Publicitat

Necessitem una economia "pausable" / "apagable"

Ecologia Política és una secció promoguda pel grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari per tal de fomentar una anàlisi socio-eco-crítica de la societat en què vivim i de promoure transformacions i canvis envers un món més lent, descarbonitzat, desnuclearitzat i ecofeminista, incloent un Sant Cugat en transició i decreixement.

Ja sabem que necessitem una economia justa, que no contamini, que no generi el seu valor de les diverses extorsions a les quals fèiem referència en el nostre article anterior («les quatre ales del capitalisme: ecologia, gènere, imperialisme i explotació laboral», territoris que l'economia no hauria de depredar). Però ara, arran de la crisi generada pel COVID19, ja sabem que, a més, necessitem una economia que es pugui aturar quan convingui.

La restauració, el món de la cultura, el transport públic, i mil etcèteres, van sortint al carrer a reclamar que les mesures contra la salut no els afectin tant, o bé ajudes compensatòries. Els mitjans de comunicació contraposen els seus arguments als de les professionals de la salut que expliquen el que pot arribar a passar si no prenem mesures dràstiques.

Es discuteix i protesta molt sobre els detalls de les mesures, entenent que cal prendre-les, «però no així» o «calia haver-ho fet abans», o comparant uns sectors més afectats amb uns altres menys «molestats». Però poques alternatives clares a les mesures. És un escenari confús propici perquè governs i oposicions es llencin plats. I perquè creixin teories conspiratòries prou surrealistes, però que expressen aquesta confusió. És la confusió que provoca el xoc d'un rumb que necessitem (aturar l'economia) amb un altre que també necessitem (que segueixi l'economia).

Tot plegat, no és més que el primer any de la dècada 2020-2030, vés a saber si cada any ens en trobarem una de similar. Ens imaginem que aquest dilema entre aturar l'economia i deixar-la que segueixi (o fins i tot potenciar-la) sempre estarà present.

I, de fet, les protestes de les «armilles grogues», o dels pobles indígenes a l'Equador, per posar només dos exemples, són també expressions d'aquest xoc, entre l'economia que necessitem (en realitat cal dir: de la que depenem) i canvis més profunds o menys en aquesta en favor de la preservació de la vida o la compensació a sectors desafavorits.

El problema de fons, evidentment, és que depenguem de l'economia tal com està dissenyada des de fa uns pocs segles. Hauríem de, com a mínim, poder aturar-la en virtut d'una necessitat major, com és ara evitar el contagi d'una pandèmia, quan fos necessari. Si els governs han de compensar els perjudicis provocats amb diners, hauran de tenir reserves (cada vegada més grans) per fer-ho, i això, a la llarga, és clar que també «aturaria l'economia» (com avisen sempre els neoliberals). I si decidim que això no és viable i que cal sacrificar sectors, ens passarà quelcom similar a:

"Primer van sacrificar la restauració, i jo no vaig dir res,
perquè jo no sóc restauradora.
Després van sacrificar els pobles indígenes, i jo no vaig dir res,
perquè jo no era indígena.
Després van sacrificar el medi ambient, i jo no vaig dir res,
perquè jo no era un animal o una planta.
Després van venir a per mi, i no quedava ningú per defensar-me."

Per tant, hauríem de pensar en termes (com a mínim) d'autonomia envers l'economia. Per això ens dóna pistes la definició d'economia camperola de Jan Dowe van der Ploeg, quan diu que és aquella que permet ser autònoma del mercat: funcionar dins la finca del tal manera que es tanquin al màxim els cercles materials, amb adobs sorgits del compostatge, dels excrements de pocs animals, sense monetitzar la producció d'aliments (i tenir previstos mecanismes d'intercanvi no monetaris, o amb monedes locals), i altres dissenys, que permetin accedir al mercat només en situacions de seguretat o avantatge. És a dir, que permetin «pausar» / «apagar» el que entenem habitualment per economia quan sigui necessari.

Per això, és evident, cal assegurar que tothom disposi dels mitjans mínims per la supervivència, sense dependre del mercat (o d'altres tiranies).

German Llerena del Castillo i Laura Calvet Mir,
grup de lectura d’ecologia política de Cal Temerari

Notícies relacionades