens trobem en la segona fase. El passat desembre van sortir 68 reptes i ara estem en el punt de convertir les preguntes i reptes en missions. D’aquí haurien de sortir com a màxim 12 missions, idealment unes 6 o 7, i s’haurien de presentar l’any que ve, abans d’estiu. En l’àmbit alimentari, una missió seria garantir per al 2030 un percentatge concret. Posem per exemple que un terç de la nostra dieta pugués estar basada amb productes de proximitat. Haurem de discutir si aquest terç és massa agosarat o és poc. Mercabarna explica que ara és un 8%. S’ha de treballar en aquest procés, marcar els objectius i posar tots els actors a treballar en el seu projecte, cadascú aportant el seu granet de sorra.

– Podria existir doncs un Compromís Metropolità 2040?

– Hi ha el mite que s’han de posar cada 10 anys, també hi ha l’Agenda 2030 de les Nacions Unides que ja ens marca uns objectius. Si el compromís metropolità funciona i es pot seguir treballar, aquesta idea pot ser continuada en el temps. Podem posar un horitzó per cada missió, però no per al conjunt de missions. Potser en l’àmbit alimentari té sentit posar l’horitzó al 2030 però per a l’habitatge, per exemple, segurament és millor per al 2040.

Volem tenir una dinàmica de treball determinada, una manera de prendre decisions i de treballar de manera col·laborativa entre els actors de la regió metropolitana i aquest és el compromís que tenim.

Notícies relacionades