Laia Monton: “Perdre la por és el primer pas per a organitzar-se”

Foto: Cedida per Laia Monton

A 862 kilòmetres de distància de Lima, al nord-oest del Perú, s’ubica la regió de Cajamarca. Un enclavament rural situat a 2.700 metres d’altitud i vestit per la serralada dels Andes. Es tracta d’un territori amb un alt valor paisatgístic. Actualment, però, ha esdevingut una localització greument amenaçada per l’activitat extractiva de minerals per part de l’empresa Minera Yanacocha. Es tracta de la mina d’or més gran de l’Amèrica Llatina i posseeix les concessions d’un 32,66% del territori. Contràriament a les promeses per part del govern peruà, la regió de Cajamarca és de les més pobres del Perú i, després de més de dues dècades d’activitat extractiva, ha vist incrementat els índexs de pobresa.

Amb aquests precedents, el 2012 es va fer públic l’aprovació d’un nou projecte propietat de la mateixa empresa minera a la regió de Conga, a prop de Cajamarca. L’execució definitiva d’aquest pla suposa el transvasament d’aigua de les llacunes naturals de la regió amb repercussions irreversibles pel sistema hídric de la zona. Així com l’alteració del sistema paisatgístic i natural dels seus habitants. Arran d’això es va iniciar una lluita social encomanada pels camperols en la qual es manifestaven en contra de l’explotació minera al territori.

Las Damas Azules, el documental presentat a l’Ateneu de Sant Cugat en un acte organitzat per la Xarxa Solidària, pretén donar visibilitat a la resistència femenina que s’ha organitzat en contra de l’amenaça minera i mostrar l’estreta vinculació que les dones mantenen amb la natura. Laia Monton és voluntària a Enginyeria sense Fronteres, entitat productora del documental, i ha estat a la regió de Cajamarca col·laborant amb una ONG local anomenada Grufides per dur a terme un projecte mediambiental dedicat a l’avaluació de la qualitat de l’aigua. La seva col·laboració es va iniciar després d’enllestir un Màster a Girona de Ciència i Tecnologia de l’aigua. De manera que, si bé és impossible copsar la dimensió real del conflicte amb només una entrevista, Monton està plenament qualificada per mostrar en les següents línies els principals reptes que han hagut d’enfrontar les dones per tal d’organitzar-se i defensar el territori en una societat patriarcal.

Com ha tingut lloc la producció del documental?

– Aquest documental va ser produït per part de Bérengère Sarrazin, una voluntària d’Enginyeria sense Fronteres que ara es troba al Perú. La idea va néixer arran d’un viatge que ella va fer a Cajamarca, l’any 2011, per realitzar el projecte final de Màster. Hi va anar per fer un projecte fotogràfic d’una família que es trobava vivint al cor de la mina d’or més gran d’Amèrica del Sud, la Mina de Yanacocha. Allà hi vivia una comunitat de famílies que s’havien quedat al territori i no havien volgut cedir a la pressió de la mina per expropiar-los les terres. Estem parlant de famílies d’agricultors que tenen una vida molt vinculada a la terra. Fruit de conviure amb aquestes famílies, es va adonar que eren les dones les que es quedaven a casa cuidant de la terra i la família mentre els homes sortien a buscar feina. També va veure que el vincle que tenen amb la terra no és només degut a la riquesa que els ofereix, sinó que és un vincle espiritual basat en l’amor a la naturalesa. Viuen l’amenaça minera de manera molt directa. Tot just quan va acabar el Màster amb aquest projecte fotogràfic van tenir lloc les revoltes en contra del projecte Conga. Fins a 10.000 camperols van iniciar unes protestes acompanyades de morts i criminalització que es va iniciar a finals del 2011 i al llarg del 2012. En tot això va ser molt important el paper de la dona. Van sortir al carrer per donar veu a la problemàtica i per defensar el territori.

