Verd i vermell: La justícia eco-social

Ecologia Política és una secció promoguda pel grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari per tal de fomentar una anàlisi socio-eco-crítica de la societat en què vivim i de promoure transformacions i canvis envers un món més lent, descarbonitzat, desnuclearitzat i ecofeminista, incloent un Sant Cugat en transició i decreixement.

Històricament alguns moviments conservacionistes han estat insensibles als drets humans, com seria el cas de la protecció d’espais naturals a costa de fer fora les poblacions indígenes que hi viuen. No obstant, s’ha demostrat que en els espais on hi ha més biodiversitat també hi ha més diversitat cultural. El que això du a pensar és que el què és incompatible amb la preservació del medi és la civilització industrial, no pas la humanitat per se.

La veritat és que el moviment ecologista ha sorgit també en contextos de lluita de classes, com ara els moviments per una millor salut dels barris obrers de ciutats industrials al segle XIX. És en aquest darrer punt on des de l’ecologia política s’argumenta que el vermell i el verd s’han d’unir considerant que es necessita el socialisme per teixir unes relacions socials de producció més transparents, acabar amb el domini del mercat, evitar l’explotació d’uns éssers humans pels altres; i que és necessari l’ecologisme per fer més transparents les forces productives socials, per acabar amb la degradació, la destrucció i l’explotació de la terra.

En aquest sentit, pensadors de l'ecologia política com Andrew Dobson consideren que tant l'ecologia política com l'ecosocialisme s'inspiren en filosofies comuns com el socialisme descentralitzador, no burocràtic, no autoritari i no productivista, i el socialisme utòpic. L’ecosocialisme és una versió del socialisme que impugna tant el capitalisme com el productivisme dels socialismes “realment existents”, ja que es basen tots en un extractivisme que alimenta un creixement que no vol aturar-se.

La realitat, tot i que moltes persones la neguen, és que el planeta té límits i cap sistema d’enriquiment privat o de distribució equitativa de riquesa pot basar-se en l’espoli dels recursos naturals. L’ecologia política argumenta que cal distribuir de manera justa entre la població del món i les diferents classes socials l’impacte de la indústria. Actualment, com mostra el mapa EJAtlas, hi ha conflictes ambientals per tot el planeta, en que poblacions desafavorides afronten projectes de mines, abocadors, mega-infraestructures energètiques o de transport i altres indústries contaminants. Aquests projectes són promoguts per multinacionals, pel mercat internacional, pels governs occidentals i en definitiva pel centre de poder del capitalisme.

La distribució dels impactes negatius i dels beneficis positius de l’activitat humana s’ha de reorientar perquè sigui equitativa i que permeti una evolució cap a un metabolisme energètic i de materials molt menor de l’actual (i sobretot no basat en el creixement); el qual no signifiqui una pèrdua de drets humans bàsics. Els drets aconseguits a partir del creixement econòmic s’han de reorientar cap a un decreixement al qual voldríem haver arribat amb més marge per organitzar-lo amb tranquil·litat i justícia eco-social. El socialisme sempre ha plantejat que la relació amb els propietaris dels mitjans de producció és violenta. És inevitable constatar que aquesta violència es deixa i es deixarà sentir en el conflicte humà que estem encarant: el final del capitalisme en el seu xoc amb els límits del planeta. Una mostra d’aquesta violència és el moviment social francès de les “armilles grogues”, en el que la gent reacciona violentament a la pujada –entre altres– del preu dels combustibles, una mesura adoptada en un context de col·lapse i decreixement, però organitzada segons les regles del mercat, no segons una distribució pactada i equitativa entre tota la població. Evidentment, caldrà decréixer en un context de col·lapse i conflictivitat, però sempre amb un profund sentit de la justícia on el verd i el vermell i tenen molt a dir.

Laura Calvet Mir i Germán Llerena del Castillo, grup de lectura d’Ecologia Política

Notícies relacionades