Bérengère Sarrazin va seguir el cas de molt a prop i es va adonar que a Europa aquesta informació no arribava als mitjans. Amb el suport d’Enginyeria sense Fronteres va començar a idear com es podria construir un projecte per mostrar aquest conflicte. El 2015 va rebre una beca europea a treballs periodístics que, tot i ser una ajuda mínima i que no cobria el cost sencer, els va donar l’oportunitat d’iniciar el projecte. Si bé ja existien documentals sobre el cas Conga, las Damas Azules es diferencia enormement pel fet de focalitzar l’atenció en el paper de les dones.

Qui són les Damas Azules?

– Durant l’inici del conflicte va aparèixer una dona anomenada Máxima Acuña, a qui s’han fet molts documentals basats en la seva figura. Va ser i segueix sent una persona que ha mantingut la seva casa situada en aquesta regió de Conga, on duen a terme expropiacions. Molts camperols han cedit el seu territori a l’empresa minera. Però ella s’ha mantingut ferma, no ha abandonat casa seva i ha hagut de suportar totes les amenaces que això ha suposat. A aquesta dona se li va donar el nom de “la Dama Azul” per ser ferma defensora de les llacunes situades a Conga. Ha apostat per la defensa del territori i la seva riquesa natural. Bérengère Sarrazin, per aquest motiu, va voler posar el títol de las Damas Azules, ja que es preguntava “i on estan la resta de dones que també lluiten per aquests drets de manera silenciosa?”. El documental busca aquestes dones i ensenyar com és la seva lluita. Són persones que es dediquen a la terra en una societat governada pel patriarcat, en la qual la dona s’encarrega de la casa i de la sobirania alimentària de la família. També són les que van a buscar l’aigua i tenen cura del territori. Tenen molta connexió amb el territori. Que l’home també en té, de connexió. Però els homes són els que marxen fora de casa a buscar feina mentre les dones es queden. Normalment aquestes dones no tenen tanta imatge social, sempre s’han quedat més enredera. Però en aquest cas s’han organitzat i han agafat imatge.

I per què han sigut les dones les primeres a iniciar les reivindicacions?

– Hi ha hagut figures masculines, però per aquesta vinculació amb la terra elles han estat les primeres afectades i les que han dit “si ens traieu això, ens traieu la vida”. L’empresa minera ha intentat vendre la moto dient que l’ampliació de les mines portarà ocupació laboral i creixement a la regió. Però les dones creuen que, no tant per un sentit capitalista sinó espiritual, la naturalesa és part d’elles. Tenen un vincle molt fort. En el documental també apareixen els homes i la importància que tenen en la defensa del territori. Fins i tot, durant aquesta època, va aparèixer Marco Arana, el pare de l’església d’una comunitat d’allà que degut a la seva vinculació amb els camperols d’allà té una visió molt completa de la situació i també ha estat lluitant a peu de carrer.

Com s’ho han fet les dones per organitzar-se?

– En primer lloc, començant a perdre la por i a dir el que volien dir. La Máxima Acuña diu que “d’aquí no em treuen” i altres dones segueixen el seu exemple. Però perdre la por és el primer pas per a organitzar-se. A partir d’aquí l’autoorganització arriba per si sola. Posteriorment han arribat les ONG, com Enginyeria sense Fronteres, que han donat suport. Ens considerem defensores de les defensores.

Ha sigut un moviment unànime on els ha resultat fàcil trencar amb aquest silenci a totes per igual?

– Sempre hi ha persones que dins de la lluita es posicionen de maneres diferents. Hi haurà gent que decidirà ajudar des de darrere de l’escenari i altres des de davant. Això va molt lligat al caràcter de cada persona i a la seva situació personal. Jo m’imagino que si hi ha algú que pot cuidar dels meus fills doncs podré sortir a manifestar-me. Però si estic sola, no podré sortir. Cada situació és diferent.

En un moment del documental es veu una senyora defensant la necessitat de preservar i cuidar el medi ambient no només pel bé propi sinó pel bé de les futures generacions que vindran. Creus que la societat d’allà és més altruista que la nostra?

– És una pregunta complicada. Cada cas és únic. Jo diria que això va en funció del vincle que cadascú té amb la naturalesa. Jo no ho posaria tant entre “aquí o allà”. Doncs si te’n vas a una zona rural de Catalunya, potser el vincle d’amor amb la terra és igual que el de les comunitats de Cajamarca. Però si te’n vas a nuclis urbans com Lima o els d’aquí com Barcelona, doncs la relació amb la naturalesa és molt semblant també. Tot just fa uns dies ho parlava amb uns voluntaris d’Enginyeria sense Fronteres de Mèxic i em deien “no te creas que es tan distinta la visión de aquí y la de ahí”. Jo crec, per tant, que depèn del vincle personal amb la naturalesa.

Quina rebuda espereu rebre per part del públic?

– El missatge que es pretén donant amb el documental és, per una banda, conscienciar i fer entendre l’impacte que les empreses mineres tenen sobre el territori i la vinculació que, d’alguna forma, tenim. Ja sigui des d’Europa, la Xina, els Estats Units o qualsevol part del món. Com els nostres actes diaris poden determinar que hi hagi projectes d’aquest tipus. Després, també volem enviar un missatge esperançador. Hem volgut visibilitzar la dona i la seva lluita. Si ens organitzem i lluitem pacíficament podem donar veu a aquest conflicte per tal d’obrir els ulls a tothom. Les persones que viuen en situacions precàries enmig de grans conflictes com aquest, l’única cosa a la qual es poden agafar és l’esperança a un futur millor. Per ells, que gent de fora s’interessi i doni veu al seu conflicte és una esperança més.

No creus que pot haver-hi gent que pensi que aquest és un problema que li queda molt lluny?

– És cert que des d’alguns mitjans de comunicació no es visibilitza aquesta problemàtica. Al final és responsabilitat de tots i totes de donar veu a projectes com és aquest documental en llocs com aquests, l’Ateneu de Sant Cugat. Que a poc a poc això es vagi expandint i trobar la manera d’arribar a la població. Si ho aconseguim, serà la manera per després, des de la societat, demanar canvis al govern.

Quina és la situació actual a Conga?

– El cas Conga en concret està en suspensió. No està anul·lat, però no es pot explotar el territori. L’extracció de minerals, en teoria, està aturada gràcies a la lluita de la població. Però el territori és propietat de l’empresa Yanacocha, ja que va guanyar l’expropiació. Per tant l’empresa segueix instal·lant infraestructures, fent obres i prospeccions per detectar les zones més riques de minerals. D’altra banda, hi ha altres zones al sud del Perú com la de Tía María, on des del 2009 fins al 2012 la població ha viscut una realitat similar. Allà també es van aixecar en contra de l’explotació minera en un territori molt i molt ric. Actualment, s’ha donat llum verda a l’activitat minera del territori quan anteriorment l’activitat també havia quedat aturada. L’empresa que duu a terme aquesta explotació també està present a la zona de Cajamarca on preveu iniciar un projecte miner anomenat Michiquillay per extraure coure, or i plata. Per tant, es creu que si ha passat això a Tía María, existeix la possibilitat que passi el mateix a Conga i, finalment, es procedeixi amb l’explotació del territori.

Més enllà de la producció del documental, teniu algun altre projecte en el territori?

– Des d’Enginyeria sense Fronteres, amb la col·laboració d’altres entitats, estem fent avaluacions de les aigües. Mirem la qualitat de l’aigua a través de diferents variables com la temperatura i el PH i, amb això, fem uns informes mensuals. Entre les fotografies i l’anàlisi qualitativa pretenem oferir un sistema d’alerta per si un dia es detecta un canvi significatiu poder denunciar. Doncs algunes comunitats s’havien trobat que les seves aigües estaven contaminades però que no tenien res per demostrar que el culpable era l’empresa minera que explotava el territori. Desgraciadament no tindrem pressupost per l’any que ve i no podrem prosseguir amb aquest projecte.

Notícies relacionades